Viquipèdia

Inversió econòmica

conjunt d'accions amb l'objectiu d'obtenir beneficis

La inversió econòmica o millor l'investiment econòmic[1] té diversos significats relacionats entre ells en el camp empresarial, financer i econòmic, també relacionat amb l'estalvi o l'ajornament del consum. Conceptualment la inversió es diferencia tant del consum com de l'estalvi: pel que fa a aquest últim, perquè és una despesa, un desembors, i no una reserva o quantitat de diners retinguda; pel que fa al consum, perquè no es dirigeix a béns que produïxen utilitat o satisfacció directa, sinó a béns que es destinen a produir altres béns. En la pràctica, no obstant això, tals distincions solen desdibuixar-se: hi ha béns que poden ser alhora de consum i d'inversió, segons els fins alternatius als quals es destini. L'estalvi, per altra banda, generalment es col·loca a interès, amb l'objecte de reservar-lo per a posteriors eventualitats, una de les quals pot ser la inversió. Més concretament en el món empresarial, suposa aplicar recursos financers per a l'adquisició, renovació o millora d'elements de l'immobilitzat amb l'objectiu de millorar la capacitat productiva de l'empresa. Per a un particular, o per a una institució financera, el mot inversió és generalment pres en el sentit de la col·locació dels estalvis a mitjà o llarg termini, o per la compra d'actius financers, com per exemple títols borsaris. El Dollar cost averaging és un exemple d'estratègia d'inversió econòmica.[2]

Definició

modifica

Es defineix tradicionalment com "assignació de recursos en una cosa de la qual s'espera obtenir valor amb el temps".[3] Si una inversió implica diners, llavors es can definir com un "compromís de diners per a rebre més diners més endavant". Quan les despeses i els ingressos es defineixen en termes de diners, llavors l'ingrés monetari net en un període de temps s'anomena flux de caixa (cash flow).

En finances, el propòsit d'invertir és generar un rendiment sobre l'actiu invertit. El rendiment pot consistir en un guany de capital (benefici) o una pèrdua de capital, realitzats si la inversió es ven, o bé una revalorització de capital (o depreciació) no realitzada si encara no s'ha venut. També pot consistir en ingressos periòdics com dividends, interessos o ingressos per lloguer. El rendiment també pot incloure pèrdues canviàries a causa dels canvis en els tipus de canvi de les divises estrangeres.

Els inversors generalment esperen rendiments més alts d'inversions amb més risc. Quan es fa una inversió de baix risc, el rendiment també sol ser baix. De la mateixa manera, una inversió d'alt risc comporta la possibilitat de grans pèrdues. Als inversors, especialment als principiants, se'ls sol aconsellar que diversifiquin la seva cartera d'inversions. La diversificació té l'efecte estadístic de reduir el risc global.

Tipus

modifica

En les economies modernes, les inversions tradicionals inclouen:

Les inversions alternatives inclouen:

Inversió i risc

modifica

Un inversor pot assumir un risc de pèrdua de part o de la totalitat del seu capital financer invertit. La inversió difereix de l'arbitratge, en el qual es generen beneficis sense invertir capital ni assumir riscos.

Els estalvis assumeixen el risc (normalment remot) que el proveïdor financer pugui incórrer en un incompliment de pagament.

Els estalvis en moneda estrangera també assumeixen el risc de tipus de canvi: si la moneda d'un compte d'estalvis difereix de la moneda local del titular del compte, hi ha el risc que el tipus de canvi entre les dues monedes es mogui de manera desfavorable, fent que el valor del compte d'estalvis disminueixi si es mesura en la moneda local del titular.

Fins i tot invertir en actius tangibles com les propietats té el seu risc. I de manera similar a la majoria de riscos, els compradors de propietats poden intentar mitigar qualsevol risc potencial contractant una hipoteca i prenent prestat amb una relació préstec-garantia més baixa.

A diferència dels estalvis, les inversions solen comportar més risc, tant en forma d'una varietat més àmplia de factors de risc com d'un major nivell d'incertesa.

La volatilitat d'una indústria a una altra és un risc més o menys gran segons el cas. En biotecnologia, per exemple, els inversors busquen grans beneficis en empreses que tenen una capitalització borsària petita però que poden arribar a valdre centenars de milions bastant ràpidament. El risc és alt perquè aproximadament el 90% dels productes biotecnològics investigats no arriben al mercat a causa de les regulacions i de les complexes demandes dins de la farmacologia, ja que un medicament de recepta mitjà triga 10 anys i requereix un capital de 2,5 milions de dòlars EUA.[4]

Història

modifica

Les primeres formes de crèdit i préstecs basats en el comerç van aparèixer a l'antiga Mesopotàmia, donant suport a l'activitat comercial a tota la regió. Una regulació més formal sorgeix en el Codi de Hammurabi, compilat cap al 1754 aC, que inclou diverses disposicions que regulen els préstecs, les garanties, els tipus d'interès màxims i els drets dels creditors i deutors, cosa que indica la presència d'acords estructurats similars a les inversions a l'antiga Babilònia.[5][6]

A l'antiga Roma, uns intermediaris financers coneguts com a argentarii i nummularii oferien crèdits, acceptaven dipòsits, facilitaven els pagaments comercials i mitjançaven en el canvi de divises. Les seves activitats demostren l'existència d'una intermediació financera organitzada i de serveis primaris relacionats amb les inversions dins de l'economia imperial romana.[7]

Durant el període medieval, les famílies de la banca mercantil de les ciutats-estat italianes com Florència, Gènova i Venècia van desenvolupar pràctiques primerenques de dipòsit, crèdit i lletres de canvi que van donar suport a l'expansió de les xarxes comercials europees i mediterrànies. Aquestes institucions van assentar les bases comercials i legals dels mercats financers posteriors.[8]

Aquestes pràctiques financeres primitives van contribuir finalment als sistemes d'inversió més estructurats que van sorgir a Europa durant l'edat moderna. Cap al segle XVII, el creixement de les xarxes comercials globals va fer que l'activitat inversora fos cada cop més reconeixible en la seva forma moderna. Les empreses de transport marítim cap a Àsia dutes a terme per companyies holandeses, britàniques i franceses sovint requerien grans quantitats de capital, cosa que va animar els armadors a buscar inversors externs disposats a finançar viatges de llarga distància a canvi d'una part dels beneficis quan els vaixells tornessin sans i estalvis.[9][10]

Un fet cabdal d'aquest període va ser la fundació de la Borsa d'Amsterdam el 1602, sovint considerada la primera borsa de valors moderna del món. Es va crear per a donar suport a la negociació d'accions de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, la primera empresa a emetre accions negociades públicament. La infraestructura financera d'Amsterdam —incloent-hi un Banc de Canvi per a estabilitzar els pagaments en moneda i bancs mercantils que facilitaven el comerç regulat— va ajudar a establir la ciutat com un centre global de comerç i capital durant el segle XVII.[11][12]

Els orígens dels vehicles d'inversió col·lectiva es remunten a finals del segle XVIII als Països Baixos, quan el primer fons d'inversió conegut —creat per l'empresari holandès Adriaan van Ketwich— va permetre als petits inversors combinar el seu capital, diversificant així el risc en una cartera d'actius.[13]

Als Estats Units, els orígens del mercat de valors es remunten al 17 de maig de 1792, quan 24 corredors van signar l'Acord de Buttonwood, establint les regles per al comerç de valors entre parts de confiança. Pocs anys abans, el Compromís de 1790 havia permès a Alexander Hamilton consolidar els deutes de la Guerra de la Independència mitjançant bons emesos per l'estat federal, creant efectivament el primer mercat de valors àmpliament negociat a Amèrica.[14][15]

La Junta de Borsa i Valors de Nova York —més tard rebatejada com a Borsa de Nova York (NYSE)— es va organitzar formalment el 1817, reunint-se dues vegades al dia per a negociar una petita llista d'accions i bons. La borsa va créixer ràpidament al llarg del segle XIX i, al final de la Guerra Civil el 1865, ja es negociaven activament més de 300 valors, cosa que va marcar l'aparició d'un mercat de valors americà madur i organitzat.[16][17]

Estratègies d'inversió

modifica

Inversió en valor

modifica

Un inversor en valor compra actius que creu que estan infravalorats (i ven els sobrevalorats). Per a identificar valors infravalorats, un inversor en valor utilitza l'anàlisi dels informes financers de l'emissor per a avaluar el valor. Els inversors en valor empren ràtios comptables, com ara el benefici per acció i el creixement de les vendes, per a identificar valors que cotitzen a preus per sota del seu valor real.

Warren Buffett i Benjamin Graham són exemples notables d'inversors en valor. L'obra fonamental de Graham i Dodd, Security Analysis, es va escriure arran del Crack del 29.[18]

La ràtio preu-benefici (P/E o PER), o múltiple de beneficis, és una ràtio fonamental especialment significativa i reconeguda, que té la funció de dividir el preu de l'acció pel seu benefici per acció. Això proporcionarà el valor que representa la quantitat que els inversors estan disposats a desemborsar per cada dòlar de benefici de l'empresa. Aquesta ràtio és un aspecte important a causa de la seva capacitat com a mesura per a comparar les valoracions de diverses empreses. Una acció amb una ràtio P/E més baixa costarà menys per acció que una amb una ràtio P/E més alta, tenint en compte el mateix nivell de rendiment financer; per tant, bàsicament significa que un P/E baix és l'opció preferida.[19]

Un cas en què la ràtio preu-benefici té una menor rellevància és quan es comparen empreses de diferents indústries. Per exemple, tot i que és raonable que una acció de telecomunicacions mostri un P/E situat al voltant dels 10 o 15 punts, en el cas de les accions d'alta tecnologia, un P/E en el rang dels 40 punts no és inusual. A l'hora de fer comparacions, la ràtio P/E us pot donar una visió més precisa de la valoració d'una acció concreta.

Per als inversors que paguen per cada dòlar de benefici d'una empresa, la ràtio P/E és un indicador significatiu, però la ràtio preu-valor comptable (P/B) també és una indicació fiable de quant estan disposats a gastar els inversors per cada dòlar d'actius de l'empresa. En el procés de la ràtio P/B, el preu d'una acció es divideix pels seus actius nets; els actius intangibles, com el fons de comerç (goodwill), no es tenen en compte. És un factor crucial de la ràtio preu-valor comptable, ja que indica el pagament real pels actius tangibles i no la valoració més difícil dels intangibles. En conseqüència, el P/B es podria considerar una mètrica relativament conservadora.

Inversió en creixement

modifica

Els inversors en creixement busquen inversions que creuen que és probable que tinguin majors beneficis o un valor més gran en el futur. Per a identificar aquestes accions, els inversors en creixement sovint avaluen mesures del valor actual de l'acció així com prediccions del rendiment financer futur.[20] Els inversors en creixement busquen beneficis mitjançant la revalorització de capital – els guanys obtinguts quan una acció es ven a un preu més alt del que es va comprar. El múltiple preu-benefici (P/E) també s'utilitza per a aquest tipus d'inversió; és probable que les accions de creixement tinguin un P/E més alt que d'altres de la seva mateixa indústria.[21] Segons l'autora d'Investopedia Troy Segal i el guardonat amb el premi d'investigació fintech Fulbright del Departament d'Estat dels EUA, Julius Mansa, la inversió en creixement és la més adequada per a inversors que prefereixen horitzons d'inversió relativament més curts, riscos més alts i que no busquen un flux de caixa immediat a través de dividends.[20]

Alguns inversors atribueixen la introducció de l'estratègia d'inversió en creixement al banquer d'inversions Thomas Rowe Price Jr., que va provar i popularitzar el mètode el 1950 en introduir el seu fons mutu, el T. Rowe Price Growth Stock Fund. Price afirmava que els inversors podien collir alts rendiments "invertint en empreses que estiguessin ben gestionades en camps fèrtils".[22]

Una nova forma d'inversió que sembla haver captat l'atenció dels inversors és el capital risc de llançament (venture capital). El capital risc de llançament consisteix en fons de capital gestionats de manera independent i dedicats que es concentren en inversions de capital o vinculades al capital en empreses privades d'alt creixement.[23]

Inversió per momentum

modifica

Els inversors per momentum (o per impuls) generalment busquen comprar accions que actualment experimenten una tendència a l'alça a curt termini, i solen vendre-les un cop aquest impuls comença a disminuir. Les accions o valors adquirits per a la inversió per momentum sovint es caracteritzen per mostrar rendiments constantment alts durant els darrers tres a dotze mesos.[24] No obstant això, en un mercat baixista (bear market), la inversió per momentum també implica la venda en curt de valors d'accions que experimenten una tendència a la baixa, perquè es creu que aquestes accions continuaran disminuint de valor. En essència, la inversió per momentum es basa generalment en el principi que una acció amb una tendència constant a l'alça continuarà creixent, mentre que una acció amb una tendència constant a la baixa continuarà caient.

Els economistes i els analistes financers no han arribat a un consens sobre l'eficàcia d'utilitzar l'estratègia d'inversió per momentum. En lloc d'avaluar el rendiment operatiu d'una empresa, els inversors per momentum utilitzen línies de tendència, mitjanes mòbils i l'Índex de Moviment Direccional Mitjà (ADX) per a determinar l'existència i la força de les tendències.[25]

Inversió periòdica sumada

modifica
Inversió periòdica sumada: si una persona invertís 500 dòlars al mes al mercat de valors durant 40 anys amb una taxa de rendibilitat anual del 10%, tindria un saldo final de més de 2,5 milions de dòlars.

La inversió periòdica sumada (DCA, per les seves sigles en anglès *Dollar Cost Averaging*), coneguda al Regne Unit com a *pound-cost averaging*, és el procés d'invertir constantment una certa quantitat de diners en increments regulars de temps, i el mètode es pot utilitzar en combinació amb la inversió en valor, la inversió en creixement, la inversió per momentum o altres estratègies. Per exemple, un inversor que practiqui la inversió periòdica sumada podria optar per invertir 200 dòlars al mes durant els propers 3 anys, independentment del preu de l'acció de les seves accions preferides, fons mutus o fons cotitzats (ETF).

Molts inversors creuen que la inversió periòdica sumada ajuda a minimitzar la volatilitat a curt termini en repartir el risc al llarg d'intervals de temps i evitar haver d'encertar el moment perfecte del mercat (market timing).[25] Les investigacions també mostren que el DCA pot ajudar a reduir el cost mitjà total per acció en una inversió perquè el mètode permet comprar més accions quan el seu preu és més baix, i menys accions quan el preu és més alt.[25] No obstant això, la inversió periòdica sumada també es caracteritza generalment per generar més comissions de corretatge, cosa que podria disminuir els rendiments globals d'un inversor.

Es creu que el terme "dollar cost averaging" va ser encunyat per primera vegada el 1949 per l'economista i autor Benjamin Graham en el seu llibre L'inversor intel·ligent. Graham afirmava que els inversors que utilitzen el DCA "probablement acabaran amb un preu global satisfactori per a totes les seves participacions".[26]

Microinversió

modifica

La microinversió es un tipus d'estratègia d'inversió dissenyada per a fer que el fet d'invertir sigui regular, accessible i assequible, especialment per a aquells que potser no tenen gaires diners per a invertir o que són nous en el món de les inversions.[27][28]

Intermediaris e inversions col·lectives

modifica

Les inversions sovint es fan de manera indirecta a través d'institucions financeres intermediàries. Aquests intermediaris inclouen fons de pensions, bancs i companyies d'assegurances. Poden agrupar els diners rebuts d'un nombre d'inversors finals individuals en fons com ara societats d'inversió tancades (investment trusts), fons d'inversió lliures (unit trusts) i SICAV per a fer inversions a gran escala. Cada inversor individual manté un dret indirecte o directe sobre els actius adquirits, subjecte a les comissions cobrades per l'intermediari, que poden ser grans i variades.

Els enfocaments de la inversió als quals es fa referència de vegades en el màrqueting de les inversions col·lectives inclouen la inversió periòdica sumada i la sincronització del mercat (market timing).

Valoració de la inversió

modifica

El flux de caixa lliure (free cash flow) mesura l'efectiu que genera una empresa i que està disponible per als seus inversors de deute i de capital propi, després de permetre la reinversió en capital de treball i despesa de capital (capital expenditure). Sovint els inversors el fan servir com una manera de mesurar la rendibilitat de l'empresa. Per tant, un flux de caixa lliure elevat i creixent tendeix a fer que una empresa sigui més atractiva per als inversors. El flux de caixa lliure pot ser atractiu per als inversors perquè tenir un flux de caixa lliure elevat pot ser un bon indicador de futurs pagaments elevats de dividends o d'interessos.[29]

La ràtio deute-capital propi és un indicador de l'estructura de capital. Mesura quant de deute s'utilitza per a finançar una empresa en comparació amb el seu capital propi. Una ràtio deute-capital propi alta significa que una empresa depèn més del deute para finançar les seves operacions, i és molt més arriscada per als inversors.[30] Una proporció elevada de deute, reflectida en una ràtio deute-capital propi alta, tendeix a fer que els beneficis d'una empresa, el flux de caixa lliure i, en última instància, els rendiments per als seus inversors, siguin més arriscats o volàtils. Els inversors comparen la ràtio deute-capital propi d'una empresa amb la d'altres empreses de la mateixa indústria, i examinen les tendències en aquestes ràtios i en els fluxos de caixa lliures.

El benefici per acció (BPA o EPS) és una altra manera d'avaluar una acció i la seva rendibilitat. El benefici per acció es calcula dividint els ingressos nets d'una empresa pel nombre total d'accions en circulació. Un benefici per acció més alt és atractiu per als inversors perquè normalment significa que l'empresa és més rendible. El BPA mostra quants diners guanya una empresa per cada acció de les seves accions.[31]

Referències

modifica
  1. ↑ Gabriel Bibiloni, Carles Castellanos, Lluís Marquet en el «El procés d'elaboració de la llengua catalana, prenent com a referència l'elaboració verdagueriana»: "una voluntat de mantenir una identitat lingüística més sòlida hauria evitat formigó i s'hauria decantat per ciment o hauria preferit una forma més estesa en l'ús internacional com ara concret o betó; hauria preferit auto en lloc de cotxe; hauria derivat cangurú, billard i condom, en lloc dels calcs cangur, billar i condó; hauria creat ensaïmada o a cuada o a encerclada o alguna altra proposta imaginativa..." i el lingüista Gabriel Bibiloni en l'article http://www.vilaweb.cat/noticia/4217739/20141103/gabriel-bibiloni-nomes-tenir-llengua-oficial-catala.html diu Totes les llengües fan servir 'investir' amb el significat de 'posar diners en alguna empresa'. Parteix del llatí 'investire'. I en totes les llengües 'invertir' vol dir 'posar cap per avall'. L'espanyol ha fet una alteració i, en comptes de 'investir', diu 'invertir' (i 'inversión'). I què es diu en català? 'Invertir' i 'inversió'. Per què? Perquè nosaltres no tenim la capacitat d'agafar les paraules de les llengües que les creen, sinó que estem condemnats a agafar-les de l'espanyol, que sempre és el referent de la innovació lingüística.
  2. ↑ Napoletano, E. «How To Invest with Dollar Cost Averaging» (en anglès). Forbes, 11-08-2020. [Consulta: 6 gener 2021].
  3. ↑ True Tamplin. «Investments» (en anglès). Finance Strategists. [Consulta: 1r maig 2025].
  4. ↑ n.a.. «AI-based Drug Discovery Market: Focus on Deep Learning and Machine Learning, 2020-2030» (en english). www.researchandmarkets.com. Arxivat de l'original el 2021-04-11. [Consulta: 15 desembre 2021].
  5. ↑ «The Code of Hammurabi». Yale Law School – The Avalon Project. [Consulta: 29 novembre 2025].
  6. ↑ Hudson, Michael. The Origins of Money and Finance: From the Stone Age to the Present. ISI Press, 2004, p. 42.
  7. ↑ Temin, Peter. The Roman Market Economy. Princeton University Press, 2013, p. 125–129.
  8. ↑ Lane, Frederic C. Venice and History: The Collected Papers of Frederic C. Lane. Johns Hopkins University Press, 1966, p. 185–203.
  9. ↑ «Evolution of Investment: A Deep Dive into the History of Investing». [Consulta: 1r maig 2025].
  10. ↑ Neal, Larry. The Rise of Financial Capitalism: International Capital Markets in the Age of Reason. Cambridge University Press, 1990, p. 33–41.
  11. ↑ «400 years: The Story», 31-01-2017. [Consulta: 1r maig 2025].
  12. ↑ Gelderblom, Oscar. Cities of Commerce: The Institutional Foundations of International Trade in the Low Countries, 1250–1650. Princeton University Press, 2013, p. 212–220.
  13. ↑ Rouwenhorst, K. Geert «The Origins of Mutual Funds». Of Interest and Enterprise: The History of Financial Innovation, 2004.
  14. ↑ «Buttonwood Agreement». [Consulta: 1r maig 2025].
  15. ↑ Cowan, Ruth Schwartz. A History of American Economic Life. Macmillan, 1961, p. 315–316.
  16. ↑ «The History of the NYSE». [Consulta: 1r maig 2025].
  17. ↑ Werner, Walter. Wall Street: A History. Columbia University Press, 1991, p. 53–58.
  18. ↑ Graham, Benjamin; Dodd, David. Security Analysis: The Classic 1940 Edition (en anglès). 2. New York; London: McGraw-Hill Education, 2002-10-31. ISBN 978-0-07-141228-5.
  19. ↑ «Price-Earnings Ratio - P/E Ratio». Investopedia.
  20. 1 2 «Is Growth Investing the Right Money-Making Method for You?» (en anglès). Investopedia. [Consulta: 5 octubre 2022].
  21. ↑ Chandler, Simon. «A growth stock is a company expected to rise faster than the overall market, offering bigger gains for investors who don't mind risk» (en anglès). Business Insider. [Consulta: 5 octubre 2022].
  22. ↑ Chan, Louis K.C.; Lakonishok, Josef «Value and Growth Investing: Review and Update» (en anglès). Financial Analysts Journal, vol. 60, 1, 1-2004, p. 71–86. DOI: 10.2469/faj.v60.n1.2593. ISSN: 0015-198X.
  23. ↑ Avnimelech, Gil; Teubal, Morris «Creating venture capital industries that co-evolve with high tech: Insights from an extended industry life cycle perspective of the Israeli experience» (en anglès). Research Policy, vol. 35, 10, 01-12-2006, p. 1477–1498. DOI: 10.1016/j.respol.2006.09.017. ISSN: 0048-7333.
  24. ↑ «Momentum Investing» (en anglès). The Balance. Arxivat de l'original el 2023-03-30. [Consulta: 5 octubre 2022].
  25. 1 2 3 «Investment Strategies to Learn Before Trading» (en anglès). Investopedia. [Consulta: 5 octubre 2022].
  26. ↑ Graham, Benjamin. The intelligent investor: a book of practical counsel. HarperBusiness Essentials, 2003. OCLC 1035152456.
  27. ↑ «The Innovators – Meet the 65 Companies and Their Owners Who Have Conjured Up the Latest Wave of Products, Services, and Technologies». money.cnn.com, 01-05-2001. Arxivat de l'original el July 31, 2016. [Consulta: 20 abril 2023].
  28. ↑ Lucchetti, Aaron. «E-Tailers Allow Buyers to Add Fund Investments to Carts» (en anglès). WSJ, 22-12-1999. [Consulta: 20 abril 2023].
  29. ↑ «Free Cash Flow (FCF): How to Calculate and Interpret It» (en anglès). Investopedia. [Consulta: 1r maig 2025].
  30. ↑ Almeida, Andrew. «Debt-to-Equity (D/E) Ratio: Meaning and Formula» (en anglès). StockAnalysis, 12-12-2022. [Consulta: 1r maig 2025].
  31. ↑ «Earnings Per Share (EPS): What It Means and How to Calculate It» (en anglès). Investopedia. [Consulta: 1r maig 2025].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Inversió econòmica
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Inversió_econòmica&oldid=38630385»