Joan III Ducas Vatatzes
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | c. 1192 (Gregorià)  Demòtica (Grècia) | ||
| Mort | 3 novembre 1254 (61/62 anys) Nymphaion (en)  | ||
| 2n Emperador de Nicea | |||
| 15 desembre 1221 – 3 novembre 1254 ← Teodor I Làscaris – Teodor II Làscaris → | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Cristianisme ortodox | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | sobirà | ||
| Enaltiment | |||
| Família | |||
| Família | Ducas | ||
| Cònjuge | Constança II de Hohenstaufen (1241 (Gregorià)–) Irene Lascarina | ||
| Fills | Teodor II Làscaris (  ) Irene Lascarina | ||
| Pares | Basili Vatatzes i NN Angelina | ||
| Germans | Isaac Ducas Vatatzes | ||
Joan III Ducas Làscaris Vatatzes[1] (Demòtica, 1193 - Nimfèon, 1254) fou emperador de Nicea (1222 - 1254/1255). El nom de Ducas el portava perquè era descendent per línia femenina dels Ducas, però fou conegut com a Joan III Vatatzes. És considerat un bon governant que va defensar les fronteres i les va ampliar tenint a ratlla els seus enemics, però també com un home culte i obert al diàleg per la reconciliació entre les esglésies catòlica i ortodoxa. Segons l'església ortodoxa és, també, un sant.
Relació amb la família imperial de Nicea
[modifica]A través d'un dels seus oncles, capellà i conseller de l'emperador, el jove Joan Vatatzes va entrar al servei de l'emperador romà d'Orient.[2] Va participar en la defensa de Constantinoble el 1204 contra els croats i després va fugir amb Teodor I Làscaris a Nicea, i li va donar suport en les seves accions en l'exili per recuperar el tron. Teodor li va donar en recompensa pels seus serveis la mà de la seva filla Irene, quan ella va enviudar, i el va nomenar successor, ja que no tenia fills, i el preferia als seus propis germans Aleix, Joan, Manuel i Isaac Làscaris, perquè el considerava més capacitat.[3]
Primers anys del regnat: guerres contra l'Imperi Llatí
[modifica]El 1222 va succeir al seu sogre en el tron. Aquell mateix any Teodor I Àngel-Comnè, dèspota de l'Epir i Etòlia, es va apoderar de Tessalònica i part de Macedònia i va assolir de facto el títol d'emperador (coronat el 1224 pel bisbe d'Ocrida, fet que va elevar a quatre el nombre d'emperadors que es consideraven hereus de l'Imperi Romà d'Orient (Trebisonda, Epir, Nicea i l'emperador llatí de Constantinoble), tres dels quals van assolir el tron o títol aquell any 1222 i el quart, Robert de Courtenay havia estat proclamat el 1221. El primer que va fer va ser traslladar la capital de Nicea a Nimfèon.[4]
Després de pujar al tron, els germans del difunt Teodor, Aleix i Isaac Làscaris, se'n van anar a Constantinoble i van convèncer Robert de Courtenay de declarar la guerra a Vatatzes, però la guerra fou favorable a Vatatzes, que va derrotar decisivament els llatins en la batalla de Pemanè de 1224. Els dos germans Làscaris foren fets presoners i cegats;[5] les possessions llatines a Àsia van caure quasi totes en mans de l'Imperi de Nicea; a la mar en canvi els llatins foren victoriosos i van bloquejar la flota dels nicens al port de Làmpsac i Vatatzes va preferir cremar els vaixells abans que permetre que els llatins se n'apoderessin. Les pèrdues navals foren, però, relativament petites i Robert va haver de demanar la pau i deixar la major part de les possessions llatines a Àsia en mans de Vatatzes.
La pau fou de curta durada atès que el 1228 Joan de Brienne va ser proclamat regent sobirà de l'Imperi Llatí i el 1231 va anar a Constantinoble amb un exèrcit que el 1233 va atacar Vatatzes. Brienne fou derrotat a Bitínia i es va retirar cap a Tràcia, però va renovar els seus atacs amb el suport de la flota de la República de Venècia que protegia les línies de subministrament a través del mar de Màrmara.[6]
Com a reacció directa als esdeveniments de 1233, l'emperador de Nicea va ordenar la creació immediata d'una gran armada per arrabassar l'hegemonia de l'Egeu als venecians i poder, en un futur, aïllar completament Constantinoble, i va sotmetre aviat Samos, Lesbos, Quios, Cos, Rodes, i altres illes. La principal força veneciana era a Creta (Càndia) que fou parcialment conquerida per Vatatzes, però el seu progrés fou aturat pel governador venecià Marí Sanuto el Vell, l'historiador, que finalment va obligar els nicens a reembarcar cap a Àsia.[7]
El 1232 hi va haver una reunió a Nimfèon per tractar el tema.[8] Les qüestions religioses es van debatre amb profunditat, especialment la qüestió de l'existència del purgatori i la introducció en el credo de l'expressió filioque ('i del fill'), però finalment es va arribar a un punt mort perquè el papa es va negar a acceptar la condició bàsica imposada per Joan Vatzatzes: deixar de donar suport als governants de l'Imperi Llatí.[9]
El 1234 Vatatzes es va aliar amb el rei búlgar Ivan II, els búlgars van renunciar a submissió al papa i van acceptar el patriarca ortodox enviat pels nicens.[10] Per consolidar l'aliança la filla d'Assèn, Helena, es va casar amb Teodor, fill de Joan Vatatzes.[11] Forces conjuntes van assetjar Constantinoble per terra i mar en 1235[12] però foren derrotats per la superior habilitat dels mariners llatins, i 24 galeres nicenes foren capturades.[13] L'aliança no va durar gaire, el 1237, mentre Helena estava de retorn en una visita al seu pare, Ivan II va pactar amb els llatins per atacar el lloc fronterer de Tzurulum. El regent que governava l'Imperi Llatí en nom de Balduí II, Messire Anseau de Cahieu, va mig convèncer Ivan II d'abandonar la unió amb Nicea i aquest no es va presentar el 1237 quan Vatatzes va iniciar el setge per segon cop a Constantinoble. En canvi, per terra, Vatatzes fou més afortunat i va conquerir la resta de les possessions llatines a Àsia. A finals d'any una epidèmia que va afectar la capital de Bulgària va matar el fill i la dona d'Ivan II, el qual va interpretar això com un senyal diví de càstig per la seva traïció i va refer el vincle amb Vatatzes.[13][14] El 1241, mort Ivan II, Joan Vatatzes va renovar l'aliança amb el seu successor Kaliman.[15]
Els darrers anys: reducció del poder de l'Epir
[modifica]Vatatzes va desembarcar a Macedònia, va fer pres Teodor de l'Epir i va obligar el seu fill Joan I Àngel-Comnè a cedir-li Macedònia i renunciar al títol imperial conservant només el de dèspota de l'Epir (1242).[16]
El 1243 Vatatzes es va aliar amb Kaykhusraw II d'Iconi per lluitar contra la invasió dels mongols.[17] El soldà de Rum no només s'enfrontava a la invasió dels mongols sinó que també es va trobar amb una crisi de fam i va haver d'importar articles de primera necessitat de l'Imperi de Nicea, fet que va contribuir a augmentar la riquesa monetària de Vatatzes.[18] La seva fama es va estendre i l'emperador Frederic II li va donar la mà de la seva filla natural Constança, reanomenada Anna per al matrimoni, (1244; la primera dona de Vatatzes havia mort el 1240).[19] L'aliança amb Frederic va anar bé perquè es va oposar a la crida del papa Gregori IX que volia fer una croada per fer cessar les hostilitats de Joan Vatatzes contra l'Imperi Llatí.[20]
El 1246 Vatatzes va va aprofitar la mort del tsar búlgar Kaliman Assèn I de Bulgària i la inestabilitat provocada per les invasions mongoles per la trencar la pau vigent creuant el riu Maritsa per aïllar l'Imperi Llatí de Constantinoble i recuperar la capital romana. Serres i Mèlnik es van rendir directament davant el progrés imparable de les forces de Nicea i al novembre, acabada aquesta campanya, Miquel II Àngel-Comnè Ducas i l'emperador de Nicea es van unir per deposar Demetri Àngel-Comnè, ja que hi havia queixes contínues dels ciutadans i un grup de conspiradors va obrir les portes de Tessalònica a les tropes nicenes, evitant un llarg i sagnant setge. Mentre Tessalònica i Macedònia eren confiades al govern del gran domèstic Andrònic Paleòleg,[21][22] Teodor el Cec romania a Vodena sense participar en els fets.[23] Per consolidar les bones relacions amb Miquel de l'Epir, li va oferir un enllaç matrimonial entre la seva neta Maria i el fill de Miquel, Nicèfor.[24] El papa Innocenci IV el va instar a complir la promesa feta quinze anys enrere d'unir les esglésies catòlica i ortodoxa i es va tornar a entrar en negociacions.[25] Malgrat el matrimoni, Miquel Comnè va atacar a finals del 1251 per recuperar alguns territoris cedits però no ho va aconseguir.[26]Finalment Vatatzes va fer la pau amb Miquel Comnè el 1253 pel tractat de Larisa, [27] i va continuar reconquistant territoris llatins fins a la seua mort el 1254.
Els anys següents foren pacífics. Va afavorir l'art i la ciència, va construir camins, va redistribuir les taxes, va encoratjar el desenvolupament cultural i fou apreciat per la seva justícia.[28][29] A la seva cort va destacar l'erudit Nicèfor Blemmides.[30]
Mort
[modifica]Era a Macedònia quan emmalaltí, l'epilèpsia que patia des de feia anys havia empitjorat, va tornar cap a Àsia i va morir a Nimfèon el 30 d'octubre de 1255 als 60 o 62 anys. Li succeí Teodor II Làscaris.[31]
Santificació
[modifica]Per la seva virtut cristiana, l'Església Ortodoxa el va proclamar sant, amb festivitat el 4 de novembre. Entre els seus fets destacats hi ha la proclamació d'una llei decretant la separació de poders entre les autoritats polítiques i les eclesiàstiques. A més a més, ell i la seva dona van aportar diners a la reconstrucció i manteniment de les esglésies i en van fer construir altres de noves, com la del monestir de Sosandra a Magnèsia.[28]
Referències
[modifica]- ↑ «Joan III Ducas Vatatzes». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 14 abril 2023].
- ↑ Herrin i Saint-Guillain, 2011, p. 72.
- ↑ Treadgold, 1997, p. 719.
- ↑ Ostrogorski i Facci, 1984, p. 432.
- ↑ Norwich, 1988, p. 193-194.
- ↑ Macrides, Ruth. George Akropolites: The History – Introduction, Translation and Commentary (en anglès), 2007, p. 201-206.
- ↑ Ostrogorski, 1983, p. 459.
- ↑ Gardner, 1912, p. 164-167.
- ↑ Abulafia, 1999, p. 555-556.
- ↑ Herrin i Saint-Guillain, 2011, p. 109.
- ↑ Fine, 1994, p. 126-129.
- ↑ Oman, Charles. The Story of the Byzantine Empire (en anglès). G.P. Putnam's Sons, G.P. Putnam's Sons, p. 301.
- 1 2 Treadgold, 1997, p. 724.
- ↑ Norwich, 1996, p. 197.
- ↑ Ostrogorski i Facci, 1984, p. 435.
- ↑ Fine, 1994, p. 134.
- ↑ Vasiliev, 1971, p. 531.
- ↑ Abulafia, 1999, p. 550.
- ↑ Treadgold, 1997, p. 725.
- ↑ Gardner, 1912, p. 168.
- ↑ Fine, 1994, p. 157.
- ↑ Varzós, 1984, p. 628–630.
- ↑ Varzós, 1984, p. 630.
- ↑ Treadgold, 1997, p. 728.
- ↑ Abulafia, 1999, p. 556.
- ↑ Treadgold, 1997, p. 729.
- ↑ Ostrogorski i Facci, 1984, p. 437.
- 1 2 Borgolte i Schneidmüller, 2010, p. 73.
- ↑ Vasiliev, 1971, p. 547.
- ↑ Vasiliev, 1971, p. 549.
- ↑ Gardner, 1912, p. 192.
Bibliografia
[modifica]
- Abulafia, David. The New Cambridge Medieval History, volum V : c. 1198-c. 1300. Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-36289-X.
- Borgolte, Michael; Schneidmüller, Bernd. Hybride Kulturen im mittelalterlichen Europa: Vorträge und Workshops einer internationalen Frühlingsschule. Academie Verlag, 2010. ISBN 3-05-004695-3.
- Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest. University of Michigan Press, 1994. ISBN 0-472-08260-4.
- Gardner, A. The Lascarids of Nicaea: the Story of an Empire in Exile (en anglès). Adolf M. Hakkert, 1964.
- Herrin, Judith; Saint-Guillain, G. Identities and Allegiances in the Eastern Mediterranean After 1204. Ashgate Publishing, 2011. ISBN 1-4094-1098-6.
- Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988.
- Ostrogorsky, Georges. Histoire de l'Etat byzantin. París: Payot, 1983.
- Ostrogorsky, Georges; Facci, Javier. Historia del Estado Bizantino. Ediciones AKAL, 1984. ISBN 84-7339-690-1.
- Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.
- Varzós, K. Centre d'Estudis Bizantins. Η Γενεαλογία των Κομνηνών (en grec). Volum II, 1984.
- Vasiliev, A. History of the Byzantine Empire: 324-1453. University of Wisconsin Press, 1971. ISBN 0-299-80926-9.
- Morts el 1254
- Emperadors de Nicea
- Làscaris
- Sants romans d'Orient
- Sants de Bitínia
- Sants de l'Església Ortodoxa
- Sants de Tràcia
- Sants laics sobirans
- Morts a Turquia
- Macedonis de Macedònia Oriental i Tràcia
- Religiosos romans d'Orient
- Sants grecs
- Polítics romans d'Orient
- Polítics asiàtics
- Romans d'Orient del segle XII
- Persones de la reialesa o de la noblesa amb epilèpsia
- Polítics amb discapacitats
- Polítics de l'antiga Grècia
- Religiosos del segle XII
- Religiosos de l'antiga Grècia
- Sants morts al segle XIII
- Nascuts al segle XII