Banc Central del Congo
| Dades | |
|---|---|
| Nom curt | BCC  |
| Tipus | banc central |
| Història | |
| Creació | 1997 |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
| Lloc web | bcc.cd |
El Banc Central del Congo (francès: Banque Centrale du Congo, lingala: Ndaku Monene ya Bokéngeli Mbongo ya Mboka Kongo), conegut col·loquialment pel seu acrònim BCC, és el banc central de la República Democràtica del Congo. La seva seu es troba al Boulevard Colonel Tshatshi a Gombe, Kinshasa, envoltada d'institucions significatives com el Palais de la Nation, la Biblioteca Nacional i diversos ministeris governamentals.[1][2]
Establert sota la Llei núm. 005/2002 de 7 de maig de 2002, el Banc Central del Congo opera com una entitat independent amb capacitat legal per subscriure contractes, adquirir i disposar de béns, i participar en procediments judicials.[2] El seu capital és propietat íntegra de l'estat congolès, tal com s'estipula a l'article 5 de la llei.[2] El mandat principal del banc és definir i implementar la política monetària de la nació per garantir la estabilitat de preus, tal com s'indica a l'article 3. Aquesta responsabilitat inclou el seguiment de les fluctuacions de preus de béns i serveis a tot el mercat.[2]
El banc també participa en el desenvolupament de polítiques per promoure la inclusió financera i és membre de l'Aliança per a la Inclusió Financera.[3] El 5 de maig de 2012, el Banc Central del Congo va anunciar que assumiria compromisos específics amb la inclusió financera sota la Declaració de Maya.
Història
[modifica]
L'activitat bancària a la República Democràtica del Congo va començar amb l'establiment del Banque du Congo Belge a principis del segle XX. El 1908, quan els territoris que formaven l'Estat Lliure del Congo van ser cedits a Bèlgica, no hi havia institucions financeres operant a la colònia.[4] Les polítiques de reforma econòmica de l'època promovien una àmplia llibertat comercial, fet que va fomentar discussions entre els cercles empresarials colonials sobre els beneficis potencials d'establir un banc. Els defensors argumentaven que un banc podria atendre les necessitats de les grans empreses, especialment de la Compagnie du chemin de fer du Congo, i donar suport al desenvolupament de la regió minera de Katanga.[4] També es va suggerir que un banc d'aquest tipus podria facilitar el creixement econòmic garantint la circulació de diners per tota la colònia. Malgrat aquestes perspectives, la majoria de líders empresarials creien inicialment que el Congo Belga oferia poc marge per a les operacions bancàries.[4]
A iniciativa dels directors del Banque d'Outremer, les discussions amb figures destacades del sector financer belga van portar a l'establiment formal del Banque du Congo Belge l'11 de gener de 1909 com una societat anònima sota la llei belga. El banc va començar a operar amb només tres empleats, expandint-se gradualment cap als principals centres econòmics i promovent la circulació de la moneda emesa per l'estat.[4] La seva primera sucursal va obrir a Matadi l'1 de juny de 1909, que ja era un "centre comercial relativament actiu, seu del port principal del país i amb una sòlida base de clients de la Compagnie du chemin de fer du Congo". El 28 d'octubre de 1909 es va inaugurar una altra sucursal a Elisabethville (actual Lubumbashi), que atenia clients com l'Union Minière du Haut-Katanga, reclutadors de mà d'obra locals i comerciants de la veïna Rhodesia.[4] La sucursal de Léopoldville (actual Kinshasa) va obrir l'1 d'agost de 1910, beneficiant-se del sistema de lliure comerç de la colònia i de les noves regulacions de pagament en efectiu introduïdes l'1 de juliol del mateix any. D'acord amb el seu mandat posterior com a institució d'emissió i caixer colonial, es van establir sucursals addicionals a Boma l'1 d'octubre de 1911 i a Stanleyville (actual Kisangani) l'1 de gener de 1912. El 1912, el banc ja tenia 25 empleats i gestionava aproximadament 1.800 comptes.[4]
Durant la Primera Guerra Mundial (1914–1918), les activitats bancàries al Congo Belga es van veure inicialment interrompudes a causa de les incerteses i la ruptura dels vincles amb la seu del banc a Brussel·les. No obstant això, el Banque du Congo Belge es va adaptar, obrint sucursals a les capitals de districte per gestionar els serveis de comptabilitat del govern i consolidant el seu paper com a instrument essencial per al desenvolupament econòmic de la colònia.[4] El banc va superar amb èxit la deflació de postguerra de 1920 i la depressió econòmica mundial que va seguir el 1929. Durant aquest període, exportacions com el cautxú, el copal, l'oli de palma, l'ivori i el coure es van beneficiar de la reducció de la competència als mercats europeus i de les noves oportunitats a Amèrica i el Japó, donant suport al creixement econòmic general i augmentant l'activitat bancària.[4] El preu del coure de l'Union Minière du Haut-Katanga va augmentar, mentre que la despesa governamental en infraestructures i el creixent poder adquisitiu dels consumidors van impulsar encara més el sector bancari.[4]
_%C3%A0_Kinshasa.jpg)
Des dels seus primers anys, el Banque du Congo Belge va negociar amb el Departament Colonial per assegurar-se el privilegi d'emetre moneda. Segons un conveni del 7 de juliol de 1911, aprovat per decret el 18 de juliol, el banc va rebre una autorització de 25 anys per emetre bitllets sota condicions específiques: el capital es va incrementar de 3 a 5 milions de francs congolesos, amb almenys el 20% desemborsat; s'havien d'obrir dues noves sucursals, una a Boma i una altra a Stanleyville (Kisangani); l'objecte social del banc es va revisar per limitar les seves activitats estrictament a les permeses pel conveni; els beneficis s'havien de compartir amb la colònia, amb la meitat assignada al govern després de reservar el 5% i deduir una quantitat equivalent al 6% del capital desemborsat; les operacions havien de ser supervisades per un Comissari del Govern; i el banc va acceptar gestionar els serveis de caixa i tresoreria de la colònia a les seves sucursals i agències sota un acord especial també datat el 7 de juliol de 1911.[4] Els bitllets es podien emetre a Matadi, Léopoldville, Elisabethville o en qualsevol altra "sucursal o agència designada amb l'acord del Ministre de Colònies, sempre que el nombre de centres d'emissió no superés els sis". El decret de 27 de juliol de 1935 va reafirmar el privilegi exclusiu del banc per emetre tant bitllets com moneda metàl·lica, prèviament reservada al govern colonial, i les monedes emeses per l'Estat Lliure del Congo van ser substituïdes gradualment pel franc congolès.[4] El privilegi d'emissió es va prorrogar fins al 30 de juny de 1952. Segons aquests acords, el Banque du Congo Belge podia proposar al Govern, dins els terminis establerts, una revisió de la "carta d'emissió". Tanmateix, a mesura que s'acostava la data de caducitat d'aquest conveni, va sorgir la qüestió de si el privilegi d'emissió s'havia de continuar concedint a un banc privat.[4]
El Banc Central del Congo es va establir formalment el 30 de juliol de 1951 com el Banc Central del Congo Belge i de Ruanda-Urundi (Banque Centrale du Congo Belge et du Ruanda-Urundi; BCCBRU).[2][5] Aquesta institució servia com a autoritat emissora per al Congo Belga i Ruanda-Urundi, que llavors eren colònies belgues. Després de la independència de la República del Congo (Léopoldville) el 1960, un acord assolit a Ginebra aquell mateix any va establir les bases per a la dissolució del BCCBRU i la creació de dos bancs centrals separats: un per al Congo recentment independent i l'altre per a Ruanda-Urundi.[5] El 3 d'octubre de 1960, un decret llei va establir el Consell Monetari de la República del Congo (Conseil Monétaire de la République du Congo), encarregat de redactar propostes per a un nou banc central i un sistema financer adequat a les necessitats del país després de la independència.[5][6]
El 16 de febrer de 1961, es va ratificar a Brazzaville el Conveni Belgo-Congolès relatiu a la liquidació del BCCBRU, i poc després, el 23 de febrer de 1961, es va crear oficialment el Banc Nacional del Congo (Banque Nationale du Congo; BNC) sota un decret llei.[5] No obstant això, el Consell Monetari va assumir temporalment les responsabilitats del banc fins al 22 de juny de 1964, quan el BNC va començar formalment les seves operacions.[5][6] Després del canvi de nom del país a Zaire el 1971, el BNC va ser rebatejat com a Banc Nacional del Zaire (Banque Nationale du Zaïre; BNZ) per l'ordre de servei núm. 218 del 4 de novembre de 1971. Això va ser ràpidament esmenat per l'ordre de servei núm. 219 del 25 de novembre de 1971, transformant la institució en el Banc del Zaire (Banque du Zaïre; BZ).[5]
El 1997, arran del canvi polític que va portar a l'enderrocament del règim de Mobutu Sese Seko i al retorn del nom del país a República Democràtica del Congo, el Banc del Zaire es va transformar de nou en el Banc Nacional del Congo (Banque Nationale du Congo; BNC).[5][2] El 2002, la institució va ser reestructurada i rebatejada com a Banc Central del Congo (Banque Centrale du Congo; BCC).[5][2] Al llarg d'aquestes transicions, la moneda del país ha sofert diversos canvis: des del franc congolès heretat del període colonial fins al Zaïre el 1967, seguit del nou Zaïre el 1993, i finalment tornant al franc congolès el 1998.[5]
Organització
[modifica]Funcions principals
[modifica]Segons la Llei núm. 005/2002 de 7 de maig de 2002, que regula l'establiment, l'organització i el funcionament del BCC, l'article 1 defineix el BCC com una institució de dret públic amb personalitat jurídica.[4] Aquest estatus li atorga l'autoritat per subscriure contractes, resoldre disputes, fer liquidacions, participar en procediments judicials i adquirir o disposar de béns. L'article 5 especifica, a més, que el capital del banc és propietat íntegra de l'estat congolès. Sota aquesta mateixa llei, al BCC se li encomanen diverses missions clau:[4]
- Implementar la política monetària del país, l'objectiu principal de la qual és garantir l'estabilitat del nivell de preus general, fet que proporciona l'estabilitat interna i externa de la moneda nacional;
- Mantenir i gestionar les reserves oficials de la República;
- Emetre normes i reglaments sobre operacions de canvi de divises;
- Participar en la negociació de qualsevol acord internacional que impliqui acords de pagament i garantir-ne la implementació;
- Desenvolupar reglaments i supervisar les institucions de crèdit, les institucions de microfinances i altres intermediaris financers;
- Promoure el bon funcionament dels sistemes de compensació i de pagament;
- Promoure el desenvolupament dels mercats monetaris i de capitals.
Objectius principals
[modifica]El BCC té l'encàrrec de formular i implementar la política monetària del país, amb l'objectiu principal de garantir l'estabilitat del nivell general de preus. Exerceix plena independència en l'execució d'aquesta missió, tal com preveu l'article 3 de la seva llei reguladora.[4] En aquest context, el BCC supervisa estretament les fluctuacions de preus dels béns i serveis al mercat. Tot i mantenir el seu mandat principal d'estabilitat de preus, el banc també duu a terme tota la gamma de funcions típiques d'un banc central, incloses les següents:[4]
- Institució emissora:
- El BCC és l'únic autoritzat, dins del territori nacional, a emetre bitllets i monedes amb curs legal, denominats en la unitat monetària de la República Democràtica del Congo —el franc congolès— o les seves subdivisions. És responsable de mantenir l'estabilitat interna i externa de la moneda nacional.[4]
- Banc de bancs:
- El BCC supervisa el sistema bancari i supervisa la distribució del crèdit per part de les institucions financeres bancàries i no bancàries.[4]
- Caixer de l'Estat:
- Actuant sota l'acord que regula els serveis de caixer de l'estat, el BCC gestiona les transaccions financeres de la república, executant pagaments en nom de l'estat. On no tingui representació directa, pot delegar aquesta funció en institucions financeres acreditades.[4] El banc també administra el deute públic i els comptes governamentals especials en coordinació amb els ministeris pertinents. A més, s'encarrega de la compra, venda, transferència, cobrament i custòdia de xecs, valors i altres instruments financers en nom de l'estat, així com de cobrar qualsevol producte derivat d'aquestes tinences.[4]
- Assessor de l'Estat:
- Com a assessor del govern en matèria econòmica, monetària i financera, el BCC pot, ja sigui per iniciativa pròpia o a petició del govern, emetre opinions o proporcionar assessorament sobre qualsevol política o mesura que el govern pretengui adoptar.[4]
- Gestor de les reserves oficials d'or i divises de la República:
- El BCC posseeix i gestiona les reserves d'or i moneda estrangera de la República Democràtica del Congo.[4]
- Supervisor d'intermediaris financers:
- El BCC és responsable de desenvolupar reglaments i supervisar les institucions de crèdit, les institucions de microfinances i altres intermediaris financers.[4]
Estructura de governança
[modifica]Segons l'article 17 de la seva llei de fundació, el BCC opera sota diversos òrgans de govern. El Consell del Banc és responsable de supervisar les activitats generals de la institució. El governador dirigeix el banc, actuant com el seu representant legal i administratiu, i està autoritzat a signar bitllets, valors, informes oficials, contractes i documents relacionats amb el personal, així com a representar la institució en assumptes legals.[2] El vicegovernador dóna suport al governador, duent a terme les funcions delegades i assumint el paper del governador en casos d'absència o incapacitat. Les responsabilitats de supervisió també s'encomanen a la junta d'auditors,[2] mentre que l'oficina de gestió executiva està integrada pels assessors del governador i del vicegovernador i consultors experts.[4]
Llista de governadors
[modifica]| Governador | Termini | Ref |
|---|---|---|
| Albert Ndele | 1961–1970 | [7] |
| Jules Fontaine Sambwa | 1970–1977 | [7] |
| Charles Bofossa Wambea Nkosso | 1977–1979 | [7] |
| Jules Croy Emony Mondanga | 1979–1980 | [7] |
| Jules Fontaine Sambwa (second term) | 1980–1985 | [7] |
| Pierre Pay-Pay wa Syakasighe | 1985–1991 | [7] |
| Jean Nyembo Shabani | 1991–1993 | [7] |
| Joseph Buhendwa bwa Mushasa | 1993–1994 | [7] |
| Godefroid Ndiang Kabul | 1994 | [7] |
| Djamboleka Lona Okitongono | 1995–1997 | [7] |
| Jean-Claude Masangu Mulongo | 1997–14 de maig de 2013 | [7] |
| Deogratias Mutombo Mwana Nyembo | 14 de maig de 2013–30 de juny de 2021 | [8] |
| Malangu Kabedi Mbuyi | 30 juny de 2021–23 de juliol de 2025 | [8] |
| André Wameso Nkwaluloki | 23 de juliol de 2025–present | [9][10][11] |
Estructura operativa
[modifica]Directorats
[modifica]
Segons l'Ordre de Servei núm. 075/09 de 12 de juny de 2009, el BCC comprèn les següents direccions generals a la seva seu:[4]
- Direcció General de Política Monetària i Operacions Bancàries
- Direcció d'Anàlisi Econòmica
- Direcció d'Estadística
- Direcció de Mercats i Operacions Bancàries
- Direcció de Tresoreria
- Direcció General d'Administració i Serveis Tècnics
- Direcció d'Administració General
- Direcció de Tecnologies de la Informació
- Direcció de Recursos Humans
- Direcció de Comptabilitat i Pressupost
- Subdirecció de Contractació
- Estructures autònomes
- Auditoria Interna
- Direcció de Gestió del Canvi
- Direcció Jurídica
- Direcció de Supervisió d'Intermediaris Financers
- Direccions Provincials
- Secretaria de Suport a la Coordinació Provincial
- Oficina de Representació a Brussel·les
- Direccions provincials
- El banc manté vuit oficines provincials a Goma, Bandundu, Boma, Bukavu, Kananga, Kisangani, Lubumbashi, Mbandaka i Mbuji-Mayi.[2] A les ciutats on el banc central no és present, es pot designar un banc comercial per representar-lo; el Trust Merchant Bank exerceix aquest paper a Likasi i Kolwezi.[2]
- Agències autònomes
- Unitats independents
- Algunes unitats operen fora de les direccions, incloent-hi:[2][4]
- Subdirecció de Seguretat
- Comitè d'Inversions Financeres Actives
- Secretaria de Coordinació de la Cooperació Internacional i Regional
- Oficina de Representació a Brussel·les
- Secretaria de Suport a la Coordinació Provincial
- Centre de Salut
- Hospital de la Moneda (Mint Hospital)
- Algunes unitats operen fora de les direccions, incloent-hi:[2][4]
Referències
[modifica]- ↑ Kivatsi, James Kambere. «Rapport de stage effectué à la Banque Centrale du Congo du 10/09 au 12/10/2009» (en francès). Université Libre de Kinshasa, 2009. [Consulta: 27 novembre 2024].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Kivatsi, James Kambere. «Rapport de stage effectue a la banque centrale du Congo» (en francès). Université Libre de Kinshasa, 2010. [Consulta: 27 novembre 2024].
- ↑ «AFI members». AFI Global, 10-10-2011. Arxivat de l'original el 2012-08-22. [Consulta: 23 febrer 2012].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 Shandu, Victorine Salama. «Chapitre II. Présentation de la Banque Centrale du Congo» (en francès). Free University of the Great Lakes Countries, 2016. [Consulta: 7 novembre 2025].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Kasibi, Léon Byamungu. «Rapport de stage effectuée à la banque centrale du Congo» (en francès). Evangelical University in Africa, 2013. [Consulta: 29 maig 2025].
- 1 2 French-speaking Central Africa: A Guide to Official Publications in American Libraries (en francès). Washington, D.C., Estats Units: Library of Congress, 1973, p. 29. ISBN 978-0-8444-0033-4.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 «Archived copy». Arxivat de l'original el 2015-09-23. [Consulta: 21 abril 2020].
- 1 2 Stanis Bujakera, Aaron Ross and Sonya Hepinstall. «Congo appoints IMF veteran Kabedi-Mbuyi to lead central bank». Reuters, 05-07-2021. [Consulta: 3 juny 2023].
- ↑ «André Wameso nommé gouverneur de la Banque centrale du Congo» (en francès). Radio Okapi, 23-07-2025. [Consulta: 7 novembre 2025].
- ↑ Kenye, Grace. «RDC: André Wameso Nkwaluloki officiellement installé Gouverneur de la Banque Centrale du Congo» (en francès). 7sur7.cd, 05-08-2025. [Consulta: 7 novembre 2025].
- ↑ «André Wameso appointed governor of the Central Bank of the DRC (BCC)» (en anglès americà). Financial Afrik, 24-07-2025. [Consulta: 7 novembre 2025].
Bibliografia
[modifica]- Banque du Congo belge. 1959. Banque du Congo belge, 1909-1959. Bruxelles, Editions L. Cuypers
