Vés al contingut

Prestador en darrera instància

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

En finances públiques, un prestador en darrera instància[1] és una entitat financera, generalment un banc central, que actua com a proveïdor de liquiditat a una institució financera que es troba incapaç d'obtenir prou liquiditat al mercat de préstecs interbancaris quan s'han esgotat altres facilitats o fonts similars. És, de fet, una garantia governamental per proporcionar liquiditat a les institucions financeres. Des del començament del segle XX, la majoria de bancs centrals han estat proveïdors de facilitats de prestador en darrera instància, i les seves funcions generalment també inclouen garantir la liquiditat en els mercats internacionals en general.

L'objectiu és prevenir la desestabilització econòmica com a resultat del pànic financer i dels pànics bancaris que s'encomanen d'un banc a un altre a causa de la falta de liquiditat en el primer.

Hi ha diverses definicions de prestador en darrera instància, però una de completa és que es tracta de "la provisió discrecional de liquiditat a una institució financera (o al mercat en el seu conjunt) per part del banc central en reacció a un xoc advers que provoca un augment anormal de la demanda de liquiditat que no es pot cobrir des d'una font alternativa".[2]

Tot i que el concepte en si s'havia utilitzat anteriorment, es creu que el terme "prestador en darrera instància" va ser utilitzat per primera vegada en el seu context actual per Sir Francis Baring, en les seves Observations on the Establishment of the Bank of England, publicades el 1797.[3]

Teoria clàssica

[modifica]

Tot i que Alexander Hamilton,[4] el 1792, va ser el primer responsable polític a explicar i aplicar una política de prestador en darrera instància, la teoria clàssica del prestador en darrera instància va ser desenvolupada principalment per dos anglesos al segle XIX: Henry Thornton i Walter Bagehot.[5] Tot i que alguns detalls continuen sent controvertits, la seva teoria general encara és àmpliament reconeguda en la investigació moderna i proporciona un punt de referència. Thornton i Bagehot es preocupaven principalment per la reducció de l'oferta monetària. Això es devia al fet que temien que la tendència deflacionista causada per una reducció de l'oferta monetària pogués reduir el nivell d'activitat econòmica. Si els preus no s'ajustaven ràpidament, es produiria atur i una reducció de la producció. Mantenint l'oferta monetària constant, el poder adquisitiu es manté estable durant els xocs. Quan es produeix un pànic induït per un xoc, passen dues coses:

  1. Els dipositants temen no poder convertir els seus dipòsits en actius líquids prou segurs: a la Gran Bretanya del segle XIX, això significava or o bitllets del Banc d'Anglaterra, sent aquests últims un component de la base monetària. Augmenten la quantitat d'efectiu que tenen en relació amb els dipòsits.
  2. Els bancs, d'altra banda, per por de quedar-se sense liquiditat, augmenten les seves reserves. En conjunt, això redueix el multiplicador monetari que, multiplicat per la quantitat de base monetària, dona l'oferta monetària.[5] Aquesta equació mostra la relació: on M és l'oferta monetària, B és la base monetària, C/D és la ràtio d'efectiu respecte als dipòsits en mans del públic, i R/D és la ràtio de reserves respecte als dipòsits dels bancs.[6] Si el multiplicador es redueix a causa d'un xoc i la quantitat de base monetària és constant, l'oferta monetària disminuirà com a conseqüència. Thornton i Bagehot, per tant, van suggerir que el prestador en darrera instància hauria d'augmentar la base monetària per compensar la reducció del multiplicador. Això tenia com a objectiu mantenir l'oferta monetària constant i prevenir una recessió econòmica.

Els fonaments de Thornton

[modifica]

Thornton va publicar per primera vegada An Enquiry into the Nature and Effects of the Paper Credit of Great Britain el 1802. El seu punt de partida era que només un banc central podia dur a terme la tasca de prestador en darrera instància perquè té el monopoli de l'emissió de bitllets de banc. A diferència de qualsevol altre banc, el banc central té la responsabilitat davant el públic de mantenir l'oferta monetària constant, evitant així les externalitats negatives de la inestabilitat monetària,[7] com ara l'atur, la inestabilitat de preus, els pànics bancaris i el pànic financer.

La contribució de Bagehot

[modifica]

Bagehot va ser el segon col·laborador important a la teoria clàssica.[8] Al seu llibre Lombard Street (1873), va coincidir en gran part amb Thornton sense esmentar-lo mai, però també va desenvolupar alguns punts i èmfasis nous. Bagehot defensa: "Préstecs molt grans a tipus molt alts són el millor remei per a la pitjor malaltia del mercat monetari quan s'afegeix una sagnia exterior a una sagnia interna".[9] Els seus punts principals es poden resumir en la seva famosa regla: prestar "amb la màxima llibertat... a comerciants, a bancs menors, a 'aquest i aquell home', sempre que la garantia sigui bona".[10]

Resum de la teoria clàssica

[modifica]

Thomas M. Humphrey,[7] qui ha investigat a fons les obres de Thornton i Bagehot, resumeix les seves propostes principals de la següent manera: (1) protegir l'oferta monetària en lloc de salvar institucions individuals; (2) rescatar només institucions solvents; (3) deixar que les institucions insolvents facin fallida; (4) cobrar tipus d'interès de penalització; (5) exigir bones garanties; i (6) anunciar les condicions abans d'una crisi perquè el mercat sàpiga exactament què esperar.[7]

Pànic bancari i contagi

[modifica]

La majoria de països industrialitzats han tingut un prestador en darrera instància des de fa molts anys. Els models que expliquen el perquè proposen que un pànic bancari pot sorgir en qualsevol sistema de banca de reserva fractal i que la funció de prestador en darrera instància és una manera d'evitar que es produeixin aquests pànics. El model de pànics bancaris de Diamond i Dybvig té dos equilibris de Nash: un en què el benestar és òptim i un altre on hi ha un pànic bancari. L'equilibri de pànic bancari és una profecia autocomplerta infame: si els individus esperen que es produeixi un pànic, és racional per a ells retirar els seus dipòsits com més aviat millor: abans de necessitar-los realment. Això els fa perdre alguns interessos, però és millor que perdre-ho tot en un pànic bancari.

En el model Diamond–Dybvig, la introducció d'un prestador en darrera instància pot evitar que es produeixin pànics bancaris, de manera que només queda l'equilibri òptim. Això es deu al fet que els individus ja no tenen por d'una escassetat de liquiditat i, per tant, no tenen cap incentiu per retirar els diners abans d'hora. El prestador en darrera instància mai no arribarà a actuar perquè la mera promesa és suficient per proporcionar la confiança necessària per evitar el pànic.[11]

Posteriorment, el model s'ha ampliat per incloure el contagi financer: la propagació d'un pànic d'un banc a un altre, per part d'Allen i Gale,[12] i Freixas et al.[13] respectivament.

Allen i Gale[12] van introduir un mercat interbancari en el model Diamond–Dybvig per estudiar el contagi dels pànics bancaris d'una regió a una altra. Els bancs creen un mercat interbancari perquè els assegura contra la manca de liquiditat en determinats bancs, sempre que la quantitat global de liquiditat sigui suficient. La liquiditat s'assigna a través del mercat interbancari de manera que els bancs que tenen un excés de liquiditat la puguin proporcionar als bancs que en manquen. Sempre que la demanda total de liquiditat no superi l'oferta, el mercat interbancari assignarà la liquiditat de manera eficient i els bancs en sortiran beneficiats. Tanmateix, si la demanda supera l'oferta, pot tenir conseqüències desastroses. Les participacions creuades interregionals de dipòsits no poden augmentar la quantitat total de liquiditat. Per tant, s'han de liquidar actius a llarg termini, cosa que provoca pèrdues.

El grau de contagi depèn de la interconnexió dels bancs de les diferents regions. En un mercat incomplet (els bancs no intercanvien dipòsits con tots els altres bancs), un alt grau d'interconnexió provoca contagi. El contagi no es produeix si el mercat és complet (els bancs han intercanviat dipòsits amb tots els altres bancs) o si els bancs estan poc connectats. En el model d'Allen i Gale, el paper del banc central és completar els mercats per evitar el contagi.[12]

El model de Freixas et al.[13] és similar al d'Allen i Gale, excepte que en el model de Freixas et al., els individus s'enfronten a la incertesa sobre on necessitaran els seus diners. Hi ha una fracció d'individus (viatgers) que necessiten els seus diners en una regió diferent de la seva. Sense un sistema de pagament, un individu ha de retirar el seu dipòsit abans d'hora (quan s'assabenta que necessitarà els diners en un lloc diferent en el següent període) i simplement emportar-se els diners. Això és ineficient a causa de la pèrdua del pagament d'interessos. Per tant, els bancs estableixen línies de crèdit per permetre als individus retirar els seus dipòsits en diferents regions. En un entorn d'equilibri, el benestar augmenta tal com en el model Diamond–Dybvig, però també hi ha un equilibri de pànic bancari. Pot sorgir si alguns individus esperen que d'altres vulguin retirar diners a la mateixa regió en el període següent. Llavors és racional retirar els diners d'hora en lloc de no rebre'n cap en el període següent. Això pot passar fins i tot si tots els bancs són solvents.[13]

Qüestions disputades

[modifica]

No hi ha un acord universal sobre si el banc central hauria de ser el seu prestador en darrera instància. Tampoc n'hi ha sobre els pros i els contres de les accions que emprèn aquest prestador i les seves conseqüències.

Risc moral

[modifica]

El risc moral ha estat una preocupació explícita en el context del prestador en darrera instància des dels temps de Thornton. S'argüeix, per exemple, que l'existència d'una facilitat de prestador en darrera instància indueix a assumir riscos excessius tant per part dels banquers com dels inversors, cosa que es reduiria si es deixés fer fallida als bancs il·líquids. Per tant, el prestador en darrera instància pot alleujar els pànics actuals a canvi d'augmentar la probabilitat de pànics futurs a causa de l'assumpció de riscos provocada pel risc moral.[14]

Això és exactament el que l'Informe de la Comissió Assessora sobre Institucions Financeres Internacionals del Congrés dels Estats Units acusa de fer al Fons Monetari Internacional quan presta a economies emergents: "En prevenir les pèrdues dels prestadors internacionals, el FMI havia assenyalat implícitament que, si els bancs locals i altres institucions incorrien en grans passius exteriors i deutes privats garantits pel govern, el FMI proporcionaria les divises necessàries per complir les garanties".[15] Els inversors estan protegits contra les pèrdues de la seva inversió i, al mateix temps, reben tipus d'interès més alts per compensar el seu risc. Això fomenta l'assumpció de riscos i redueix la diversificació necessària, la qual cosa va portar la Comissió a concloure: "La importància del problema del risc moral no es pot exagerar".[15]

Tanmateix, no tenir un prestador en darrera instància per por al risc moral pot tenir pitjors conseqüències que el risc moral mateix.[16] En conseqüència, molts països tenen un banc central que actua com a prestador en darrera instància. Aquests països intenten llavors prevenir el risc moral mitjançant altres mètodes com els suggerits per Stern:[17] "regulació oficial; foment de la supervisió i l'autoregulació del sector privat; i la imposició de costos a aquells que cometen errors, inclosa l'aplicació de procediments de fallida quan sigui necessari".[18] Alguns autors també suggereixen que el risc moral no hauria de ser una preocupació del prestador en darrera instància. La tasca de prevenir-lo s'hauria d'encomanar a un supervisor o regulador que limiti la quantitat de risc que es pot assumir.[19]

Responsabilitat macro o micro

[modifica]

Si el prestador en darrera instància té o no la responsabilitat de salvar bancs individuals ha estat un tema controvertit. El prestador en darrera instància proporciona liquiditat al mercat en el seu conjunt (a través d'operacions de mercat obert) o hauria d'atorgar (també) préstecs a bancs individuals (a través de la finestra de descompte)?

Hi ha dues visions principals sobre aquesta qüestió, la visió monetària i la visió bancària: la visió monetària, defensada, per exemple, per Goodfriend i King,[14] i Capie,[6] suggereix que el prestador en darrera instància només hauria de proporcionar liquiditat al mercat mitjançant operacions de mercat obert perquè és suficient per limitar els pànics. El que ells anomenen "política bancària" (préstecs de finestra de descompte) pot ser fins i tot perjudicial a causa del risc moral. La visió bancària considera que en la realitat el mercat no assigna la liquiditat de manera eficient en temps de crisi. La liquiditat proporcionada a través d'operacions de mercat obert no es distribueix eficientment entre els bancs al mercat interbancari, i hi ha arguments a favor dels préstecs de finestra de descompte. En un mercat interbancari que funcioni bé, només els bancs solvents poden demanar prestat. Tanmateix, si el mercat no funciona, fins i tot els bancs solvents poden ser incapaços de demanar prestat, molt probablement a causa de la informació asimètrica.[2]

Un model desenvolupat per Flannery[20] suggereix que el mercat privat de préstecs interbancaris pot fallar si els bancs s'enfronten a la incertesa sobre el risc que implica prestar a altres bancs. En temps de crisi amb menys certesa, però, els préstecs de finestra de descompte són la manera menys costosa de resoldre el problema de la incertesa.

Rochet i Vives amplien la visió bancària tradicional per aportar més proves que els mercats interbancaris realment no funcionen correctament, com havien suggerit Goodfriend i King. "La principal contribució del nostre article fins ara ha estat mostrar la possibilitat teòrica que un banc solvent sigui il·líquid, a causa d'una fallada de coordinació al mercat interbancari."[21]

Goodhart proposa que només els préstecs de finestra de descompte s'haurien de considerar com a finançament de darrera instància. La raó és que les operacions de mercat obert dels bancs centrals no es poden separar de les operacions ordinàries de mercat obert.[16]

Distinció entre il·líquid i insolvent

[modifica]

Segons Bagehot i, seguint-lo, molts escriptors posteriors, el prestador en darrera instància no hauria de prestar a bancs insolvents. Això és raonable sobretot perquè fomentaria el risc moral. La distinció sembla lògica i és útil en els models teòrics, però alguns autors consideren que en la realitat és difícil d'aplicar. Especialment en temps de crisi, la distinció és difícil de fer.[2]

Quan un banc il·líquid recorre al prestador en darrera instància, sempre hi hauria d'haver una sospita d'insolvència. Tanmateix, segons Goodhart, és un mite que el banc central pugui avaluar que les sospites són falses sota les limitacions habituals de temps per arribar a una decisió.[16] Igual que Obstfeld considera la insolvència com una possibilitat que sorgeix amb una certa probabilitat, no com una cosa segura.[22]

Tipus de penalització i requisit de garantia

[modifica]

Bagehot argumentava que cobrar tipus d'interès de penalització (és a dir, tipus més alts dels disponibles al mercat) faria que el prestador en darrera instància fos realment l'últim recurs i fomentaria el reemborsament ràpid del deute.[5]

Alguns autors suggereixen que cobrar un tipus més alt no serveix per al propòsit del prestador en darrera instància perquè un tipus superior podria fer que fos massa car per als bancs demanar prestat. Flannery[20] i altres esmenten que la FED ni ha demanat bones garanties ni ha cobrat tipus per sobre del mercat en els últims anys.[14]

Anunci anticipat

[modifica]

Si el banc central anuncia amb antelació que actuarà com a prestador en darrera instància en futures crisis, es pot entendre com una promesa creïble i evitar els pànics bancaris. Al mateix temps, pot augmentar el risc moral. Tot i que Bagehot va emfatitzar que el benefici de la promesa supera els costos, molts bancs centrals intencionadament no han promès res.[7]

Alternatives privades

[modifica]

Abans de la fundació del Sistema de la Reserva Federal dels EUA com a prestador en darrera instància, el seu paper havia estat assumit per bancs privats. Tant el sistema de cambres de compensació de Nova York[23] com el Suffolk Bank de Boston[24] havien proporcionat liquiditat als bancs membres durant les crisis. En absència d'una solució pública s'havia desenvolupat una alternativa privada. Els defensors de la visió de la banca lliure suggereixen que aquests exemples mostren que no hi ha necessitat d'intervenció governamental.[25]

El Suffolk Bank va actuar como prestador en darrera instància durant el Pànic de 1837–1839. Rolnick, Smith i Weber "argüeixen que la provisió de serveis de compensació de bitllets i de prestador en darrera instància del Suffolk Bank (a través del Sistema Bancari de Suffolk) va disminuir els efectes del Pànic de 1837 a Nova Anglaterra en relació amb la resta del país, on cap banc proporcionava aquests serveis".[26]

Durant el Pànic de 1857, un comitè de política de l'Associació de la Cambra de Compensació de Nova York (NYCHA) va permetre l'emissió dels anomenats certificats de préstec de la cambra de compensació. Tot i que la seva legalitat era controvertida en aquell moment, la idea de proporcionar liquiditat addicional va portar finalment a una prestació pública d'aquest servei que havia de ser realitzat pel banc central, fundat el 1913.[27]

Alguns autors consideren l'establiment de cambres de compensació com una prova que el prestador en darrera instància no ha de ser proporcionat pel banc central.[25] Bordo hi està d'acord que no ha de ser un banc central. Tanmateix, l'experiència històrica (principalment el Canadà i els EUA) li va suggerir que ha de ser una autoritat pública i no una associació privada de cambres de compensació qui presti el servei.[28]

Experiència històrica

[modifica]

Miron,[25] Bordo,[28] Wood[29] i Goodhart[30] mostren que l'existència de bancs centrals ha reduït la freqüència dels pànics bancaris.[2]

Miron utilitza dades sobre les crisis entre 1890 i 1908 i les compara amb el període de 1915 a 1933. Això li permet rebutjar la hipòtesi que, després que la nova Reserva Federal actués com a prestador en darrera instància, la freqüència de pànics observada no va canviar. La conclusió de la seva discussió és que els "efectes de la política monetària... que va anticipar les operacions de mercat obert per part de la Fed probablement van tenir efectes reals".[25]

Bordo analitza dades històriques de Schwartz i Kindleberger per determinar si un prestador en darrera instància pot prevenir o reduir l'efecte d'un pànic o crisi. Bordo descobreix que l'últim pànic de Gran Bretanya va ocórrer el 1866. Després, el Bank of England va proporcionar la liquiditat necessària. Segons Bordo, actuar com a prestador en darrera instància va evitar pànics el 1878, 1890 i 1914. Bordo conclou: "Les accions reeixides del prestador en darrera instància van evitar pànics en nombroses ocasions. En aquelles ocasions en què no es van evitar els pànics, o bé no existien les institucions necessàries, o bé les autoritats no entenien les accions adequades que calia emprendre. La majoria de països van desenvolupar un mecanisme eficaç de prestador en darrera instància durant l'últim terç del segle XIX. Els EUA en van ser la principal excepció. Alguna autoritat pública ha de proporcionar la funció de prestador en darrera instància... Aquesta autoritat no ha de ser necessàriament un banc central. Això és evident per l'experiència del Canadà i d'altres països."[31]

Wood compara la reacció dels bancs centrals a diferents crisis a Anglaterra, França i Itàlia. Quan existia un prestador en darrera instància, els pànics no es van convertir en crisis. Quan el banc central no va actuar, es van produir crisis com la de França el 1848. Conclou "que l'acció del prestador en darrera instància conté una crisi, mentre que l'absència d'aquesta acció permet que un pànic localitzat es converteixi en una crisi bancària generalitzada".[32] Exemples més recents són les crisis a l'Argentina, Mèxic i el sud-est asiàtic. Allà, els bancs centrals no van poder proporcionar liquiditat perquè els bancs havien estat demanant préstecs en monedes estrangeres, que el banc central era incapaç de proporcionar.[29]

Banc d'Anglaterra

[modifica]

El Banc d'Anglaterra es considera sovint el model de prestador en darrera instància perquè va actuar d'acord amb les regles clàssiques de Thornton i Bagehot. "Els estudiosos de la banca coincideixen que el Banc d'Anglaterra en l'últim terç del segle XIX va ser el prestador en darrera instància per excel·lència. Més que qualsevol banc central abans o després, es va adherir a la versió clàssica estricta o de Thornton-Bagehot del concepte de prestador en darrera instància."[33]

Sistema de la Reserva Federal

[modifica]

El Sistema de la Reserva Federal als Estats Units actua de manera bastant diferent, i almenys en alguns aspectes no d'acord amb els consells de Bagehot.[14] Norbert J. Michel, un investigador financer, arriba a dir que la Reserva Federal va empitjorar la Gran Depressió al no complir el seu paper de prestador en darrera instància,[34] una visió compartida entre d'altres per Milton Friedman.[35] Crítics com Michel, tanmateix, aplaudeixen el paper de la Fed com a prestadora en darrera instància en la crisi de 1987, i en la que va seguir a l'11 de setembre, (tot i que sens dubte es van expressar preocupacions sobre el risc moral resultant en aquell moment).[36]

No obstant això, el paper de la Fed durant la crisi financera del 2008 continua polaritzant l'opinió.[37] L'economista clàssic Thomas M. Humphrey ha identificat diverses maneres en què la Fed moderna es desvia de les regles tradicionals: (1) "Èmfasi en el crèdit (préstecs) en oposició als diners", (2) "Acceptar garanties porqueria", (3) "Cobrar tipus subsidiats", (4) "Rescatar empreses insolvents massa grans i interconnectades per fer fallida", (5) "Pròrroga dels terminis de reemborsament dels préstecs", (6) "Cap compromís anunciat prèviament".[38]

Mervyn King, no obstant això, ha assenyalat que la banca del segle XXI (i per tant també la Fed) opera en un món molt diferent del de Bagehot, creant nous problemes per al paper que Bagehot preveia per al prestador en darrera instància, destacant especialment el perill que els descomptes en les garanties, els tipus punitius i l'estigma de la finestra de dipòsits puguin precipitar un pànic bancari o agreujar una restricció del crèdit:[39] "En casos extrems, el prestador en darrera instància és el petó de Judes per als bancs obligats a recórrer al banc central per obtenir suport".[40] Com a resultat, es van requerir altres estratègies, i de fet van ser perseguides per la Fed. L'historiador Adam Tooze ha destacat com les noves facilitats de liquiditat de la Fed es van aplicar a diversos elements del desmantellat sistema bancari a l'ombra, substituint així una fallada sistèmica del crèdit com a prestador en darrera instància,[41] (un paper que potser s'està transformant en el d'un distribuïdor de darrera instància).[42] Tooze va concloure que "En els seus propis termes, com un esforç de d'estabilització capitalista... la Fed va tenir un èxit notable".[43]

BCE

[modifica]

El Banc Central Europeu es va postular de manera discutible (i controvertida) com a prestador en darrera instància condicional amb la seva política del 2012 de Transaccions Monetàries Directes.[44]

Prússia / Alemanya Imperial

[modifica]

El 1763, el rei era el prestador en darrera instància a Prússia, mitjançant el Banc Reial de Prússia, i al segle XIX, diversos organismes oficials, des de la loteria prussiana fins al govern de la ciutat d'Hamburg, via el Banc d'Hamburg, treballaven en consorcis com a prestadors en darrera instància.[45] Després de la unificació, la crisi financera de 1873 va forçar la creació del Reichsbank alemany (1876) per complir aquest paper.[46]

Prestador en darrera instància internacional

[modifica]

Teoria

[modifica]

La qüestió de si hi ha necessitat d'un prestador en darrera instància internacional és més controvertida que la d'un prestador en darrera instància domèstic. La majoria d'autors coincideixen que hi ha necessitat d'un prestador en darrera instància nacional i només discuteixen sobre la seva configuració específica. No obstant això, no hi ha acord a nivell internacional. Hi ha principalment dos grups oposats: un (Capie i Schwartz) diu que un prestador en darrera instància internacional (ILOLR) és tècnicament impossible, mentre que l'altre (Fischer, Obstfeld, Goodhart i Huang) vol que un Fons Monetari Internacional (FMI) modificat assumeixi aquest paper.[22]

Fischer sosté que les crisis financeres han esdevingut més interconnectades, la qual cosa requereix un prestador en darrera instància internacional perquè els prestadors nacionals no poden crear moneda estrangera. Fischer diu que aquest paper pot i ha de ser assumit pel FMI encara que no sigui un banc central, ja que té la capacitat de proporcionar crèdit al mercat independentment de ser incapaç de crear nous diners en qualsevol "moneda internacional".[47] L'argument central de Fischer, que la capacitat de crear diners no és un atribut necessari del prestador en darrera instància, és altament controvertit, i tant Capie com Schwartz defensen el contrari.[47]

Goodhart i Huang[16] van desenvolupar un model on sostenen que "el risc de contagi internacional és molt més alt quan hi ha un mercat interbancari internacional que en cas contrari. El nostre anàlisi ha indicat que un ILOLR pot tenir un paper útil a l'hora de proporcionar liquiditat internacional i reduir aquest contagi internacional".[48]

"Un prestador en darrera instància és el que és en virtut del fet que només ell proporciona el mitjà de pagament definitiu. No hi ha diners internacionals i, per tant, no pot haver-hi un prestador en darrera instància internacional."[49] Aquest és l'argument més destacat que es presenta en contra del prestador en darrera instància internacional. A banda d'aquest punt (considerat "semàntic" pels autors contraris), Capie i Schwartz aporten arguments sobre per què el FMI no és apte per ser un prestador en darrera instància internacional.[50]

Schwartz[51] explica que el prestador en darrera instància no és la solució òptima per a les crisis d'avui dia, i que el FMI no pot substituir les agències governamentals necessàries. Schwartz considera que un prestador en darrera instància domèstic és adequat per estabilitzar el sistema financer internacional, però que el FMI no disposa dels atributs necessaris per esdevenir un prestador en darrera instància internacional.[51]

Pràctica

[modifica]

Tooze ha sostingut que, durant i des de la restricció del crèdit, el dòlar estatunidenc ha ampliat el seu abast com a moneda de reserva global;[52] i suggereix a més que, en el moment àlgid de la crisi, a través de les línies de swap de liquiditat del banc central, la Fed "va assegurar als actors clau del sistema global... que hi havia un actor en el sistema que cobriria els desequilibris marginals amb un subministrament il·limitat de liquiditat en dòlars. Aquest precisament era el paper del prestador en darrera instància global".[53] La preocupació sobre si la Fed està en condicions de repetir el seu paper com a prestador en darrera instància global és una de les forces que impulsen les crides a favor d'una moneda global formal.[54]

En els mercats de bons governamentals

[modifica]

Tot i que el Banc Central Europeu (BCE) ha subministrat grans quantitats de liquiditat tant a través d'operacions de mercat obert com de préstecs a bancs individuals el 2008, es va mostrar dubtós a l'hora de subministrar liquiditat durant la crisi de deute sobirà del 2010.[55] Segons Paul De Grauwe,[55] el BCE hauria de ser el prestador en darrera instància en el mercat de bons governamentals i subministrar liquiditat als seus països membres de la mateixa manera que ho fa amb el sector financer. Això es deu al fet que les raons per les quals el prestador en darrera instància és necessari en el sector bancari es poden aplicar de manera anàloga al mercat de bons governamentals. Al igual que els bancs que presten a llarg termini mentre demanen prestat a curt termini, els governs tenen actius altament il·líquids com les infraestructures i deutes que vencen. Si no aconsegueixen refinançar el seu deute, esdevenen il·líquids exactament igual que els bancs que es queden sense liquiditat i no reben el suport d'un prestador en darrera instància. La desconfiança dels inversors pot llavors augmentar els tipus d'interès que el govern ha de pagar pel seu deute, la qual cosa, de manera autocomplerta, condueix a una crisi d'insolvència. Atès que els bancs posseeixen la major proporció de deute públic, no salvar el govern pot fer necessari, al seu torn, salvar els bancs. "L'argument més important per encomanar al BCE ser un prestador en darrera instància en els mercats de bons governamentals és evitar que els països es vegin empesos cap a un mal equilibri."[56]

Els arguments que es presenten en contra d'un prestador en darrera instància en el mercat de bons governamentals són els següents: (1) risc d'inflació per un augment de l'oferta monetària; (2) pèrdues per als contribuents perquè al cap i a la fi són ells els qui assumeixen les pèrdues del BCE; (3) risc moral: els governs tenen un incentiu per assumir més risc; (4) la regla de Bagehot de no prestar a institucions insolvents; i (5) violació dels estatuts del BCE, que no permeten al BCE comprar bons governamentals directament.[57]

Segons De Grauwe, cap dels arguments és vàlid per la següent raó: (1) L'oferta monetària no augmenta necessàriament si s'incrementa la base monetària. (2) Totes les operacions de mercat obert generen risc per al contribuent, i si el prestador en darrera instància té èxit a l'hora d'evitar que els països es desplacin cap al mal equilibri, no patirà cap pèrdua. (3) El risc moral és idèntic al risc moral del mercat financer i s'hauria de superar mitjançant una regulació que limiti el risc. (4) Si la distinció entre il·líquid i insolvent fos possible, el mercat no necessitaria el suport del prestador en darrera instància, però a la pràctica, la distinció no es pot fer. (5) Tot i que l'article 21 del tractat prohibeix comprar deute directament als governs nacionals perquè "implica un finançament monetari del dèficit pressupostari públic", l'article 18 permet al BCE comprar i vendre "instruments negociables", i els bons governamentals són instruments negociables.[19] Finalment, De Grauwe[57] assevera que només el propi banc central té la credibilitat necessària per actuar com a prestador en darrera instància i, per tant, hauria de substituir el Mecanisme Europeu d'Estabilitat Financera (i el seu successor, el Mecanisme Europeu d'Estabilitat). Totes dues institucions no poden garantir que disposaran sempre de prou liquiditat o "potència de foc" per comprar deute als posseïdors de bons sobirans.[58]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Prestador en darrera instància». Lèxic de la crisi econòmica. Termcat, 2014. [Consulta: 30 maig 2026].
  2. 1 2 3 4 «Lender of Last Resort: What Have We Learned Since Bagehot». Journal of Financial Services Research, vol. 18, 2000, p. 64. DOI: 10.1023/A:1026527607455.
  3. ↑ Baring, Francis. Observations on the Establishment of the Bank of England. Hinerba Prefs, 1797.
  4. ↑ Sylla, Richard; Wright, Robert E.; Cowen, David J. «Alexander Hamilton, Central Banker: Crisis Management During the U.S. Financial Panic of 1792». Business History Review. Cambridge University Press, vol. 83, 1, 2009, p. 61–86. DOI: 10.1017/S0007680500000209. JSTOR: 40538573.
  5. 1 2 3 «The Fed's Deviation from Classical Thornton-Bagehot Lender-of-Last-Resort Policy». , 19-06-2009, p. Recording of Lecture at University of Richmond.
  6. 1 2 Capie, F. «Can there be an International Lender-of-Last-Resort?». International Finance, vol. 1, 1998, p. 311–25. DOI: 10.1111/1468-2362.00014.
  7. 1 2 3 4 Humphrey, T. «Lender of last resort: the concept in history». Economic Review, vol. 75, 1989, p. 8–16.
  8. ↑ Vincent Bignon, Clemens Jobst «Economic crises and the eligiblity [sic] for the lender of last resort: evidence from 19th century France». Working Paper Series, 2027, 2-2017. «Who should have access to central bank refinancing and which assets should be eligible for central bank operations? The optimal design of central bank intervention aimed at mitigating economic crises is a subject of age–old controversy since Thornton (1802) and Bagehot (1873).»
  9. ↑ Bagehot, Walter. Lombard Street: A Description of the Money Market. NuVision 2008, 1873, p. 32.
  10. ↑ Bagehot, Walter. Lombard Street: A Description of the Money Market. NuVision 2008, 1873, p. 30.
  11. ↑ «Bank Runs, Deposit Insurance, and Liquidity». Journal of Political Economy, vol. 91, 1983, p. 401–19. DOI: 10.1086/261155.
  12. 1 2 3 «Financial Contagion». Journal of Political Economy, vol. 108, 2000, p. 1–33. DOI: 10.1086/262109. JSTOR: 10.1086/262109.
  13. 1 2 3 «Systemic Risk, Interbank Relations, and Liquidity Provision by the Central Bank». Journal of Money, Credit and Banking, vol. 32, 2000, p. 611–38. DOI: 10.2307/2601198. JSTOR: 2601198.
  14. 1 2 3 4 «Financial Deregulation, Monetary policy, and Central Banking». Economic Review, vol. 74, 5-1988, p. 3–22.
  15. 1 2 Meltzer. Report of the International Financial Institution Advisory Commission. International Financial Institution Advisory Commission, 2000, p. 33.
  16. 1 2 3 4 Goodhart, C. «Myths about the Lender of Last Resort». International Finance, vol. 2, 1999, p. 339–60. DOI: 10.1111/1468-2362.00033.
  17. ↑ Stern, G. «Managing Moral Hazard». Federal Reserve Bank of Minneapolis, vol. 13, 6-1999.
  18. ↑ Fischer, S. «On the Need for an International Lender of Last Resort». The Journal of Economic Perspectives, vol. 13, 1999, p. 93. DOI: 10.1257/jep.13.4.85.
  19. 1 2 De Grauwe, P. «The European Central Bank: Lender of Last Resort in the Government Bond Markets?». CESifo Working Paper Series No. 3569, 2011, p. 11.
  20. 1 2 Flannery, M. «Financial Crises, Payment System Problems, and Discount Window Lending». Journal of Money, Credit and Banking, vol. 28, 1996, p. 804–24. DOI: 10.2307/2077922. JSTOR: 2077922.
  21. ↑ «Coordination Failures and the Lender of Last Resort: Was Bagehot Right After All?». Journal of the European Economic Association, vol. 2, 2004, p. 1134. DOI: 10.1162/1542476042813850.
  22. 1 2 Obstfeld, M. «Lender of Last Resort in a Globalized World». Coleman Fung Risk Management Research Center Working Paper, vol. 03, 2009.
  23. ↑ Timberlake, R. «The Central Banking Role of Clearinghouse Associations». Journal of Money, Credit and Banking, vol. 16, 1984, p. 1–15. DOI: 10.2307/1992645. JSTOR: 1992645.
  24. ↑ «The Suffolk Bank and the Panic of 1837 – how a private bank acted as LOLR». Federal Reserve Bank of Minneapolis Research Department Working Paper 592, 1998.
  25. 1 2 3 4 Miron, J. «Financial Panics, the Seasonality of the Nominal Interest Rate, and the Founding of the Fed». American Economic Review, vol. 76, 1986, p. 125–40.
  26. ↑ «The Suffolk Bank and the Panic of 1837 – how a private bank acted as LOLR». Federal Reserve Bank of Minneapolis Research Department Working Paper 592, 1998, p. 1.
  27. ↑ Timberlake, R. «The Central Banking Role of Clearinghouse Associations». Journal of Money, Credit and Banking, vol. 16, 1984, p. 1–15. DOI: 10.2307/1992645. JSTOR: 1992645.
  28. 1 2 Bordo, M. «The Lender of Last Resort: Alternative Views and Historical Experience». Economics Review, vol. 76, 1990, p. 18–29.
  29. 1 2 Wood, G. «The Lender of Last Resort Reconsidered». Journal of Financial Services Research, vol. 18, 2–3, 2000, p. 203–27. DOI: 10.1023/A:1026542821454.
  30. ↑ Goodhart, C. «The Evolution of Central Banks: A Natural Development». . Workingpaper London School of Economics, 1985.
  31. ↑ Bordo, M. «The Lender of Last Resort: Alternative Views and Historical Experience». Economics Review, vol. 76, 1990, p. 27.
  32. ↑ Wood, G. «The Lender of Last Resort Reconsidered». Journal of Financial Services Research, vol. 18, 2–3, 2000, p. 208. DOI: 10.1023/A:1026542821454.
  33. ↑ Humphrey, T. «Lender of last resort: the concept in history». Economic Review, vol. 75, 1989, p. 8.
  34. ↑ «The Fed's Failure as a Lender of Last Resort: What to Do About It» (en anglès americà). Arxivat de l'original el October 18, 2014. [Consulta: 26 setembre 2016].
  35. ↑ M King, The End of Alchemy (London 2017) p. 192
  36. ↑ W Cohan, Money and Power (Penguin 2012) p. 307
  37. ↑ A Tooze, Crashed (Penguin 2019) p. 610
  38. ↑ Humphrey, T. «Lender of Last Resort: What It Is, Whence It Came, And Why The Fed Isn't it». Cato Journal, vol. 30, 2010, p. 333–64.
  39. ↑ M King, The End of Alchemy (London 2017) p. 202-7
  40. ↑ M King, The End of Alchemy (London 2017) p. 205
  41. ↑ A Tooze, Crashed (Penguin 2019) p.206-7
  42. ↑ Perry Mehrling, The New Lombard Street (2010) p. 107
  43. ↑ A Tooze, Crashed (Penguin 2019) p. 610
  44. ↑ A Tooze, Crashed (Penguin 2019) p. 441
  45. ↑ Kindleberger, C.. Manias, panics and crashes : a history of financial crises. Palgrave Macmillan, 2011.
  46. ↑ M King, The End of Alchemy (Abacus 2017) p. 161
  47. 1 2 Fischer, S. «On the Need for an International Lender of Last Resort». The Journal of Economic Perspectives, vol. 13, 1999, p. 85–104. DOI: 10.1257/jep.13.4.85. JSTOR: 2647014.
  48. ↑ «A Simple Model of an International Lender of Last Resort». Economic Notes, vol. 29, 2000, p. 1–11. DOI: 10.1111/1468-0300.00022.
  49. ↑ Capie, F. «Can there be an International Lender-of-Last-Resort?». International Finance, vol. 1, 1998, p. 311–25. DOI: 10.1111/1468-2362.00014.
  50. ↑ Goodhart, C.. Financial Crises, Contagion, and the Lender of Last Resort. Oxford University Press, 2002.
  51. 1 2 Schwartz, A.. «Earmarks of a Lender of Last Resort». A: Financial Crises, Contagion, and the Lender of Last Resort. Oxford University Press, 2002, p. 449–60.
  52. ↑ A Tooze, Crashed (Penguin 2019) p. 6 and p 266-8
  53. ↑ A Tooze, Crashed (Penguin 2019) p. 215
  54. ↑ L Chitu, How Global Currencies Work (2019) p. 198
  55. 1 2 De Grauwe, P.. Economics of monetary union. 9th. Oxford University Press, 2012. ISBN 9780199605576.
  56. ↑ De Grauwe, P. «The European Central Bank: Lender of Last Resort in the Government Bond Markets?». CESifo Working Paper Series No. 3569, 2011, p. 3.
  57. 1 2 De Grauwe, P. «The European Central Bank: Lender of Last Resort in the Government Bond Markets?». CESifo Working Paper Series No. 3569, 2011.
  58. ↑ European Agency Sells Billions in Bonds to Rescue Ireland
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Prestador_en_darrera_instància&oldid=38611829»