Guerra filipino-estatunidenca
 Soldats americans prop de Manila l'any 1899 | ||||
| Tipus | guerra  | |||
|---|---|---|---|---|
| Data | 2 de juny de 1899 - 4 de juliol de 1902 (Rebel·lió moro fins al 1913) | |||
| Lloc | Govern Militar dels Estats Units de les illes Filipines | |||
| Estat | Filipines, Sud-est Asiàtic | |||
| Resultat | Victòria americana i dissolució de la Primera República Filipina Les Filipines esdevenen un territori no-incorporat dels Estats Units | |||
| Bàndols | ||||
| ||||
| Comandants | ||||
| ||||
| Forces | ||||
| ||||
| Baixes | ||||
| ||||
La Guerra filipino-estatunidenca també coneguda com la Guerra filipina per la independència (1899-1902) fou un conflicte armat entre els Estats Units i Filipines. El conflicte sorgí arran dels impulsos independentistes de la Primera República Filipina, aleshores sota control americà. La guerra forma part d'una sèrie de conflictes que precediren la independència filipina en els quals també hi ha la Revolució Filipina i la Guerra Hispano-estatunidenca.[1]
Context històric
[modifica]Revolució Filipina
[modifica]Les Filipines havien estat una colònia espanyola des que l'explorador portuguès Ferran de Magallanes va reclamar les illes per a la corona espanyola el 1521. Les Filipines van experimentar diverses revoltes sota el domini espanyol, l'última de les quals, la Revolució filipina, va rebre inicialment el suport dels Estats Units en el context de la lluita contra el declivi del poder colonial espanyol.
El 7 de juliol de 1892, Andrés Bonifacio va fundar la societat secreta Katipunan per organitzar la lluita armada contra el jou colonial espanyol per la independència de les Filipines. El Katipunan aviat va tenir molts membres a les diferents províncies de l'arxipèlag que van liderar la revolució, que va començar el 1896.
Tot i ser carismàtic, Bonifaci va patir diverses derrotes contra els espanyols, inclosa la primera Batalla de San Juan del Monte. A diferència de les seves tropes, els combatents de la província de Cavite van obtenir victòries. El seu representant més influent i popular va ser Emilio Aguinaldo, aleshores alcalde de Cavite El Viejo (actual Kawit), que controlava la major part de la província oriental de Cavite. Aguinaldo i els seus homes finalment van prendre el lideratge de la revolta, i el Katipunan va ser substituït per un govern revolucionari, del qual Aguinaldo va ser elegit president i Bonifacio va ser executat per traïció.
Els combats van acabar el 1897. Les negociacions per concloure un armistici s'havien obert L’agost de 1897 entre Aguinaldo i el governador general espanyol, Fernando Primo de Rivera y Sobremonte. El 14 de desembre de 1897 es va signar un acord pel qual el governador es comprometia a pagar Aguinaldo 800.000 dòlars mexicans en tres terminis. si abandonava les Filipines i s'exiliava a Hong Kong.[2] Abans de la seva partida, va denunciar la revolució, va instar els combatents filipins a deposar les armes i va declarar il·legal qualsevol continuació de les hostilitats.[3] No obstant això, alguns revolucionaris filipins van continuar lluitant contra l'administració colonial espanyola.[4]
Aguinaldo va escriure retrospectivament el 1899 que havia conegut els cònsols americans E.E. Spencer Pratt i Rounceville Wildman a Singapur entre el 22 i el 25 d'abril de 1898 i que l'havien persuadit perquè abandonés el seu suport a la revolució, Pratt afirmant que havia contactat amb el comodor George Dewey per telegrama i que aquest últim havia assegurat a Aguinaldo que els Estats Units reconeixerien la independència de les Filipines amb la protecció de la Marina dels Estats Units, i que va afegir que no calia cap prova escrita del que deia: que la paraula d'un comodor de l'Armada i la d'un cònsol americà eren tan segures com el jurament més solemne, que aquest compromís verbal seria confirmat per una carta i que això no tenia res a veure amb les promeses dels espanyols i la seva concepció de l'honor en la paraula donada.
Guerra Hispano-Americana
[modifica]Els líders filipins reclamaven més poder de decisió a les corts espanyoles, ajudats per les idees de la Il·lustració i un tracte fiscal més favorable. El descontentament de la població davant la situació colonial va provocar que en 1896 s'iniciés la Revolució Filipina. Un dels seus líders, Emilio Aguinaldo, exiliat a Hong Kong després del Pacte de Biak-na-Bató,[5] va acostar-se als Estats Units per aconseguir el seu suport contra els espanyols (els esdeveniments que van provocar la Guerra Hispano-estatunidenca van ajudar a aquest apropament) i va proclamar la independència en 1898.[6] Els Estats Units, però, van decidir apropiar-se del territori[7] i el tractat de París de 1898, que posava final a la guerra Hispano-estatunidenca va cedir les illes als Estats Units.
El 23 de gener de 1899 es va promulgar la Constitució de la República Filipina, anomenada República de Malolos,[8] i Emilio Aguinaldo va ser nomenat president.[9][10]
Les Filipines van proclamar la seva independència el 12 de juny de 1898, quan les tropes revolucionàries comandades per Emilio Aguinaldo (que es convertiria en el primer president de la nova república) es van aixecar contra l'Espanya colonial després de la seva derrota contra els Estats Units a la Batalla de Cavite, el 1er de maig de 1898, durant la Guerra hispano-estatunidenca.
Aquesta declaració no va ser reconeguda ni pels Estats Units ni per Espanya, i els dos països van signar el Tractat de París el 10 de desembre de 1898. Els espanyols van cedir les Filipines als Estats Units per 20 millions de dòlars.
El president William McKinley va explicar la posició dels Estats Units en un discurs a Redfield, Dakota del Sud, el 14 d'octubre de 1899 en aquests termes:[11]
| « | Vam tenir una guerra amb Espanya. Tots els esforços per aconseguir la pau es van esgotar abans que el Congrés dels Estats Units declarés finalment la guerra, però quan es va declarar la guerra, el poble americà només tenia una cosa a fer, i era destruir el poder naval espanyol allà on el poguéssim trobar. Així doncs, Dewey va ser enviat a Manila, i li vam dir que anés allà, que comencés les operacions, que trobés la flota espanyola i la capturés o la destruís. I ho va fer! I després que ell fes això, vam tenir una responsabilitat per les Filipines que no podíem eludir. I no hi va haver ni un moment, compatriotes meus, en què haguéssim pogut marxar de la badia de Manila, del port de Manila o de l'arxipèlag filipí sense deshonrar el nostre nom. | » |
El seu raonament es pot resumir en dos punts:
- Retornar els territoris a Espanya seria considerat covard i deshonrós, atesa la victòria dels Estats Units sobre Espanya;
- Concedir la independència als filipins: En el context de l'època, durant l'apogeu del Destí Manifest, les Filipines eren considerades incapaces d'autogovernar-se. Això conduiria a una anarquia i una mala gestió pitjors que les d'Espanya. Equivaldria efectivament a lliurar-les a França o Alemanya, ja considerades pels Estats Units com a rivals comercials a l'Est.
El 6 de febrer, el Senat dels Estats Units va ratificar el tractat que concloïa la Guerra Hispano-estatunidenca per un sol vot i immediatament es van enviar reforços nord-americans a les Filipines.[12]
La guerra
[modifica]_(14803819763).jpg)
Els combats entre les forces dels Estats Units d'Amèrica i les de la Primera República Filipina van esclatar el 4 de febrer de 1899 després de l'assassinat d'un soldat filipí per un guàrdia estatunidenc en travessar el Pont de San Juan,[13] en el que es va conèixer com la batalla de Manila de 1899. Les forces americanes, amb superioritat de foc, van expulsar els filipins de la ciutat, i el 31 de març van capturar Malolos, la capital provisional de la República Filipina, obligant el govern d'Emilio Aguinaldo a fugir cap al nord i a moure's constantment. La precipitada campanya de Malolos no va desmoralitzar els filipins i la tercera setmana d'abril després que el general Arthur MacArthur, Jr. deixés Malolos per traslladar-se a Pampanga via Calumpit, els filipins van tornar a ocupar Malolos. El moviment de MacArthur resultaria posteriorment en la batalla de Calumpit.
El 2 de juny de 1899, la Primera República de Filipines va declarar oficialment la guerra als Estats Units.[14]
El president Aguinaldo va dirigir les tropes filipines contra les forces superiors dels ocupants. Tot i derrotes successives, va continuar la lluita en retirada, mentre es replegava amb les seves tropes cap al nord de Luzon, on encara romanien assetjats un grup de soldats espanyols, presumptament desconeixedors de la nova situació.[15]
El 5 de juny de 1899 el general Antonio Luna, un brillant estrateg i rival en la jerarquia militar d'Aguinaldo, i que havia intentat pactar una rendició amb les tropes nord-americanes,[16] va morir en un enfrontament amb un suboficial.[17] Aguinaldo va rellevar dels seus càrrecs als oficials i les tropes que van participar en l'assassinat.
En octubre de 1899, els líders militars americans van llançar una ambiciosa ofensiva triple dissenyada específicament per capturar Aguinaldo i destruir les forces filipines convencionals restants. El general Arthur MacArthur va comandar la columna central que avançava cap al nord al llarg de la línia ferroviària a través de Tarlac, que les seves forces van capturar el 12 de novembre de 1899. La brigada del general Loyd Wheaton va dur a terme un desembarcament amfibi a San Fabian, al golf de Lingayen, el 7 de novembre, avançant cap al sud per tallar les rutes d'escapament i el general Henry Ware Lawton va liderar la tercera columna, utilitzant cavalleria per bloquejar els passos de muntanya i les rutes d'escapament orientals,[18]
Dissolució de l'exèrcit filipí
[modifica]Les forces nord-americanes tenien un entrenament, artilleria i suport logístic superiors, i les batalles convencionals a camp obert van esgotar les files i els recursos filipins massa ràpidament amb pèrdues insostenibles i el 12 de novembre de 1899, conscient de la superioritat militar americana, Emilio Aguinaldo va dissoldre l'exèrcit regular i va ordenar iniciar una guerra de desgast mitjançant guerrilles descentralitzades aprofitant els avantatges del terreny que suposaven les selves denses i les regions muntanyoses.[18] Una rereguarda filipina de 60 homes comandada pel general de brigada Gregorio del Pilar va sucumbir a més de 500 nord-americans, majoritàriament del 33è Regiment d'Infanteria Voluntària al comandament del major Peyton C. March, tot retardant l'avançament nord-americà per assegurar que el president Aguinaldo i el seves les tropes poguessin escapar.[19]
El 1900, Arthur MacArthur Jr. va ser nomenat governador general militar de les Filipines fins el 4 de juliol de 1901, la data en què William Howard Taft va esdevenir governador civil de les Filipines (esdevindria president dels Estats Units el 1909). El general Aguinaldo va ser sospitós d'haver ordenat la mort del general Luna[20] va ser capturat el 23 de març de 1901 a Palanan, província d'Isabela, gràcies a un estratagema ideat pel general Frederick Funston en què els nord-americans van simular rendir-se.[21][22]
Massacre de Balangiga
[modifica]El setembre de 1901, 34 soldats americans van morir durant una acció guerrillera de la resistència nacionalista prop de Balangiga, a l'illa de Samar. Un mes després, la ciutat va ser massacrada, incendiada i saquejada (fins i tot les campanes de l'església van ser robades)[23] en una operació de represàlia del general de l'exèrcit estatunidenc Jacob Hurd Smith, que va ordenar que Samar es transformi en un desert udolant i tots els homes filipins més grans de deu anys siguin assassinats.[24][25] Per aquest crim de guerra, que va commocionar l'opinió pública americana, va ser jutjat per consell de guerra i obligat a retirar-se. La massacre va provocar més de 2.500 morts.[26]
La guerra va ser declarada oficialment acabada pel govern estatunidenc el 2 de juliol de 1902, amb una victòria dels Estats Units.[27] Arthur MacArthur, Jr. va ser el pare del futur general Douglas MacArthur, la primera destinació del qual després de West Point va ser Manila el 1903, mentre les accions de guerrilla dels combatents independentistes filipins encara estaven en curs. Les hostilitats, en forma d'una petita guerra, van continuar fins al 1913.
Així, entre 1902 i 1906, es va establir un govern de resistència amb Macario Sacay assumint la presidència filipina després de la captura i arrest domiciliari del president Aguinaldo. El 17 de juliol de 1906 va ser enganyat pel governador americà amb una falsa oferta d'amnistia. Sacay i els seus guerrillers van ser penjats per ordre del governador el 13 de setembre de 1907.
L'administració americana de les Filipines va començar oficialment el 1905.
Conseqüències
[modifica]Alguns grups filipins, alguns liderats per veterans del Katipunan, una societat revolucionària filipina que havia llançat la revolució contra Espanya, van continuar lluitant contra les forces americanes. Entre aquests líders hi havia Macario Sakay, que va establir (o va restablir) la República Tagala el 1902 seguint les línies de Katipunan en contrast amb la República d'Aguinaldo, amb ell mateix com a president. Altres grups, inclosos els pobles musulmans moro del sud de les Filipines i moviments religiosos quasi catòlics de Pulahan, van continuar les hostilitats en zones remotes. La resistència a les províncies dominades pels moro del sud, anomenada la rebel·lió de Moro pels nord-americans, va acabar amb la seva derrota final a la batalla de Bud Bagsak el 15 de juny de 1913.[27]
La guerra va provocar la mort d'almenys 200.000 civils filipins, principalment a causa de la fam i les malalties. Algunes estimacions xifren el nombre total de morts civils en un milió.
El país va recuperar la seva independència el 1946, en el context de la descolonització posterior a la Segona Guerra Mundial, que va afectar durament les Filipines amb la invasió japonesa el 1941 i el 1942, la Guerra de guerrilles filipina contra els japonesos i després la reconquesta americana el 1944 i el 1945, en la qual Douglas MacArthur va tenir un paper destacat.
Referències
[modifica]- ↑ Carman Fitz, Randolph. «Chapter I, The Annexation of the Philippines». A: The Law and Policy of Annexation (en anglès). BiblioBazaar, LLC, 2009. ISBN 978-1-103-32481-1. Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
- ↑ Aguinaldo, 1899, p. 4.
- ↑ Constantino, Renato; Constantino, Letizia R. The Philippines: A Past Revisited (en anglès). Tala Pub. Services, 1975.
- ↑ Miller, Stuart Creighton. Benevolent Assimilation: The American Conquest of the Philippines, 1899-1903 (en anglès). Yale University Press, 1982, p. 34. ISBN 978-0-300-03081-5.
- ↑ «Pacto de Biak-na-Bató» (en castellà). El Imparcial, 22-01-1897. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ "Philippine History". DLSU-Manila. http://pinas.dlsu.edu.ph/history/history.html
- ↑ Randolph, Carman Fitz. «Chapter I, The Annexation of the Philippines». A: The Law and Policy of Annexation (en anglès). BiblioBazaar, LLC, 2009. ISBN 978-1-103-32481-1.
- ↑ «Araw ng Republikang Filipino, 1899» (en anglès). Official Gazette, Govern de les Filipines. Arxivat de l'original el 2016-04-27. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ «La cuestión de Filipinas» (en castellà). La Época, 24-01-1899. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ «Puntos filipinos» (en castellà). El Siglo Futuro, 24-01-1899. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ «Pres. William McKinley's Speech to the Methodist delegation (1899): An analysis of the religious rhetoric and warrant for U.S. Imperialism in the Philippines» (en anglès). Arxivat de l'original el 2022-01-07. [Consulta: 10 gener 2021].
- ↑ «Philippine-American War» (en anglès). Britannica. [Consulta: 17 agost 2026].
- ↑ «Ataque a Manila» (en castellà). El Correo Militar, 06-02-1899. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ Kalaw, Maximo Manguiat. The Development of Philippine politics (1872-1920) (en anglès). Manila: Oriental Commercial Company, Inc., 1927, p. 199-200.
- ↑ Quirino, Carlos. Roces, Alfredo Reyes. Filipino Heritage: The Period of Armed Struggle (1896-1900). Vol. 8 (en anglès). Lahing Pilipino Publishing, 1978.
- ↑ «Una tregua a las hostilidades» (en castellà). El Imparcial, 07-06-1899. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ «Tagalos y yanquis» (en castellà). Heraldo de Madrid, 14-06-1899. [Consulta: 28 juliol 2016].
- 1 2 «November 12, 1899: Filipino Army Disbanded for Guerrilla War» (en anglès). The Kahimyang Project. [Consulta: 17 agost 2026].
- ↑ Tucker, Spencer C. Encyclopedia of the Spanish–American and Philippine–American Wars: A Political, Social, and Military History. ABC-CLIO, 2009, p. "500"+"80" 643. ISBN 978-1-85109-952-8.
- ↑ Magoc, Chris J. Chris J. Magoc and David Bernstein, Editors. Imperalism and Expansionism in American History (en anglès), 2015, p. 731. ISBN 9781610694292.
- ↑ «Aguinaldo capturado» (en castellà). La Época, 28-03-1901. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ «La captura de Aguinaldo» (en castellà). La Correspondencia de España, 29-03-1901. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ «Les États-Unis rendent ses cloches à l’église de Balangiga, aux Philippines» (en francès). La Croix, 16-08-2018. ISSN: 0242-6056 [Consulta: 30 desembre 2023].
- ↑ «Philippines: Duterte demande aux USA la restitution de trois cloches d'église». AFP, 25-07-2017. Arxivat de l'original el 2017-11-10 [Consulta: 18 juliol 2026].
- ↑ «Philippine-American War | Facts, History, & Significance» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 05-12-2023. Arxivat de l'original el 2018-10-03. [Consulta: 30 desembre 2023].
- ↑ Couttie, Bob. Hang the dogs: the true tragic history of the Balangiga massacre. New Day Publ, 2004. ISBN 978-971-10-1124-6.
- 1 2 Arnold, J.R.. The Moro War (en anglès). Nova York: Bloomsbury Press, 2011, p. 228-240. ISBN 9781608190249.
Bibliografia
[modifica]
- Aguinaldo, Emilio. True version of the Philippine revolution. Tarlak, P.I., 1899.