Geòrgia
 |
Per a altres significats, vegeu «Geòrgia (desambiguació)». |
Geòrgia (georgià: საქართველო, transcrit Sakàrtvelo i pronunciat 
/sɑkʰɑrtʰvɛlɔ/ (?·pàg.)) és un estat de l'Europa de l'Est,[1][2] amb capital a Tbilisi.[3][4][5] Limita al nord amb Rússia, al sud amb Armènia i Turquia, al sud-est amb l'Azerbaidjan, i a l'oest amb la mar Negra.[6]
Història
[modifica]Les primeres restes de poblament humà són datades de fa un milió i mig d'anys. Hi ha molts llocs del sigmas paleolític inferior (uns 280) i del Paleolític superior (d'uns 35.000 anys d'antiguitat).
El neolític s'hi va iniciar fa uns 10.000 anys; llavors hi va començar l'agricultura i la ramaderia. Es troba a Geòrgia blat de transició entre l'estat salvatge i el cultivat (el makha i el zanduri). Va ser-hi ampli el cultiu de mill. Els jaciments neolítics principals són Kutsubani i Kobuleti a Adjària, Gurianta a Gúria, Odixi i Zugzidi a Mingrèlia, Darkveti a Imerècia i Kistri a Abkhàzia. També hi ha diversos jaciments de l'eneolític.
Cap al final del IV mil·lenni aC van començar a utilitzar el bronze, combinant el coure amb arsènic i antimoni, i més tard amb estany. Les restes principals d'aquesta civilització es troben a Xida Kàrthlia, i s'anomena cultura de Kura-Araxes (3600-1400 aC).
La civilització dels túmuls se n'origina en l'anterior i es va descobrir als altiplans de Trialètia, per la qual cosa s'anomena cultura de Trialètia (2200-1400 aC).
Després comença la formació de comunitats tribals. S'hi introdueixen els cavalls, cosa que fa canviar les formes de lluita, i apareixen els sabres llargs, adequats per a cavallers. Apareix també el ferro. Es comença a constituir una noblesa de caps tribals, enriquits en les lluites, que pren el poder absolut amb l'ajut de fidels; disposa d'esclaus, i explota també la resta de la comunitat.
Les tribus georgianes emigren cap al nord vers el final del segle xiii aC. Es pensa que aquest moviment origina migracions en cadena que donen lloc al fenomen conegut com dels Pobles del Mar, que van trasbalsar el Mediterrani i altres llocs i van posar fi a l'Imperi Hitita. Al segle xii aC sorgeix la primera confederació tribal coneguda, la dels Deiaena o Diaochi. Una altra confederació, la dels Kholka, se'n separa cap al segle xi aC, i dona origen al Regne de Còlquida, que el segle viii aC posarà fi als Diaochi, que es reparteixen amb Urartu.
Al Regne de Còlquida s'establiren els grecs des del segle vi aC. Al mateix temps, els Muskhi o Meskhi, nom de les tribus georgianes establertes a l'est, formen la confederació dels saspers, que al segle v aC són esmentats per Heròdot. Els saspers formen el Regne de Kartli, més conegut llavors com a Regne d'Ibèria. Al segle iv aC s'apoderen de la part oriental de la Còlquida, regne que després ja és esmentat com a Ègrissi.
Vegeu: Ibèria i Curopalatinat de Kartli.
Geòrgia s'unifica a començaments del segon mil·lenni (1008-1010). Els seus reis foren:
Reis dels Kartvels:
- Adarnases IV Curopalata, rei dels Kartvels (888-923)
- David II (fill), rei dels Kartvels (923-937)
- Sumbat (germà), rei (937-958), Curopalata de Taokladjètia (954-958)
- Bagrat II l'Imbècil (fill), rei dels Kartvels (958-994)
- Gurguèn I (fill de Bagrat II), associat (975-994), rei dels Kartvels (994-1008)
Reis de Geòrgia:
titulat curopalata des del 1001 i rei dels Kartvels el 1008-1014 (fill de Gurguèn I) |
|
|
Imperi rus
[modifica]A començaments del segle xix va caure en mans de l'Imperi Rus, del qual es va independitzar durant un breu període com a República Democràtica de Geòrgia (1918-1922).
República Democràtica de Geòrgia
[modifica].svg)
La República Democràtica de Geòrgia va ser el primer estat modern de Geòrgia, i va existir entre 1918 i 1921. Tenia una extensió total d'aproximadament 107.600 km² (en comparació, l'actual Geòrgia té 69.700 km²), i una població de 2,5 milions d'habitants. La República Democràtica de Geòrgia es va crear després del col·lapse de l'Imperi Rus, iniciat amb la Revolució Russa de 1917, proclamant-se el 26 de maig de 1918, amb la ruptura de la República Democràtica Federal de Transcaucàsia,[7] i va ser liderada pel Partit socialdemòcrata menxevic. Geòrgia va ser reconeguda immediatament per Alemanya i l'Imperi Otomà. El jove estat es va posar sota protecció alemanya pel tractat de Poti. El suport alemany va permetre als georgians rebutjar les amenaces bolxevics des d'Abkhàzia. L'expedició alemanya del Caucas va estar molt probablement sota el comandament de Friedrich Freiherr Kress von Kressenstein. La possessió britànica de Batum va continuar, romanent fora del control de Geòrgia fins al 1920. El 25 de desembre de 1918, una força britànica es va desplegar també a Tbilisi. Enfrontat a problemes permanents tant interns com externs, el jove estat va ser incapaç de resistir la invasió de l'Exèrcit Roig de l'RSFS de Rússia, i es va ensorrar entre febrer i març de 1921 esdevenint una república soviètica.
A la Unió Soviètica
[modifica]Durant el període soviètic, va rebre el nom de República Socialista Soviètica de Geòrgia. A partir del 1988, a Geòrgia van esclatar protestes massives a favor de la independència, liderades per nacionalistes georgians com Merab Kostava i Zviad Gamsakhurdia. L'any següent, la brutal repressió per part de les forces soviètiques d'una gran manifestació pacífica celebrada a Tbilisi els dies 4 i 9 d'abril de 1989 va resultar ser un esdeveniment fonamental per desacreditar la continuació del domini soviètic sobre el país.[8]
L'octubre de 1990 es van celebrar les primeres eleccions multipartidistes, que van ser les primeres multipartidistes a tota la Unió Soviètica. La coalició Taula Rodona — Geòrgia Lliure liderada per Zviad Gamsakhúrdia va aconseguir la victòria i va formar un nou govern.[9] El 31 de març de 1991 va tenir lloc el Referèndum d'independència georgià amb una participació del 90,5% i el sí va obtenir quasi un 99% dels vots.[10]
Estat independent
[modifica]
El 9 d'abril de 1991, poc abans de l'enfonsament de la Unió Soviètica, el Consell Suprem de Geòrgia va declarar la independència. La regió d'Abkhàzia es va declarar independent el 1991 i continua sent-ho de facto, encara que no ha estat reconeguda per cap país ni per Geòrgia. Geòrgia va ser la primera república no bàltica de la Unió Soviètica que va declarar oficialment la independència, i Romania es va convertir en el primer país a reconèixer Geòrgia l'agost de 1991. El 26 de maig, Zviad Gamsakhurdia va ser escollit president a les primeres eleccions presidencials amb el 86,5% dels vots amb una participació superior al 83%.
Gamsakhurdia va ser deposat aviat en un sagnant cop d'estat, del 22 de desembre de 1991 al 6 de gener de 1992 instigat per part de la Guàrdia Nacional i una organització paramilitar anomenada "Mkhedrioni" ("genets"). Aleshores, el país es va veure embolicat en una amarga guerra civil, que va durar fins al desembre de 1993. Les disputes entre separatistes locals i la majoria de la població georgiana a Abkhàzia i Ossètia del Sud van esclatar en la Guerra a Ossètia del Sud i la [Guerra d'Abkhàzia. Amb el suport de Rússia, Abkhàzia i Ossètia del Sud van aconseguir la independència de facto de Geòrgia, amb Geòrgia conservant el control només en petites àrees dels territoris en disputa.
L'oposició de Mikheil Sakaixvili als resultats de les eleccions presidencials georgianes de 2003, amb el suport dels Estats Units, va fer que s'organitzessin protestes i manifestacions populars massives demanant l'anul·lació dels resultats, coneguda com la Revolució de les Roses dirigida per Sakaixvili i els seus aliats polítics Nino Burjanadze i Zurab Xvània. Finalment, Eduard Xevardnadze va dimitir[6] i Burjanadze fou nomenada presidenta interina.
Després d'uns nous comicis celebrats en 4 de gener de 2004,[11] Sakaixvili fou nomenat president de Geòrgia, i en les eleccions legislatives georgianes de 2004, el seu partit, el Moviment Nacional Unit-Front Democràtic obtingué la majoria absoluta al Parlament.[6] El seu govern es caracteritzà per les profundes reformes, la seva aproximació a l'Europa occidental i la sol·licitud d'entrada de Geòrgia a la Unió Europea i a l'OTAN, i les acusacions d'abús de poder.[12] Tot i que parla sis idiomes, els seus detractors l'acusaren d'emprar poc el georgià en la campanya electoral, preferint el rus davant el poble i l'anglès davant els mitjans de comunicació.
El 2008 es va produir una Guerra entre Geòrgia i Rússia, en la qual van desplegar-se tropes russes a Ossètia del Sud i Abkhàzia.[13] Com a reacció, Geòrgia va abandonar la Comunitat d'Estats Independents.[13] Després de cinc dies de lluita, les forces georgianes van ser derrotades i les tropes russes van entrar a territori georgià, ocupant les ciutats georgianes de Poti i Gori.[14] Un alto el foc preliminar va ser signat el 12 d'agost de 2008, encara que la batalla no es va aturar immediatament. Després del conflicte, Rússia va retirar la major part de les seves tropes de Geòrgia, i va completar la retirada el 8 d'octubre,[15] reconeixent Ossètia del Sud i Abkhàzia com a repúbliques independents.[16]
Somni Georgià va vèncer el partit governant Moviment Nacional Unit en les eleccions legislatives georgianes de 2012, formant una coalició amb altres sis partits d'oposició, aconseguint el 54,97% dels vots i 85 escons al parlament, mentre que el seu principal rival en va obtenir el 40,34%.[17] El llavors president Mikheil Sakaixvili va admetre la derrota del seu partit i va prometre col·laborar amb el procés constitucional per formar un govern nou. El partit va revalidar la seva victòria en les eleccions parlamentàries de 2016 amb Guiorgui Kvirikaixvili i les eleccions de 2020 amb Giorgi Gakharia[18]
El 8 de novembre de 2023, la Comissió Europea va recomanar que el Consell Europeu atorgués a Geòrgia l'estatus de candidat a l'adhesió,[19] i el 14 de desembre, el Parlament Europeu va votar a favor i el Consell Europeu va concedir l'estatus el mateix dia.[20]
Després de la invasió russa d'Ucraïna del 2022, el govern va desplaçar-se a posicions prorussa i autoritàries, i va guanyar per majoria absoluta les eleccions legislatives georgianes de 2024 amb Irakli Kobakhidze.[21]
Etimologia
[modifica]
Els georgians s'anomenen Kartvelebi (ქართველები); anomenen la seva terra Sakartvelo (საქართველო), i la seva llengua Kartuli (ქართული). Aquests noms provenen d'un líder pagà anomenat Kartlos, que es diu que és el pare de tots els georgians.
El nom Geòrgia, usat arreu, és una derivació dels perses گرجی Gurji, del l'aràbic Jurj. Com que el nom ha estat influenciat per l'arrel grega geōrg- (γεωργ-, indicador de 'granja'), s'ha suposat erròniament que l'origen era sant Jordi, patró del país,[22] o γεωργία (geōrgía, 'granja'). En l'antiguitat, els habitants de l'est de Geòrgia eren coneguts com a iberians, del regne caucàsic d'Ibèria —això va confondre els geògrafs de l'antiguitat, que es pensaven que aquest nom només s'aplicava als habitants de la península Ibèrica. Gurj, com els perses anomenaven als georgians, és també el cas de Turquia Gürcü (es pronuncia [gyɾd͡ʒy]) i Rússia Грузин Gruzin. El nom del país és Gurjestan a Pèrsia, Gürcistan a Turquia, i Грузия Gruziya a Rússia. El nom persa té probablement l'origen en els noms que els armenis donaven a georgià i Geòrgia, Vir i Virq respectivament (hi ha altres casos en què un nom persa començat en gu- s'esdevé un wi- o wa-). Aquests, els noms perses i armenis, sembla que provenen del nom Ibèria, que perd la i- inicial i se substitueix la b d'Ibèria per una w o una v.
També hi ha una connexió etimològica entre el nom Ibèria i la històrica província de Geòrgia anomenada Imerècia.
Política
[modifica]El president de Geòrgia és el cap de l'estat i el garant de la unitat i la independència del país. Des de la reforma constitucional que va establir el sistema parlamentari, el president és elegit per un període de cinc anys per un col·legi electoral de 300 membres, i no per sufragi universal directe. El Govern és el màxim òrgan del poder executiu i és responsable davant del Parlament; el primer ministre n'és el cap i determina les principals orientacions de l'activitat governamental. El 29 de desembre de 2024, Míkheil Kavelàixvili va ser elegit president pel col·legi electoral i va prendre possessió el 29 de desembre, succeint Salomé Zourabichvili.[23]
Durant les dècades posteriors a la independència, Geòrgia va aprofundir les seves relacions amb els Estats Units i amb les institucions euroatlàntiques. El president estatunidenc George W. Bush va visitar Tbilisi el 10 de maig de 2005 i va pronunciar un discurs a la plaça de la Llibertat, on va elogiar el procés democràtic del país. En els anys següents, però, les relacions entre el govern georgià i diversos socis occidentals han estat condicionades per l'evolució de la política interna i, especialment, pel retrocés en diverses reformes democràtiques.
El març de 2023, el Parlament georgià va començar a tramitar un projecte de llei sobre «agents estrangers» que obligava determinades organitzacions que rebessin una proporció significativa del seu finançament de l'estranger a registrar-se en un règim específic. El projecte, que els seus crítics comparaven amb la legislació russa sobre «agents estrangers», va provocar importants protestes a Tbilisi. Davant les manifestacions i la pressió política, el partit governant va anunciar la retirada del projecte.
El 2024, però, la majoria parlamentària va recuperar i aprovar una nova llei denominada «Sobre la transparència de la influència estrangera». La norma obligava les organitzacions no governamentals i els mitjans de comunicació que obtinguessin més del 20% dels seus ingressos de fonts estrangeres a registrar-se com a organitzacions que «persegueixen els interessos d'una potència estrangera» i a sotmetre's a determinades obligacions de transparència. La llei va provocar noves protestes massives i va ser criticada per l'oposició georgiana, diverses organitzacions de la societat civil i institucions de la Unió Europea, que van considerar que podia restringir l'espai de la societat civil i la llibertat d'expressió.
El Parlament va aprovar definitivament la llei el maig de 2024 després d'ignorar el veto presidencial. La Unió Europea va considerar que la seva adopció representava un retrocés respecte dels compromisos assumits per Geòrgia en el procés d'adhesió i va advertir que perjudicaria la seva trajectòria europea. Les protestes van continuar durant la primavera de 2024, en un context de creixent polarització política.
Geòrgia havia sol·licitat l'adhesió a la Unió Europea el març de 2022[20] i va obtenir l'estatus de país candidat el desembre de 2023. Tanmateix, la Comissió Europea va considerar el 2024 que les actuacions del govern georgià havien provocat que el procés d'adhesió quedés de facto aturat. Després de les eleccions parlamentàries d'octubre de 2024, marcades per acusacions d'irregularitats i per una forta polarització política, el govern georgià va anunciar el 28 de novembre que no intentaria obrir negociacions d'adhesió amb la Unió Europea fins al 2028. La decisió va desencadenar noves protestes i una resposta policial contra els manifestants.
La crisi política va coincidir amb un conflicte sobre la legitimitat de les institucions. Salomé Zourabichvili va rebutjar reconèixer la legitimitat de les noves autoritats i va continuar reivindicant la seva legitimitat política després de la investidura de Mikheil Kavelashvili. El govern i el partit Somni Georgià, en canvi, van defensar la legalitat del procés electoral i institucional.
La Unió Europea continua considerant Geòrgia un país candidat, però afirma que el procés d'adhesió es troba efectivament aturat i ha expressat preocupació pel retrocés democràtic i per les restriccions imposades a la societat civil i als mitjans independents.
Subdivisió administrativa
[modifica]Geòrgia se subdivideix administrativament en 10 regions (en georgià: Mkhare, მხარე), i dues repúbliques autònomes (Abkhàzia i Adjària).
.svg) |
|
L'estatus de l'antiga divisió administració autònoma d'Ossètia del Sud està pendent de negociació amb el govern separatista que rep suport de Rússia.
| Repúbliques autònomes | | |
|---|---|---|
| Regions | ||
| Ciutat amb estatut especial | ||
Notes: ¹ Autoproclamada independent, però de iure part de Geòrgia; ² Oficialment inclou també l'autoproclamada república d'Ossètia del Sud; ³ Capital de Geòrgia | ||
Geografia de Geòrgia
[modifica]
Geòrgia té una superfície de 69.700 quilòmetres quadrats.
Orografia
[modifica]El país està situat a la cadena muntanyosa del Caucas, la més alta d'Europa, amb el mont Elbrús, de 5.633 metres, i el Kazbek, de 5.047 metres. Aquestes muntanyes formen la frontera nord de Geòrgia. Al sud hi ha la cadena muntanyosa anomenada el Petit Caucas. Una cadena que es desprèn del Caucas, anomenada Likhi, divideix el país en dues parts, l'occidental i l'oriental. A l'oest hi trobem la plana de la Còlquida, que arriba fins al mar Negre. Les planes orientals són les del Kartli Inferior (Kvemo Kartli) i Kakhètia, que s'eleven gradualment i formen noves muntanyes.
Clima
[modifica]El clima a les muntanyes és temperat. A les planes de l'oest és més suau i humit, i a les de l'est és suau i sec.
Hidrografia
[modifica]El riu més gran és el Mtkvari (o Kura, nom turc que es va adoptar en rus), que després de travessar l'Azerbaidjan desaigua al mar Caspi. Els principals afluents en són l'Alguètia i el Khrami (pel sud) i el Liakhvi, el Ksani, l'Aragvi, el Iori i l'Alazani (pel nord). Al mar Negre hi desaigüen, de sud a nord, el Txorokhi, el Rioni, l'Inguri, el Kodori, el Bzib i d'altres.
Minerals
[modifica]Té jaciments de coure i ferro.
Regions naturals
[modifica]La part central n'és el Kartli o Kàrtlia, que té a l'oest les muntanyes Likhi i a l'est el riu Aragvi. Més a l'est hi ha la Kakhètia, amb les valls del Iori i de l'Alazani. A l'origen d'aquests rius hi ha la Tuixètia, la Pxàvia i la Khevsurètia, regions muntanyoses. Aquestes tres regions i la Kakhètia es deien antigament l'Herècia.
A l'oest de les muntanyes de Likhi la regió en conjunt és coneguda històricament com la Còlquida o Làzica (però els georgians l'anomenaren Ègrissi). Tocant al Kartli hi ha la Imerècia, i més a l'oest l'Abkhazètia (Abkhàzia), nom aquest últim que antigament (fins al segle xi) s'estenia a ambdues regions. A la dreta (nord) del riu Rioni es troba el Samegrelo o Mingrèlia (també anomenat Odixi pels georgians); i al sud del riu es troba la Gúria; més al sud, la Meskhètia i l'Adjària. Ja a la costa del mar Negre, a l'oest d'Adjària, hi ha la regió que els georgians anomenen Txanètia.
A la part de les muntanes del Caucas, a l'est d'Abkhàzia es troba la Svanètia, i a l'est d'aquesta la Ratxa, amb la subregió de Letxkhúmia (conjuntament, ambdues es deien Takvèria). Seguint cap a l'est, es troben la Dvalètia, la Khèvia i la Mthiulètia.
Economia
[modifica]L'economia georgiana, en la qual l'atur i la inflació arriben a taxes molt elevades, pot considerar-se en estat de fallida després de la caiguda de l'aparell econòmic de la Unió Soviètica. Els seus principals recursos són l'agricultura i la mineria, en què destaquen els jaciments de manganès i carbó. La indústria només proporciona el 25% del PIB. La generació d'energia elèctrica no arriba a cobrir les necessitats mínimes del país.
Demografia
[modifica]La població, el juliol del 2004, era de 4.693.892 habitants, dels quals més del 70% són georgians, el 8% armenis, el 6% russos, i la resta d'altres nacionalitats.
La capital n'és Tbilisi, amb un milió d'habitants; passen també dels cent mil habitants les ciutats de Kutaisi, Batumi i Rustavi.
Llengües
[modifica]El georgià, llengua oficial del país, és la llengua predominant en tot el territori. Segons una enquesta duta a terme, és la llengua materna de més del 85% de la població. El georgià s'escriu amb el seu propi alfabet i pertany a les llengües caucàsiques meridionals, també conegudes com a llengües kartvelianes.
El rus és també parlat a Geòrgia, com a resultat de la política lingüística de la Unió Soviètica. És la segona llengua més parlada de l'estat. Segons alguns censos realitzats el 2004, el 55% de la població georgiana sap parlar rus.
Religió
[modifica]Geòrgia fou una de les primeres nacions a adoptar el cristianisme com a religió oficial durant els primers anys del segle iv. Avui dia la majoria de la població (84,6%) professa el culte a l'Església ortodoxa de Geòrgia. Les minories religioses són: l'Església apostòlica armènia (3,9%), musulmans (7,1%), catòlics (0,8%) i jueus (0,8%).
Música
[modifica]El llegat cultural de Geòrgia és una combinació refinada d'influències diverses, transformades per una població amb una identitat pròpia, consolidada gràcies a l'adopció primerenca del cristianisme. Tot i això, a Occident es desconeix sovint l'alt nivell que assolí, com ho demostra l'obra del poeta Xota Rustaveli al segle XII. La música georgiana es va veure profundament marcada pel cristianisme, que facilità la incorporació de tradicions musicals de Síria, l'Imperi Romà i Grècia, integrades amb sonoritats locals d'arrel ancestral. La litúrgia medieval georgiana, de fet, mostra afinitats notables amb l'Escola de Notre-Dame. Amb el domini rus, s'introduïren formes musicals més properes als models occidentals contemporanis. Tanmateix, els instruments tradicionals continuaren vigents, i el 1851 s'obrí un teatre d'òpera a Tbilissi que es convertí en un centre destacat dins l'imperi rus. Un dels seus intèrprets habituals fou Fiódor Xaliapin, que hi rebé part de la seva formació.[24]
Amb els anys, diversos compositors georgians començaren a fer-se un lloc destacat, tot i que no hi ha una figura única que ho simbolitzi tot, com sí que passa amb Khatxaturian a Armènia —encara que va néixer a Tbilissi-. El primer gran nom de la música georgiana és Sakaria Paliashvili (1871–1953), seguit per creadors com Otar Taktakišvili (1924–1989), també ministre de Cultura, i Sulkhan Tsintsadze (1926–1991). Donada la intensitat de la història recent del país, molts d'aquests compositors van desenvolupar un estil fortament arrelat a la identitat nacional, encara que amb el temps aquesta tendència evolucionà en noves direccions.[24] El més conegut és Guia Kantxeli amb més de setanta bandes sonores i set simfonies.
Referències
[modifica]- ↑ International Geographic Encyclopaedia and Atlas. Springer, 24/11/1979, 273.
- ↑ Parlament Europeu, European Parliament Resolution 2014/2717(RSP), 17/07/2014:"...pursuant to Article 49 of the Treaty on European Union, Georgia, Moldova and Ukraine –like any other European state– have a European perspective and may apply to become members of the Union..."
- ↑ «Tbilisi». Nomenclàtor mundial. IEC, Secció Filològica, Oficina d'Onomàstica [Barcelona], 12-2022 [Consulta: 19 març 2024].
- ↑ «Criteris per a la fixació de formes» (PDF). Nomenclàtor mundial. IEC, Secció Filològica, Oficina d'Onomàstica [Barcelona], 12-2022 [Consulta: 19 març 2024].
- ↑ «Tbilisi». ésAdir. Barcelona: 3Cat. [Consulta: 19 març 2024].
- 1 2 3 «Geòrgia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ Engelstein, Laura. Russia in Flames: War, Revolution, Civil War, 1914-1921 (en anglès). Oxford University Press, 2018, p. 335. ISBN 9780199794218.
- ↑ Beissinger, Mark R. «Nationalist Violence and the State: Political Authority and Contentious Repertoires in the Former USSR» (en anglès). Comparative Politics, 30, 4, 7-1998.
- ↑ «Zviad Gamsakhurdia» (en anglès). Britannica. [Consulta: 1 juny 2025].
- ↑ Bethencourt, Iolanda. «Geòrgia celebra el 25è aniversari de la independència de l’URSS». L'unilateral, 10-04-2016. [Consulta: 1 juny 2025].
- ↑ «Saakashvili logra la presidencia de Georgia con el 96% de los votos» (en castellà). El Pais, 5 gener 2004. [Consulta: 5 febrer 2022].
- ↑ «Georgia ex-leader Saakashvili gives up citizenship for Ukraine» (en anglès). BBC News, 01-06-2015.
- 1 2 Forès, Laia «La UE planta cara al desafiament d'Ucraïna». Ara, 29 novembre 2013, p. 16-17. Arxivat de l'original el 12 de maig 2021 [Consulta: 3 desembre 2024].
- ↑ Day-by-day: Georgia-Russia crisis (anglès)
- ↑ «Russia completes troop pullout from S.Ossetia buffer zone». RIA Novosti [[[Moscou]]], 08-10-2008 [Consulta: 10 octubre 2008]. (anglès)
- ↑ «Statement by President of Russia Dmitry Medvedev 26 d'agost de 2008» (en anglès). Arxivat de l'original el 2 de setembre 2008. [Consulta: 3 març 2022].
- ↑ «Ivanishvili's Political Party Launched» (en anglès). Civil Georgia, 12 abril 2012. [Consulta: 27 juliol 2017].
- ↑ «Georgia’s governing party leads key election race: Early results» (en anglès). al Jazeera, 26 octubre 2024. [Consulta: 28 octubre 2024].
- ↑ «European Commission Recommends EU Candidacy for Georgia» (en anglès). Civil Georgia, 08-11-2023. [Consulta: 18 febrer 2026].
- 1 2 Makszimov, Vlad. «Georgian president visits Brussels in push for 2024 EU membership application» (en anglès). Euraktiv, 22 gener 2021. [Consulta: 18 febrer 2026].
- ↑ «Somni Georgià guanya les eleccions amb el 54% dels vots». El Punt Avui, 27 octubre 2024. [Consulta: 28 octubre 2024].
- ↑ «St. George» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
- ↑ Rayhan Demytrie, Paul Kirby. «Georgia's turmoil deepens as ex-footballer named president» (en anglès). BBC, 14-12-2024. [Consulta: 5 octubre 2026].
- 1 2 Skans, Per. «Giya Kancheli: Film Music - Don't Grieve / Day of Wrath / Kin-dza-dza / Passport». Olympia. [Consulta: 5 juliol 2025].
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
 | La catedral de Bagrati, a Kutaissi, i el Monestir de Guelati · Els monuments històrics de Mtskheta · L'Alta Svanètia |  | |
| Europa de l'Est |  | |
|---|---|---|
| Àsia central | ||
| Caucas | ||
| Estats bàltics | ||
| Repúbliques soviètiques efímeres | ||
,_Flag_of_Turkmenistan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small}
 Albània ·  Alemanya ·  Andorra ·  Armènia2 ·  Àustria ·  Azerbaidjan2 ·  Bèlgica ·  Belarús ·  Bòsnia i Hercegovina ·  Bulgària ·  Ciutat del Vaticà ·  Croàcia ·  Dinamarca ·  Eslovàquia ·  Eslovènia ·  Espanya ·  Estònia ·  Finlàndia ·  França ·  Geòrgia2 ·  Grècia ·  Hongria ·  Irlanda ·  Islàndia ·  Itàlia ·  Kosovo3 ·  Letònia ·  Liechtenstein ·  Lituània ·  Luxemburg ·  Macedònia del Nord ·  Malta ·  Moldàvia ·  Mònaco ·  Montenegro ·  Noruega ·  Països Baixos ·  Polònia ·  Portugal ·  Regne Unit ·  República Moldava de Transnístria4 ·  República Turca de Xipre4 ·  Romania ·  Rússia1 ·  San Marino ·  Sèrbia ·  Suècia ·  Suïssa ·  Turquia1 ·  Txèquia ·  Ucraïna ·  Xipre2 |  | |
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals 3.Estat reconegut parcialment 4. Estats no reconeguts per cap Estat europeu però sobirans de facto gràcies al suport militar no explícit de Rússia pel cas transnistrià i explícit de Turquia pel cas xipriota | ||