Pour le Mérite
  | |||
| |||
| Nom en la llengua original | (fr) Orden Pour le Mérite | ||
|---|---|---|---|
| Tipus | distinció al coratge orde al mèrit orde de cavalleria medalla al mèrit condecoració civil order, decoration, or medal of Prussia (en)  | ||
| Vigència | 1740 - 1933 | ||
|
→ | |||
| Rang | ↑  Orde de la Casa de Hohenzollern
↓  Orde de sant Joan | ||
| Estat | Prússia | ||
| Format per | |||
El Pour le Mérite ( en alemany: [puːɐ̯ lə meˈʁiːt] ; [1] en francès: [puʁ lə me.ʁit], lit. Pel Mèrit), també conegut informalment com el Blue Max (en alemany: Blauer Max) en honor a l'as de l'aviació alemany de la Primera Guerra Mundial Max Immelmann, és una ordre al mèrit establerta el 1740 pel rei Frederic II de Prússia. Juntament amb l'extinta Orde de l'Àguila Negra, l'Orde de l'Àguila Roja i l'Orde de la Casa de Hohenzollern, la condecoració va ser una de les més significatives del Regne de Prússia, sent el Pour le Mérite en si mateix la màxima ordre de valentia per a oficials de tots els rangs i el màxim reconeixement a la realització civil atorgat per la Corona Prussiana.[2][3]
Separada en dues classes, cadascuna amb els seus propis dissenys, la Pour le Mérite es va atorgar com a honor militar i civil. Tot i que la classe militar s'ha extingit des de l'abolició de la monarquia alemanya, l'honor civil continua sent atorgat per l'estat alemany sota la supervisió del Ministre d'Estat de Cultura i a discreció del President Federal. La Pour le Mérite es va atorgar com a reconeixement d'un assoliment personal extraordinari, més que no pas com un marcador general d'estatus social o un honor de cortesia, tot i que s'aplicaven certes restriccions de classe social i rang militar. L'orde era secular, i la pertinença persistia durant la resta de la vida del receptor, tret que es renunciessin o es revoqués.
Els nous premis de la classe militar van cessar amb el final de la monarquia prussiana el novembre de 1918. L'autor alemany Ernst Jünger, que va morir el 1998, va ser l'últim receptor viu del premi de la classe militar.[4]
El 1842, el rei Frederic Guillem IV va establir una classe civil per mèrits en ciències, humanitats i arts. La classe civil va ser reviscuda com a organització independent el 1923 (Pour le Mérite für Wissenschaften und Künste). En lloc del rei de Prússia, el president d'Alemanya va actuar com a cap de l'orde. Després de la Segona Guerra Mundial, la classe civil es va restablir el 1952. És aquesta manifestació del Pour le Mérite la que roman activa. El Pour le Mérite és un orde en el qual s'admet una persona, com l'Ordre de l'Imperi Britànic del Regne Unit, i no és simplement una medalla o una condecoració estatal.
Història
[modifica]Classe militar
[modifica]La Pour le Mérite va ser fundada el 1740 pel rei Frederic II de Prússia.[5] Va rebre el nom en francès, que era la llengua internacional principal i la llengua preferida a la cort de Frederic.[6] El nom francès es va mantenir, malgrat la creixent onada de nacionalisme i l'hostilitat creixent entre francesos i alemanys durant el segle xix, i de fet molts dels seus receptors van ser honorats per actes realitzats en guerres contra França.
La insígnia de la condecoració militar era una creu de Malta esmaltada de blau amb àguiles daurades entre els braços (que es basa en el símbol de l'Orde Johanniter) i el monograma reial prussià i les paraules Pour le Mérite ("Per Mèrit" en francès) escrites en lletres daurades al cos de la creu. La cinta era negra amb franges de vora de color blanc platejat. L'orde consistia en una sola classe, tant civil com militar, fins al 1810.[7] Només uns quants civils van ser honorats: Pierre Louis Maupertuis (1747),[8] Francesco Algarotti (1747)[9] i Voltaire (1750).[10][11][12]
El gener de 1810, durant les Guerres Napoleòniques, el rei Frederic Guillem III va decretar que la condecoració només es podia atorgar a oficials militars en servei actiu.
Graus superiors
[modifica]Fulles de roure
[modifica]El març de 1813, el rei va afegir una distinció addicional, un manat de fulles de roure daurades enganxades sobre la creu. La condecoració amb les fulles de roure originalment indicava un assoliment extraordinari en batalla i normalment estava reservada per a oficials d'alt rang.
Les regulacions originals exigien la captura o la defensa amb èxit d'una fortificació, o la victòria en una batalla. Durant la Primera Guerra Mundial, les fulles de roure sovint indicaven una segona condecoració o una condecoració superior del Pour le Mérite, tot i que en la majoria dels casos els receptors encara eren oficials d'alt rang (normalment comandants de camp distingits que complien els criteris anteriors; els pocs receptors de les fulles de roure de rang inferior eren principalment oficials de l'estat major responsables de planificar una batalla o campanya victoriosa).
A principis de 1918, es va proposar atorgar les fulles de roure al millor as de l'aviació d'Alemanya, Manfred von Richthofen, però es va considerar inelegible segons una lectura estricta del reglament (ja havia rebut el seu Pour le Mérite sense fulles de roure el gener de 1917).[13] En lloc de les fulles de roure, Prússia va atorgar a von Richthofen un honor una mica menys prestigiós, l'Orde de l'Àguila Roja, de 3a Classe amb Corona i Espases. Aquest encara era un gran honor, ja que la 3a Classe normalment s'atorgava als coronels i tinents coronels i, com a capità, normalment hauria rebut la 4a Classe. La 3a Classe amb Corona i Espases atorgada a Von Richthofen va ser una de les dues úniques que es van atorgar durant tot el transcurs de la Primera Guerra Mundial.
Corona
[modifica]El 1844 es va establir una altra marca de distinció: una corona sobre la creu. Es documenten un total de 147 premis.[14]En lloc de ser per mèrits addicionals, la corona era un reconeixement de 50 anys de jubileu.[15]
Gran Creu
[modifica]El 1866, es va establir una classe especial de Gran Creu militar d'aquesta condecoració. Aquest grau de la condecoració es donava a aquells que, amb les seves accions, havien causat la retirada o la destrucció d'un exèrcit. Com a resultat, la Gran Creu seria la classe més alta de la distinció més alta atorgada per la Corona Prussiana.
La Gran Creu afegeix un retrat de Frederic el Gran al centre de la creu, i també afegeix una corona al cap de cada àguila entre els braços de la creu. A més, la Gran Creu venia amb una estrella al pit per ser portada a més de la Gran Creu.[16]
- Gran Creu amb Fulles de Roure
La Gran Creu, com el grau regular de Pour le Mérite, podria ser realçada amb el seu propi conjunt de fulles de roure. L'estrella del pit que l'acompanya també tindria un conjunt de fulles de roure afegides.
Només hi va haver cinc receptors de la Gran Creu del Pour le Mérite.
| Destinatari | Pour le Mérite | Fulles de roure | Gran Creu | ... amb fulles de roure |
|---|---|---|---|---|
| Guillem I, rei de Prússia (més tard emperador alemany) | 27 de juliol de 1849 | 4 d'agost de 1866 | 11 de novembre de 1866 | no atorgat |
| Frederic Guillem, príncep hereu de Prússia (més tard emperador alemany Frederic III) | 29 de juny de 1866 | 3 d'agost de 1866 | 20 de setembre de 1866 | 2 de setembre de 1873 |
| Príncep Frederic Carles de Prússia | 16 de setembre de 1848 | 27 de febrer de 1864 | 20 de setembre de 1866 | 2 de setembre de 1873 |
| Alexandre II, emperador de Rússia | 8 de desembre de 1869 | 8 de desembre de 1871 | 24 d'abril de 1878 | no atorgat |
| Helmuth von Moltke (el Vell) | 29 de novembre de 1839 | 17 de febrer de 1871 | 8 de març de 1879 | 29 de novembre de 1899* |
*En coincidir amb el 60è aniversari de la seva condecoració per la Pour le Mérite, von Moltke també va rebre la Corona (normalment atorgada el 50è), juntament amb —una distinció única per a aquest premi— Diamants (per commemorar el 60è aniversari).[16]
Prominència durant la Primera Guerra Mundial
[modifica]La Pour le Mérite va guanyar fama internacional durant la Primera Guerra Mundial. Tot i que es podia atorgar a qualsevol oficial militar, els seus receptors més famosos van ser els pilots del Servei Aeri de l'Exèrcit Alemany (Luftstreitkräfte), les gestes dels quals es van celebrar en la propaganda de guerra. En la guerra aèria, un pilot de caça tenia dret inicialment al premi en abatre vuit avions enemics.[13] Els asos Max Immelmann i Oswald Boelcke van ser els primers aviadors a rebre el premi, el 12 de gener de 1916. Va ser atorgat a l'as amb més puntuació d'Alemanya, Manfred von Richthofen, el gener de 1917.[13]
El nombre de victòries aèries necessàries per rebre el premi va continuar augmentant durant la guerra; a principis de 1917, generalment calia destruir entre 16 i 20 avions enemics, i al final de la guerra la xifra aproximada era de 30. Tanmateix, altres receptors de l'aviació van incloure comandants de zeppelins, tripulacions de bombarders i observadors, i almenys un observador de globus.
Els receptors del "Blue Max", un sobrenom de l'orde, havien de portar la condecoració sempre que anessin uniformats. Tot i que molts dels seus famosos receptors eren oficials subalterns, especialment pilots, més d'un terç de totes les condecoracions de la Primera Guerra Mundial van anar a generals i almiralls. Les condecoracions per a oficials superiors solien ser més per un lideratge destacat en combat que per actes individuals de valentia.
Els oficials subalterns (capitans i tinents de l'exèrcit i els seus equivalents de la marina) només van representar aproximadament una quarta part de totes les condecoracions. Diversos comandants de submarins famosos, com ara Lothar von Arnauld de la Perière (U-35), Walther Schwieger (U-20), Otto Hersing (U-21) i Otto Weddigen, van rebre la Pour le Mérite .
La Pour le Mérite es va extingir com a resultat de l'abdicació del kàiser Guillem II com a rei de Prússia i emperador alemany el 9 de novembre de 1918. Això va marcar la fi de la monarquia prussiana i mai més es va atorgar després; tanmateix, l'honor va continuar sent reconegut i portat pels receptors anteriors.
Receptors notables
[modifica]
.jpg)
- Robert de Baviera, Mariscal de Camp alemany; rebé la Pour le Mérite a l'agost de 1915 i les fulles de roure al desembre de 1916
- Lothar von Arnauld de la Perière, comandant alemany de submarins durant la Primera Guerra Mundial, que rebé la Pour le Mérite a l'agost de 1916 per l'enfonsament de 200.000 tones de vaixells aliats. Al final de la guerra, havia enfonsat més de 450.000 tones (més que qualsevol altre comandant de submarí), rebent una fotografia signada del Kàiser i una carta reial de recomanació, escrita de puny del mateix Kàiser.
- Otto von Bismarck, Canceller Prussià i Alemany durant el període de la unificació; condecorat el 1884 amb la Pour le Mérite amb les Fulles de Roure.[17]. També rebé la classe civil el 1896.[18]
- Gebhard von Blücher, Mariscal de Camp Prussià de l'època napoleònica, que comandà les forces prussianes a la batalla de Waterloo
- Werner von Blomberg, condecorat al juny de 1918 com a major, posteriorment Ministre de la Guerra i Comandant en Cap de la Wehrmacht entre 1935 i 1938.
- Leonhard Graf von Blumenthal, general prussià (posteriorment mariscal de camp), receptor de la Pour le Mérite el 1864 durant la Guerra Germano-Danesa [19] i les Fulles de Roure a la Guerra Austro-Prussiana de 1866. [20]
- Fedor von Bock, condecorat com a major a l'abril de 1918, [21] seria mariscal durant la Segona Guerra Mundial
- Oswald Boelcke, un dels primers aviadors a rebre-la.
- Hermann von Boyen, general prussià i Ministre de la Guerra d'època napoleònica; que rebé la Pour le Mérite i les Fulles de Roure de manera simultània.
- Friedrich Wilhelm Freiherr von Bülow, general prussià de l'època napoleònica; que rebé la Pour le Mérite i les Fulles de Roure
- Leo von Caprivi, general prussià, que la rebé el 1871 pel mèrit durant la Guerra francoprussiana; després Canceller d'Alemanya
- Nikolaus Burggraf und Graf zu Dohna-Schlodien, comandant alemany de creuer auxiliar, un dels dos únics oficials inferiors en rebre els màxims honors militar dels 5 principals estats alemanys: la Pour le Mérite prussiana, l'Orde Militar de Max Joseph bavaresa, l'Orde Militar de Sant Enrinc saxona, l'Orde del Mèrit Militar de Württembergi l'Orde del Mèrit Militar de Karl-Friedrich de Baden.
- Friedrich Christiansen, condecorat com Pilot Naval sent Oberleutnant, (13 victòries aèries, arribant fins a les 21 comptant les compartides) que després seria General der Flieger i Wehrmachtsbefehlshaber in den Niederlanden (Comandant Suprem de la Wehrmacht a Holanda) durant la Segona Guerra Mundial.
- Erich von Falkenhayn, Cap de l'Estat Major General Alemany entre 1914 i 1916; que rebé la Pour le Mérite al febrer de 1915 i les Fulles de Roure al juny de 1915.
- August von Gneisenau, general prussià de l'època napoleònica; després Mariscal; que rebé la Pour le Mérite el 1807, i les Fulles de Roure el 1814[22]
- Hermann Göring, condecorat com a as de l'Aviació al juny de 1918; [23] posteriorment seria Reichsmarschall, comandant de la Luftwaffe i segon home fort del Tercer Reich.
- Robert Greim, As de la Primera Guerra Mundial i Mariscal durant la Segona. També rebé l'Orde Militar de Max Joseph bavaresa, i com a bavarès, va ser ennoblit, esdevenint Robert "Ritter von" Greim.
- Karl Wilhelm Georg von Grolman, general prussià de l'època napoleònica; també rebé les Fulles de Roure.
- Franz Hipper, Almirall alemany. També rebé l'Orde Militar de Max Joseph bavaresa, i com a bavarès, va ser ennoblit, esdevenint Franz Ritter von Hipper.
- Paul von Hindenburg, Mariscal de Camp alemany i posteriorment President d'Alemanya, condecorat amb la Pour le Mérite al setembre de 1914 i les Fulles de Roure al febrer de 1915
- Max Hoffmann, oficial d'Estat Major alemany; que rebé la Pour le Mérite a l'octubre de 1916 i les Fulles de Roure al juliol de 1917. Considerat un estrateg brillant, Hoffmann també rebé l'Orde Militar de Max Joseph bavaresa i l'Orde Militar de Sant Enrinc saxona en classe Cavaller de 1a Classe i Creu de Comandant.
- Oskar von Hutier, general alemany conegut per les tàctiques d'infiltració dissenyades per superar la guerra de trinxeres. Condecorat amb la Pour le Mérite al setembre de 1917 i les Fulles de Roure al març de 1918
- Max Immelmann, un dels primers aviadors a rebre-la.
- Ernst Jünger, novelista i el darrer receptor viu de la Pour le Mérite en el moment de la seva mort el 1998.
- Friedrich Freiherr Kress von Kressenstein, oficial alemany al Teatre d'operacions de Mesopotàmia de la Primera Guerra Mundial
- Paul von Lettow-Vorbeck, comandant de les forces alemanyes a la campanya de guerrilles a l'Àfrica Oriental Alemanya
- Otto Liman von Sanders, general alemany que serví com a conseller i comandant de les forces otomanes a la Primera Guerra Mundial, que rebé simultàniament la Pour le Mérite i les Fulles de Roure el gener de 1916 pel seu paper a la derrota aliada a la batalla de Gal·lípoli (1915)
- Friedrich "Fritz" Karl von Lossberg, estrateg. Condecorat amb la Pour le Mérite el 21 de setembre de 1916 (Somme) i les Fulles de Roure el 24 d'abril de 1917 (Arras).
- Erich Ludendorff, general alemany de la Primera Guerra Mundial. Condecorat amb la Pour le Mérite a l'agost de 1914 (una de les primeres concessions de la guerra) pel setge de Lieja, i les Fulles de Roure al febrer de 1915.
- August von Mackensen, general alemany (després Mariscal) de la Primera Guerra Mundial. Condecorat amb la Pour le Mérite al novembre de 1914 i les Fulles de Roure al juny de 1915.
- Helmuth Comte von Moltke, conegut com a Moltke el Vell, primer condecorat el 1839 com a oficial inferior mentre que servia com a conseller pels Otomans en les seves campanyes contra Muhammad Alí d'Egipte; posteriorment Cap de l'Estat Major Prussià a les guerres de la Unificació alemanya; rebé les Fulles de Roure el 1871[24] i la Gran Creu al març de 1879.[25] També rebé la Classe Civil de l'Orde el 1874.[26]
- Helmuth Johann Ludwig von Moltke, cap de l'Estat Major General Alemany a l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Conegut com a Moltke el Jove, era nebot de Moltke el Vell.
- Karl Friedrich Max von Müller, capità del creuer lleuger Emden durant els primers mesos de la Primera Guerra Mundial
- Karl August Nerger, comandant alemany de creuer auxiliar, un dels dos únics oficials inferiors en rebre els màxims honors militar dels 5 principals estats alemanys: la Pour le Mérite prussiana, l'Orde Militar de Max Joseph bavaresa, l'Orde Militar de Sant Enrinc saxona, l'Orde del Mèrit Militar de Württembergi l'Orde del Mèrit Militar de Karl-Friedrich de Baden.
- Theo Osterkamp, aviador naval i As de la Primera Guerra Mundial, que també aconseguí 6 victòries durant la Segona Guerra Mundial i esdevingué un general de la Luftwaffe
- El Tsar Pere III de Rússia, que rebé la Pour le Mérite el 1762, després d'ascendir al tron imperial rus i retirà a Rússia de la Guerra dels Set Anys i va fer la pau amb Prússia
- Manfred von Richthofen, més conegut com el Baró Roig, el màxim As de la Primera Guerra Mundial. També rebé l'Orde Militar de Sant Enrinc saxona i l'Orde del Mèrit Militar de Württemberg, així com moltes condecoracions més de la resta d'estats alemanys
- Erwin Rommel, condecorat al desembre de 1917 mentre era Oberleutnant per la seva participació en la batalla de Caporetto, [27] que després seria Mariscal de Camp a la Segona Guerra Mundial
- Gerhard von Scharnhorst, general prussià de l'època napoleònica
- Reinhard Scheer, almirall alemany i comandant de les forces navals alemanyes durant la Batalla de Jutlàndia
- Ferdinand Schörner, condecorat com a Leutnant al desembre de 1917, que després seria Mariscal de Camp a la Segona Guerra Mundial
- Hans von Seeckt, oficial d'estat major alemany durant la Primera Guerra Mundial; condecorat amb la Pour le Mérite al maig de 1915 i les Fulles de Roure al novembre de 1915. Després de la guerra, seria instrumental per organitzar el Reichswehr, l'exèrcit alemany de postguerra.
- Aleksandr Suvórov, general rus de l'època napoleònica [28]
- Alfred von Tirpitz, Gran Almirall alemany, condecorat a l'agost de 1915
- Ernst Udet, segon màxim as alemany de la Primera Guerra Mundial, posteriorment general de la Luftwaffe
- Otto Weddigen, comandant de submarí alemany, també receptor de l'Orde Militar de Max Joseph bavaresa i l'Orde Militar de Sant Enrinc saxona
- Albert de Würtemberg, Mariscal de Camp alemany, que rebé la Pour le Mérite a l'agost de 1915 i les Fulles de Roure al febrer de 1918
- Johann David Ludwig Graf Yorck von Wartenburg, general prussià de l'època napoleònica (després Mariscal de Camp; que també rebé les Fulles de Roure
Classe civil
[modifica]
El 31 de maig de 1842,[29] el rei Frederic Guillem IV de Prússia va nomenar Alexander von Humboldt canceller de l'Orde del Mèrit[30] [31] amb poders per recomanar candidats a aquesta nova classe civil de l'Orde Pour le Mérite de les Ciències i les Arts (Orden Pour le Mérite für Wissenschaften und Künste), amb les tres seccions: humanitats, ciències naturals i Belles Arts. Quan es va produir una vacant, l'Acadèmia d'Arts i Ciències va nomenar tres candidats, un dels quals va ser nomenat pel rei. Entre els receptors famosos de la classe civil de la Pour le Mérite de classe civil de la primera promoció el 1842 apareixen Alexander von Humboldt, Carl Friedrich Gauss, Jacob Grimm, Felix Mendelssohn, Friedrich Wilhelm Joseph Schelling i August Wilhelm Schlegel. Entre els receptors estrangers d'aquesta primera "promoció de 1842" apareixen François-René de Chateaubriand, Louis Daguerre, Michael Faraday, Jean Auguste Dominique Ingres o Franz Liszt.
Quan hi havia una vacant a l'Acadèmia d'Arts i Ciències es nominaven 3 candidats, un dels quals era confirmat pel Rei. Entre els receptors posteriors apareixen Thomas Babington Macaulay (1853), John C. Frémont (1860), Theodor Mommsen (1868), Charles Darwin (1868), Thomas Carlyle (1874) (qui mai més acceptà cap altre honor), Henry Wadsworth Longfellow (1875), Lord William Thomson Kelvin (1884), Heinrich von Treitschke (1887), Johannes Brahms (1887), Giuseppe Verdi (1887), Camille Saint-Saëns (1901), John Singer Sargent (1908), Ferdinand von Zeppelin (1910), Wilhelm Conrad Röntgen (1911), Sir William Ramsay (1911), Max Planck (1915),
El novembre de 1918 va acabar el Regne de Prússia, i amb ell el patrocini d'aquest estat del Pour le Mérite. Tanmateix, a diferència de la classe militar de l'orde, la classe de l'orde per assoliments en les arts i les ciències no va acabar. Els membres van restablir l'orde com una organització autònoma, amb normes i processos de nominació revisats.
L'atorgament de noves quotes de soci es va reprendre el 1923. Entre els beneficiaris hi havia Albert Einstein (1923), Gerhart Hauptmann (1923), Richard Strauss (1924), Wilhelm Furtwängler (1929), Käthe Kollwitz (1929) i Ernst Barlach (1933).
Durant l'era del nacionalsocialisme a Alemanya (1933–45), l'orde va ser reabsorbida al sistema d'honors estatals, i la llista dels seus membres va ser revisada i modificada d'acord amb les polítiques del nou govern. Diversos jueus i altres percebuts com a dissidents o "enemics" de l'estat van ser privats de les seves condecoracions pel règim nazi. Entre ells hi havia Einstein (que va renunciar a la seva pertinença a l'orde el 1933 i va rebutjar les invitacions per renovar-la després de la guerra), Kollwitz i Barlach. Aquestes accions van ser posteriorment repudiades tant per l'orde com pel govern alemany de la postguerra.
El 1952, l'orde es va restablir a l'Alemanya Occidental amb l'assistència del president federal Theodor Heuss, ara com a organització independent amb reconeixement estatal i el president de la República Federal Alemanya com a protector de l'orde. Tanmateix, a diferència de la Creu Federal del Mèrit, una mena de condecoració similar, també establerta per Heuss, no és una orde estatal.
L'orde civil reviscolada del Pour le Mérite s'atorga per assoliments en les arts i les ciències. Els membres actius estan limitats a 40 ciutadans alemanys, deu en cadascun dels camps de les humanitats, les ciències naturals i la medicina i les arts. La membresía honorària es pot conferir a estrangers, també fins al límit de 40. Quan es produeix una vacant, els membres restants seleccionen un nou membre.[32]
Entre els nomenats el 1952 estan Otto Hahn, Paul Hindemith i Emil Nolde; i entre els receptors posteriors apareixen noms com Arthur Compton (1954), Hermann Hesse (1954), Albert Schweitzer (1954), Thomas Mann (1955), Oskar Kokoschka (1955), Carl Orff (1956), Erwin Schrödinger (1956), Thornton Wilder (1956), Karl Schmidt-Rottluff (1956), Werner Heisenberg (1957), Gerhard Ritter (1957), Ludwig Mies van der Rohe (1957), Percy Ernst Schramm (1958), Carl Friedrich von Weizsäcker (1961), Karl Jaspers (1964), Otto Klemperer (1967), Carl Zuckmayer (1967), Henry Moore (1972), Raymond Aron (1973), George F. Kennan (1976), Friedrich Hayek (1977), Karl Popper (1980), Eugène Ionesco (1983), Hans Bethe (1984), Gordon A. Craig (1990), Rudolf Mößbauer (1996), Umberto Eco (1998), Hans Magnus Enzensberger (1999) i Wim Wenders (2005). Els receptors més recents, el 2006 van ser l'economista Reinhard Selten, l'historiador James J. Sheehan i el catedràtic de dret Christian Tomuschat.
Només 3 persones van rebre les versions civil i militar de la Pour le Mérite: el Comte Helmuth von Moltke, que rebé la classe militar el 1839 i la civil el 1874; Otto von Bismarck, que rebé la classe militar el 1884 i la civil el 1896, i Hermann von Kuhl, que rebé la classe militar el 1916 i la civil el 1924.
Condecoracions similars d'altres països
[modifica]Al costat de Prússia, diversos estats més de l'antic Imperi Alemany també van atorgar condecoracions similars pels mèrits a les arts i les ciències, entre els quals trobem l'Orde de Maximilià per Arts i Ciències (Maximiliansorden für Kunst und Wissenschaft) del Regne de Baviera, l'Orde del Mèrit per Ciències i Arts del Ducat d'Anhalt (Verdienstorden für Wissenschaft und Kunst) i l'Orde de la Rosa de Lippe per Arts i Ciències del Principat de Lippe (Lippische Rose, Orden für Kunst und Wissenschaft).
D'altres països tenen alts honors cívic similars per les fites en arts i ciències: el Regne Unit concedeix l'Orde del Mèrit i Orde dels Companys d'Honor; la República d'Àustria concedeix la Condecoració Austríaca d'Honor per Ciències i Arts (Österreichisches Ehrenzeichen für Wissenschaft und Kunst), fundada el 1955 (que, igual que succeeix amb la Pour le Mérite, també reviu la Distinció d'Honor per Art i Ciència de l'Imperi Austrohongarès (Österreichisch-Ungarisches Ehrenzeichen für Kunst und Wissenschaft), que existí entre 1887 i 1918; però que, a diferència de la seva equivalent alemanya, no conserva el mateix disseny que la seva predecessora alemanya); o l'Orde d'Alfons X el Savi a Espanya.
Altres països reconeixen les fites en les arts i les ciències, però amb ordes més generals que també reconeixen els mèrits en altres camps. La Legió d'Honor francesa és un exemple de condecoració concedida en diversos camps, incloent les arts i les ciències; Bèlgica atorga l'Orde de Leopold o l'Orde de la Corona; o també l'Orde al Mèrit de la República Italiana (que substituí a la monàrquica Orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer).
Referències
[modifica]- ↑ Kleiner, Stefan; Knöbl, Ralf; Mangold, Max. Duden – Das Aussprachewörterbuch. 7th. Berlin, Mannheim: Duden, Leibniz Institute for the German Language, 2015, p. 698. ISBN 978-3-411-04067-4.
- ↑ «Orden» (en alemany). Preussen. Arxivat de l'original el 22 March 2009. [Consulta: 29 març 2022].
- ↑ «1740 Pour le Mérite – Blauer Max» (en alemany). Luftfahrtarchiv. Arxivat de l'original el 17 May 2022. [Consulta: 29 març 2022].
- ↑ Gaudi, Robert. African Kaiser: General Paul Von Lettow-Vorbeck and the Great War in Africa, 1914–1918 (en anglès). Penguin, 2017. ISBN 978-0-425-28371-4.
- ↑ «Pour le Merite | Prussian honor». A: Encyclopædia Britannica (en anglès).
- ↑ Gilbert, Martin. La grande storia della prima guerra mondiale (en italià). Milan: Oscar Mondadori, 1983, p. 69. ISBN 978-88-04-48470-7.
- ↑ The Book of Orders of Knighthood and Decorations of Honor. London: Hurst and Blackett, 1858, p. 202.
- ↑ Lehmann, 1913, p. 35, I No. 249.
- ↑ Lehmann, 1913, p. 36, I No. 251.
- ↑ Lehmann, 1913, p. 43, I No. 310.
- ↑ Fuhrmann, 1992, p. 47.
- ↑ von Gelbke, Carl H. Ritterorden und Ehrenzeichen, erläutert durch die vorhandenen Urkunden, 1834, p. 34.
- 1 2 3 van Wyngarden, Greg. Early German Aces of World War I. Osprey Publishing, 2006. ISBN 978-1-84176-997-4.
- ↑ Hildebrand i Zweng, 1998.
- ↑ «Freiherr Franz Karl Friedrich von Klüx». Medalnet.net: Imperial German Orders, Medals, and Decorations. Arxivat de l'original el 24 May 2010. [Consulta: 5 abril 2025].
- 1 2 «Der Orden "Pour le Mérite"». German Historical Museum, 08-09-2016. Arxivat de l'original el 15 April 2014. [Consulta: 30 juny 2017].
- ↑ Lehmann, 1913a, p. 559, V No. 305.
- ↑ Lehmann, 1913a, p. 592, VII No. 248.
- ↑ Lehmann, 1913a, p. 442, V No. 9.
- ↑ Lehmann, 1913a, p. 467, V No. 71.
- ↑ Disaster at Moscow: Von Bock's Campaigns 1941–1942. University of New Mexico Press, 1970. ISBN 978-0-8263-0167-3.
- ↑ Lehmann, 1913a, p. 211, III No. 1372.
- ↑ Turner, Matthew «"A Profound, Abiding Hatred": An Analysis of Hermann Goering's Alleged Morphine Addiction». Cureus, vol. 15, 3, 29-03-2023. DOI: 10.7759/cureus.36865. PMC: 10144812. PMID: 37123674.
- ↑ Lehmann, 1913a, p. 517, V No. 214.
- ↑ Lehmann, 1913a, p. 557, V No. 302.
- ↑ Lehmann, 1913a, p. 586, VII No. 162.
- ↑ «Rommel: Ende einer Legende» (en alemany). Der Spiegel [Hamburg], 21-08-1978.
- ↑ Anthing, Johann Friedrich von. Versuch einer KriegsGeschichte des Grafen Alexander Suworow Rymnikski Russl: Kayserl: General FeldMarschal. 3, 1799, p. 171.
- ↑ «Stiftungsurkunde vom 31. Mai 1842 (Amtsdruck)» (en alemany). Orden Pour le Mérite für Wissenschaften und Künste, 31-05-1842. [Consulta: 13 octubre 2025].
- ↑ Daum, Andreas W. Alexander von Humboldt: A Concise Biography. Trans. Robert Savage. Princeton, N.J.: Princeton University Press, 2024, p. 135. ISBN 978-0-691-24736-6.
- ↑ Life of Alexander von Humboldt, Vol. I.. Longmans, Green, and co., Lee and Shepard, 1872, p. 282.
- ↑ Hieronymussen, Paul. Orders and Decorations of Europe in Color. New York: The Macmillan Company, 1967, p. 171. ISBN 978-0-02-551400-3.
Bibliografia
[modifica]- Lehmann, Gustaf. Die Ritter des Ordens pour le mérite 1740–1811 (en alemany). 1. Berlin: Ernst Siegfried Mittler & Sohn, 1913.
- Lehmann, Gustaf. Die Ritter des Ordens pour le mérite 1812–1913 (en alemany). 2. Berlin: Ernst Siegfried Mittler & Sohn, 1913a.
- Fuhrmann, Horst. Pour le Mérite, Über die Sichtbarmachung von Verdiensten (en alemany). Sigmaringen: Thorbecke, 1992. ISBN 978-3-7995-4159-6. Arxivat 19 de febrer 2020 a Wayback Machine.
- Hildebrand, Karl Friedrich; Zweng, Christian. Knights of the Order Pour le Mérite 1740–1918, Named and Classified by Order Levels (Die Ritter des Ordens Pour le Merite 1740-1918...) (en alemany). 1. Biblio, 1998. ISBN 3-7648-2503-0.
- Hoeftmann, F.W.. Der Preußische Ordens-Herold: Zusammenstellung sämmtlicher Urkunden, Statuten und Verordnungen über die preußischen Orden und Ehrenzeichen (en alemany). Mittler, 1868.
Bibliografia addicional
[modifica]- «Rede: Abendessen für die Mitglieder des Ordens Pour le mérite» (en alemany). Der Bundespräsident, 22-06-2022. [Consulta: 1 desembre 2022].
Enllaços externs
[modifica]