Vés al contingut

Manuel Deodoro da Fonseca

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaManuel Deodoro da Fonseca
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 agost 1827 Modifica el valor a Wikidata
Marechal Deodoro (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 agost 1892 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
Barra Mansa (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Caju Modifica el valor a Wikidata
1r President del Brasil
15 novembre 1889 – 23 novembre 1891
← Pere II del Brasil – Floriano Peixoto →
Governador de Rio Grande do Sul
8 maig 1886 – 9 novembre 1886 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióAcademia Militar das Agulhas Negras Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític, militar Modifica el valor a Wikidata
Partitcandidat independent Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Branca militarExèrcit del Brasil Modifica el valor a Wikidata
Grau militarmariscal Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra de la Triple Aliança Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMariana da Fonseca Modifica el valor a Wikidata
MareRosa Paulina da Fonseca Modifica el valor a Wikidata
GermansHermes Ernesto da Fonseca
Severiano Martins da Fonseca Modifica el valor a Wikidata
ParentsHermes Rodrigues da Fonseca, nebot Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Find a Grave: 80208925Modifica el valor a Wikidata

Manuel Deodoro da Fonseca (Marechal Deodoro, 5 d'agost de 1827 - Barra Mansa, 23 d'agost de 1892) va ser un militar, amb grau de mariscal, i polític brasiler, conegut per ser el primer president del Brasil, després d'haver liderat el moviment que va resultar en la Proclamació de la República el 15 de novembre de 1889. Va ocupar el càrrec de president provisional i posteriorment va ser elegit pel Congrés Constituent com a primer president constitucional de la República, romanent en el càrrec fins al 23 de novembre de 1891.[1]

Després d'estudiar artilleria a l'Escola Militar de Rio de Janeiro entre 1843 i 1847, va participar en diverses campanyes militars durant l'Imperi, com ara la Revolució de Praieira, la Guerra de l'Uruguai i la Guerra del Paraguai. El 1885, va esdevenir vicepresident de la província de São Pedro do Rio Grande do Sul; l'any següent, amb la dimissió del llavors president Baró de Lucena, Deodoro va esdevenir president de Rio Grande.[2][3] A causa de la seva implicació en el que es va conèixer com la Qüestió Militar —enfrontaments entre les forces armades i el govern civil imperial—, va tornar a Rio de Janeiro. Nomenat al comandament militar de la província de Mato Grosso el 1888, va dimitir del càrrec l'any següent, davant del nomenament de l'últim gabinet ministerial de l'Imperi, encapçalat pel president del Consell de Ministres, el vescomte d'Ouro Preto. Enmig de diverses crisis que van assolar la monarquia brasilera, Deodoro va liderar el cop d'estat que va deposar l'Imperi i va proclamar la república al país.[3]

Amb el canvi en el sistema de govern, Deodoro va assumir el comandament del país com a cap del Govern Provisional de la República. Els primers canvis del seu govern van incloure la creació del Codi Penal Brasiler, la reforma del Codi Comercial Brasiler i mesures que van oficialitzar la separació entre l'Església i l'Estat, com ara la institució del matrimoni civil i la secularització dels cementiris. Econòmicament, es va produir l'anomenada crisi de l'Encilhamento, caracteritzada per una gran bombolla especulativa i una alta inflació a causa de les polítiques econòmiques del seu ministre de Finances, Ruy Barbosa.[1] El 1891 es va promulgar la primera constitució republicana del país i Deodoro va ser elegit president per sufragi indirecte. El seu govern constitucional va estar marcat per una forta tensió política entre les seves tendències centralitzadores i les inclinacions federalistes de la societat civil i part de l'exèrcit, cosa que va conduir a la dissolució del Congrés Nacional. Sota l'amenaça de la Primera Revolta de l'Armada, Deodoro va dimitir de la presidència el 23 de novembre de 1891.[3] L'any següent, va morir el 23 d'agost, víctima d'una greu crisi de dispnea.[4][5]

Biografia

[modifica]

Família

[modifica]

Deodoro da Fonseca va néixer el 5 d'agost de 1827 a l'antiga província d'Alagoas, a la ciutat d'Alagoas da Lagoa do Sul, municipi que avui dia es diu Marechal Deodoro.[6] Era fill de Manuel Mendes da Fonseca (1785-1859) i Rosa Maria Paulina da Fonseca (1802-1873).[7][8] El pare, Manuel Mendes da Fonseca Galvão, nascut a Anadia (també a Alagoas), es va unir a l'exèrcit del Regne de Portugal el 1806, a Recife, com a infanter. A partir del 1822, quan el Brasil va declarar la independència, Manuel Mendes va esdevenir membre del naixent exèrcit brasiler i va ascendir gradualment pels rangs subordinats de la carrera, retirant-se el 1842 amb el grau de tinent coronel.[9][10]

El matrimoni va tenir 10 fills, dues nenes i vuit nens: Hermes Ernesto, Severiano Martins, Manuel Deodoro, Pedro Paulino, Hipólito Mendes, Eduardo Emiliano, João Severiano, Emília Rosa, Amélia Rosa i Afonso Aurélio.[11][12] Tots els homes eren militars i tots menys un van lluitar a la Guerra del Paraguai.[13] Tres d'ells hi van deixar la vida: El capità Hipólito Mendes, el comandant Eduardo Emiliano i el benjamí de la família, Afonso, alferes del 34è Batalló dels Voluntaris de la Pàtria. El fill gran, Hermes Ernesto da Fonseca, pare del també president de la República i mariscal Hermes da Fonseca, va arribar al rang de mariscal de l'exèrcit i va ser president de les províncies de Mato Grosso i Bahia.[14][15] El mariscal de camp Severiano Martino da Fonseca i el comandant Eduardo Emiliano també van servir a la guerra.[11][16] Severiano va rebre el títol nobiliari de Baró d'Alagoas[17] i va ser director de l'Escola Militar de Porto Alegre. Coronel honorari de l'exèrcit brasiler, Pedro Paulino da Fonseca, va ser governador d'Alagoas, poc després de la proclamació de la República, i també senador pel mateix estat.[18] També era el pare d'Orsina da Fonseca, esposa del fill d'un altre dels seus germans, també nebot seu, el president de la República, el mariscal Hermes da Fonseca, component així un matrimoni entre cosins.[19][20] Pedro Paulino, que ja estava jubilat en aquell moment, va ser impedit pels germans de servir com a voluntari, per la qual cosa va ser l'únic dels vuit homes que no va lluitar a la Guerra del Paraguai.[21]

Manuel Deodoro da Fonseca es va casar amb Mariana Cecília de Sousa Meireles als 33 anys, el 16 d'abril de 1860. La parella no va tenir fills, i els rumors de l'època deien que Deodoro era estèril.[1] El seu nebot, Hermes da Fonseca, que també va esdevenir president de la república, va ser tractat com un fill per Deodoro.[22]

Carrera militar

[modifica]
Coronel Deodoro da Fonseca, 1870

El 1845, ja era cadet de primera classe. El 1848, va participar en la seva primera acció militar, ajudant a reprimir la Revolta de Praieira,[23][24] una insurrecció promoguda pels liberals de Pernambuco,[22] una revolta que seguia el model de la Revolució de 1848 a Europa. El 1852 va ser ascendit a tinent i el 24 de desembre de 1856 va rebre el rang de capità.

Com els seus germans, va entrar en acció durant la Guerra de la Triple Aliança (1864-1870). El desembre de 1864 va participar en el setge de Montevideo,[23] durant la intervenció militar brasilera contra el govern d'Atanasio Aguirre a l'Uruguai. Poc després, l'Uruguai, sota un nou govern, juntament amb el Brasil i l'Argentina, formaria la Triple Aliança, contra l'ofensiva del dictador paraguaià Francisco Solano López.[22] El juny de 1865, va anar amb l'exèrcit brasiler al Paraguai, país que havia envaït la província de Mato Grosso. Deodoro comandava el Segon Batalló de Voluntaris de la Pàtria. La seva actuació en combat li va valer una menció especial a l'Orde Imperial de la Creu del Sud del 25 d'agost de 1865. L'any següent, va rebre una menció en el grau de Cavaller de l'orde, el 22 d'agost, el rang de major, i es va distingir per actes de valentia.[23][25] El 18 de gener de 1868, va ser ascendit a tinent coronel i, l'11 de desembre del mateix any, va rebre el rang de coronel. Tots aquests ascensos van ser deguts a la guerra. Segons el mateix Deodoro, "Només vaig tenir un protector: Solano López. Li dec la meva carrera a ell, que va provocar la Guerra del Paraguai".[26] Deodoro va ser ferit a la batalla d'Itororó i va tornar a terres brasileres. Més tard, per decret del 14 d'octubre de 1874, va ser ascendit a general de brigada.[27]

El seu coratge, competència militar i estil feren d'ell una figura nacional. El 1885, va esdevenir, per segona vegada, comandant d'armes de la província de Rio Grande do Sul, càrrec que va ocupar simultàniament amb el de vicepresident de la província.[23] Més tard esdevindria president interí d'aquesta mateixa província. Mentre encara era president provisional, va inaugurar la primera línia telefònica a Porto Alegre, sent responsable del primer "hola" transmès per la nova tecnologia, que va arribar a la ciutat deu anys després que Alexander Graham Bell la mostrés a Pere II als Estats Units.[27] Com a governador de Rio Grande do Sul,[28] Fonseca freqüentava la companyia d'intel·lectuals republicans, com ara Benjamin Constant o Ruy Barbosa.[29] El 30 d'agost de 1887, va rebre el rang de mariscal de camp.

Va ser cridat a Rio de Janeiro per la seva implicació en l'enfrontament entre les classes armades i el govern civil de l'Imperi, un episodi que es coneixeria com la "Qüestió Militar", i per haver permès que els oficials de la guarnició de Porto Alegre es manifestessin políticament, cosa que el govern imperial havia prohibit. En arribar a Rio, Deodoro va ser rebut festivament pels seus col·legues i pels estudiants de l'Escola Militar. Aleshores va ser elegit primer president del Club Militar, una organització que havia ajudat a establir, i va passar a liderar el sector antiesclavista de l'Exèrcit.[24]

El 1888, Deodoro va ser nomenat al comandament militar de Mato Grosso. Només va romandre en el càrrec fins a mitjans de 1889, quan va tornar a Rio de Janeiro, ja que no va acceptar, com a president de la província, el coronel Cunha Matos, el mateix que, com a capità, havia estat el pivot de la detonació de la Qüestió Militar, i amb qui tenia desacords.[27]

La Proclamació de la República

[modifica]
Al·legoria de la Proclamació de la República publicada al diari O Mequetrefe. Compta amb Deodoro, Ruy Barbosa, Quintino Bocaiuva, Silva Jardim, Lopes Trovão, José do Patrocínio i altres líders del moviment republicà.

L'emperador Pere II havia defensat l'abolició de l'esclavitud durant dècades, havent alliberat els seus propis esclaus el 1840, però opinava que aquest procés havia de ser gradual per a no perjudicar l'economia. Malgrat els esforços dels grups republicans, la idea de canviar el règim polític mai va tenir gran ressò al país.[30] El 1884, només tres republicans van ser elegits a la Cambra de Diputats, entre ells els futurs presidents de la República Prudente de Morais i Campos Sales.[24] A la legislatura següent, només un va aconseguir ser elegit.

Durant el tercer període de regència, sa filla, Isabel, Princesa Imperial del Brasil, va abolir l'esclavitud el 1888 mitjançant la promulgació de la Llei Àuria. Els oligarques, enfurismats, van tenir un paper important en el cop d'estat que tingué lloc un any després. El 1889, l'Estat Major de la Policia Militar de l'Estat de Rio de Janeiro va ser creat pel Decret núm.10.222 del 5 d'abril de 1889, amb Hermes da Fonseca com a primer cap.[22] En les últimes eleccions parlamentàries celebrades a l'Imperi del Brasil, el 31 d'agost de 1889, el Partit Republicà només va obtenir dos diputats.[22] En adonar-se que no podien aconseguir el seu projecte polític a través del vot, els republicans van optar per implementar les seves idees mitjançant un cop militar. Amb aquesta finalitat, van intentar aprofitar el creixent descontentament de les classes armades amb el govern civil de l'Imperi,[25] d'ençà la Qüestió Militar. Necessitaven, però, un líder amb prou prestigi entre les tropes per dur a terme els seus plans.[22] Així és com els republicans van començar a apropar-se a Deodoro, buscant el seu suport (encara que sense la seva participació directa, segons diverses fonts històriques), per a un cop d'estat contra el govern.[31] Va ser difícil perquè Deodoro era un home de conviccions monàrquiques, que es declarava amic de l'emperador Dom Pedro II i que li devia favors. Deodoro també deia que desitjava acompanyar el taüt del vell emperador.[22]

El 14 de novembre de 1889, els republicans van difondre el rumor infundat que el govern del primer ministre liberal, el vescomte d'Ouro Preto, havia emès una ordre d'arrest contra el mariscal de camp Deodoro i el líder dels oficials republicans, el tinent coronel Benjamin Constant.[32] La intenció era proclamar la República abans que es pogués instal·lar el parlament recentment elegit, que havia d'obrir-se el 20 de novembre.[24] La falsa notícia que s'havia ordenat la seva detenció va ser l'argument decisiu que finalment va convèncer Deodoro d'aixecar-se contra el govern imperial.[33] El matí del 15 de novembre de 1889, Deodoro va reunir algunes tropes i les va fer marxar cap al centre de la ciutat, en direcció a Campo da Aclamação, ara anomenada Plaça de la República. En entrar al Quarter General de l'Exèrcit, Deodoro va decretar la destitució del Ministeri d'Ouro Preto, una mesura de poc valor, ja que els mateixos ministres, conscients dels esdeveniments recents, ja havien telegrafiat a l'emperador, que es trobava a Petrópolis, demanant la seva dimissió. Ningú va parlar de proclamar la República; només es tractava de canviar de Ministeri. El mateix Deodoro, va dirigir-se a les tropes formades davant del Quarter General, cridant "Visca Sa Majestat l'Emperador!".[31]

Proclamació de la República, per Henrique Bernardelli

Mentrestant, Dom Pedro II, havent tornat a Rio de Janeiro i, atesa la situació, va reunir el Consell d'Estat al Palau Imperial. Després d'escoltar-lo, va decidir acceptar la dimissió sol·licitada pel vescomte d'Ouro Preto i organitzar un nou Ministeri.[22] Els republicans havien d'actuar ràpidament per aprofitar aquests esdeveniments i convèncer Deodoro que trenqués els llaços amb la monarquia d'una vegada per totes. Es van basar en una altra notícia, aquesta vegada certa, ja que fins i tot s'havia enviat un telegrama oficial en aquest sentit. Quintino Bocaiuva i el baró de Jaceguai van enviar un missatger a Deodoro per informar-lo que el nou primer ministre, escollit per l'emperador, seria Gaspar Silveira Martins, un partidari liberal del vescomte deposat i un polític de Rio Grande do Sul amb qui estava enemistat, ja que havia barallat per l'amor de la mateixa dona en la seva joventut.[31] Així, Deodoro va quedar convençut d'enderrocar el règim.[22]

A les tres de la tarda, alguns republicans i regidors es van reunir a l'Ajuntament de Rio de Janeiro, i es va elaborar un informe sota els auspicis de José do Patrocínio, un líder abolicionista i home de premsa que havia estat un dels mentors de la Guàrdia Negra. Havia jurat defensar la persona que havia signat la Llei Àuria i garantir-li el tron. Però en un dels seus típics actes de canvi sobtat de posició, Patrocínio va declarar solemnement la República proclamada al Brasil i va portar aquest informe a Fonseca.[22]

El vespre del dia 15, l'emperador va nomenar el conseller José Antônio Saraiva per presidir el nou ministeri. El nou president del Consell de Ministres (del Partit Conservador, el mateix que Deodoro) va escriure'l, informant-lo de la decisió de l'emperador, a la qual cosa Deodoro va respondre que ja havia acceptat signar les primeres actes que establien el règim republicà i federatiu.[22] Davant la negativa de l'emperador a reaccionar militarment per reprimir el cop d'estat, tal com havien instat la princesa Isabel i el seu consort, el comte d'Eu, la República es va establir al Brasil, per a sorpresa generalitzada de l'èxit del cop militar.[31] Per aclamació popular, Deodoro va ser ascendit al grau de mariscal el 15 de gener de 1890.[34]

Deodoro da Fonseca va estar un breu temps al capdavant del govern provisional, encarregat de convocar una assemblea constituent per a crear una nova constitució per als Estats Units del Brasil. Ben aviat, emperò, va trobar-se amb la resistència dels líders republicans civils. La seva elecció com a president, el 26 de febrer de 1891, amb una curta majoria a favor, va rebre el suport dels sectors militars.[35] El govern de Fonseca, dividit pels conflictes polítics i personals entre el president i el seu vicepresident Floriano Peixoto, va trobar-se amb una forta oposició al Congrés Nacional, que va emprendre una tàctica d'obstaculització. Una sèrie de decrets presidencials arbitraris empresos pel president va enfortir la resistència del Congrés contra Fonseca, que va apropar-se gradualment a Peixoto. Aquesta situació va arribar al seu zenit quan Fonseca va dissoldre el Congrés Nacional i va declarar l'estat d'emergència, el 3 de novembre de 1891. Un grup de diputats va oposar-se a aquesta decisió i va trobar suport entre els alts oficials de la Marina, incloent-hi l'almirall Custódio José de Melo. El mariscal es trobà amb una guerra civil imminent. Debilitat de salut i sense suport polític, va dimitir el 23 de novembre i va passar la presidència a Floriano Peixoto.[3][36][37]

Després de la presidència

[modifica]

Manuel Deodoro da Fonseca va morir a Rio de Janeiro l'agost de 1892.[3] Va sol·licitar ser enterrat de civil, però la seva sol·licitud va ser denegada. L'enterrament va rebre tota la pompa i els honors militars. L'home que va proclamar la república al Brasil, un esdeveniment històric que ara és festa nacional, va patir greus episodis de dispnea, coneguts popularment com a "dificultat per respirar" o "ofec", que impedien que el primer president del Brasil dormís.[38]

Va ser enterrat en una parcel·la familiar al cementiri de Caju, però les seves restes van ser exhumades i traslladades a un monument a la Plaça Paris, a Rio de Janeiro, el 1937.[22]

Honors

[modifica]

L'any 1939, la ciutat on va néixer, Alagoas da Lagoa do Sul (primera capital alagoana), va ser rebatejada amb el nom de Marechal Deodoro.[37]

En virtut de la Llei Federal núm. 7919, de 1989, el Congrés Nacional del Brasil va decretar la inscripció del mariscal en el Llibre dels Herois i Heroïnes de la Pàtria, un memorial cenotàfic situat dintre del Panteó de la Pàtria i de la Llibertat Tancredo Neves de Brasília.[39]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 «Manuel Deodoro da Fonseca, Marechal». Biblioteca Virtual da Presidência. [Consulta: 11 març 2018].
  2. ↑ «Carreira Militar — Prefeitura de Marechal Deodoro». Prefeitura Municipal de Marechal Deodoro. [Consulta: 11 març 2018].
  3. 1 2 3 4 5 «FONSECA, Deodoro da» ( PDF) (en portuguès brasiler). Centro de Pesquisa e Documentação de História Contemporânea do Brasil. Fundació Getúlio Vargas. [Consulta: 11 març 2018].
  4. ↑ «O Governo Constitucional — Prefeitura de Marechal Deodoro». Prefeitura Municipal de Marechal Deodoro. [Consulta: 23 març 2018].
  5. ↑ «Deodoro da Fonseca proclama a República no Brasil». History. [Consulta: 23 març 2018].
  6. ↑ «Origem» (en portuguès brasiler). Prefeitura de Marechal Deodoro. Arxivat de l'original el 2016-05-06. [Consulta: 25 octubre 2015].
  7. ↑ Cultura política: revista mensal de estudos brasileiros. s.n., 1943.
  8. ↑ Almeida, Antônio da Rocha. Vultos da pátria: os brasileiros mais ilustres de seu tempo. Editôra Globo, 1964.
  9. ↑ «Manuel Mendes da Fonseca» (en portuguès brasiler). História de Alagoas. [Consulta: 19 febrer 2019].
  10. ↑ Castro, Celso. Os militares e a república: um estudo sobre cultura e ação política. J. Zahar Editor, 1995. ISBN 9788571103351.
  11. 1 2 Pesquisa, Universidade Estácio de Sá (Rio de Janeiro, Brazil) Departamento de. Presidentes do Brasil. Cultura Editores, 2002. ISBN 9788529300801.
  12. ↑ «Marechal Manuel Deodoro da Fonseca» (en portuguès brasiler). FamilySearch.org. [Consulta: 25 octubre 2025].
  13. ↑ Ruas, Tabajara. A cabeça de Gumercindo Saraiva. Editora Record, 1997. ISBN 9788501051288.
  14. ↑ Guerra, Brazil Ministério da. Revista Militar Brasileira, 1970.
  15. ↑ Senna, Ernesto. Deodoro: subsídios para a história. Editora Universidade de Brasília, 1981.
  16. ↑ «FONSECA, Hermes Ernesto da» (en portuguès brasiler). CPDOC - FGV. [Consulta: 25 octubre 2025].
  17. ↑ Zúquete, Afonso Eduardo Martins. Nobreza de Portugal: bibliografia, biografia, cronologia, filatelia, genealogia, heráldica, história, nobiliarquia, numismática. Zairol, 1989.
  18. ↑ ABC das Alagoas: dicionário biobibliográfico, histórico e geográfico de Alagoas. Senado Federal, 2005.
  19. ↑ Schumaher, Schuma. Dicion‡rio mulheres do Brasil: de 1500 até a atualidade : com 270 ilustrações. J. Zahar Editor, 2000. ISBN 9788571105737.
  20. ↑ Fujisawa, Marie Suzuki. Das Amélias às mulheres multifuncionais: a emancipação feminina e os comerciais de televisão. Summus Editorial, 2006. ISBN 9788532302540.
  21. ↑ «Manuel Deodoro da Fonseca – Cadeira 15» (en portuguès). Academia Paranaense de Letras Maçônicas. [Consulta: 26 dezembro 2012].
  22. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Fonseca, Walter. Fonseca, uma família e uma história. Editora Obelisco, 1982.
  23. 1 2 3 4 Centro de Referência da História Republicana Brasileira. «Deodoro da Fonseca» (en portuguès). República On-line (1889-1961). Museu da República. [Consulta: 26 desembre 2012].[Enllaç no actiu]
  24. 1 2 3 4 «Marechal Deodoro da Fonseca» (en portuguès). UOL - Educação. [Consulta: 28 juny 2012].
  25. 1 2 Jussara de Barros. «Deodoro da Fonseca» (en portuguès). Brasil Escola. [Consulta: 28 juny 2012].
  26. ↑ Deodoro e a verdade histórica, p. 76
  27. 1 2 3 Gomes, Laurentino. «O MARECHAL». A: 1889: Como um imperador cansado, um marechal vaidoso e um professor injustiçado contribuíram para o fim da Monarquia e a Proclamação da República no Brasil. Globo Livros, 2013-07-23.
  28. ↑ «Biografia» (en portuguès brasiler). Presidència de la República. Arxivat de l'original el 2024-05-27. [Consulta: 1r octubre 2023].
  29. ↑ «Manoel Deodoro da Fonseca» (en portuguès brasiler). Lideranças Políticas NEAMP. PUC-SP. Arxivat de l'original el 2024-05-27. [Consulta: 1r octubre 2023].
  30. ↑ Villa, Marco Antonio. Um país chamado Brasil: a história do Brasil do descobrimento ao século XXI. São Paulo, SP: Editora Planeta do Brasil, 2021, p. 157-61 (Crítica). ISBN 978-65-5535-547-5.
  31. 1 2 3 4 «A trama da vitória» (en portuguès). Abril. Revista Veja. Arxivat de l'original el 2013-12-04. [Consulta: 23 agost 2012].
  32. ↑ «Advento da Ditadura Militar no Brasil». www.ebooksbrasil.org. [Consulta: 4 juny 2017].
  33. ↑ Magalhães Junior, Raimundo. Deodoro, a espada contra o império (en portuguès), 1957. Arxivat 2024-05-27 a Wayback Machine.
  34. ↑ «FONSECA, Deodoro da» (en portuguès brasiler). CPDOC - FGV. [Consulta: 25 octubre 2025].
  35. ↑ Freire, Felisbello. Historia constitucional da republica dos Estados Unidos do Brasil (en portuguès brasiler). Typ. Aldina, 1894. Arxivat 2024-05-27 a Wayback Machine.
  36. ↑ Santana, Natael. Manuel Deodoro Da Fonseca: Marechal Deodoro, 1o Presidente Do Brasil (en portuguès). CreateSpace Independent Publishing Platform, 2018-01-10. ISBN 978-1-9835-5299-1.
  37. 1 2 «Marechal Deodoro. História» (en portuguès brasiler). IBGE. [Consulta: 1r octubre 2023].
  38. ↑ «Proclamação da República - O fim do Império» (en portuguès). Capa.gazetaoeste.com.br. Arxivat de l'original el 2008-03-06.
  39. ↑ «Lista completa dos heróis e heroínas da Pátria inscritos no Livro de Aço do Panteão da Pátria e da Liberdade Tancredo Neves» (PDF) (en portuguès brasiler). Centro Cultural Três Poderes. Secretaria de Estado de Cultura e Economia Criativa do Distrito Federal, 31-12-2018. Arxivat de l'original el 2022-01-20. [Consulta: 30 juliol 2022].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manuel Deodoro da Fonseca
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Manuel_Deodoro_da_Fonseca&oldid=38686857»