Vés al contingut

Estudi (música)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «estudi de gravació».
Étude Op. 10, No. 2 de Chopin: una escala cromàtica ràpida en la mà dreta serveix per desenvolupar els dits més dèbils d'aquesta mà. La majoria d'études estan escrit per a perfeccionar una habilitat tècnica en particular.
Últims compassos de l'Estudi transcendental núm. 2 de Franz Liszt. Un dels seus estudis més difícils, aquest és un estudi en passatges per a mans alternades i superposades.
Étude Op. 10, núm. 2 de Frédéric Chopin: una escala cromàtica ràpida a la mà dreta s'utilitza per desenvolupar els dits més febles de la mà dreta. La majoria dels estudis estan escrits per perfeccionar una habilitat tècnica particular.
Estudi de Frédéric Chopin Op. 25, núm. 11

Un estudi, sovint anomenat en francès étude, és una composició musical instrumental de considerable dificultat, la qual està dissenyada normalment per a proporcionar material de pràctica per perfeccionar una determinada capacitat tècnica. La finalitat de l'estudi pot ser assolir el domini tècnic d'un instrument, o també de la veu.[1][2]

Se'n considera precedents els exercicis d'Oswald Holtzach (1515), i les toccate italianes del segle xvii,[1] però la tradició d'escriure estudis començà a principis del segle xix amb la creixent popularitat del piano. De la gran quantitat d'estudis d'eixa època n'hi ha uns quants que encara s'utilitzen hui en dia com a material didàctic (particularment les peces de Carl Czerny i Muzio Clementi), i uns quants creats per compositors de renom com Frédéric Chopin, Franz Liszt,[3] Schumann, Scriabin,[1] Claude Debussy o Charles-Valentin Alkan, que pel fet de combinar el valor didàctic amb un nivell artístic elevat han aconseguit un lloc en el repertori de concert actual. Alguns compositors del segle XX produïren estudis relacionats amb l'antiga escola (György Ligeti), que requereixen una tècnica no ortodoxa (John Cage) i d'altres que requereixen una tècnica extremadament senzilla.[4]

Per a violí destaquen els estudis de Paganini, De Bériot i Kreutzer.[1] Per a guitarra, destaquen els d'Heitor Villa-Lobos, Matteo Carcassi i Napoléon Coste.

Segle XIX

[modifica]

Els estudis, les lliçons i altres peces instrumentals didàctiques compostes abans del segle xix són extremadament variats, sense cap gènere establert. Els 30 Essercizi per gravicembalo ('30 exercicis per a clavicèmbal', 1738) de Domenico Scarlatti no difereixen en abast de les seves altres obres per a teclat, i els quatre volums de Clavier-Übung ('pràctica de teclat') de J. S. Bach contenen de tot, des de senzills duets d'orgue fins a les extenses i difícils Variacions Goldberg.

La situació va canviar a principis del segle xix. Els llibres d'instruccions amb exercicis es van fer molt comuns. Van tenir una importància particular les col·leccions d'estudis de Johann Baptist Cramer (publicats entre 1804 i 1810), les primeres parts del Gradus ad Parnassum (1817-26) de Muzio Clementi, nombroses obres de Carl Czerny, els Vingt exercises et préludes (c. 1820) de Maria Szymanowska i els Studien Op. 70 (1825-26) d'Ignaz Moscheles. Tanmateix, amb les últimes parts de la col·lecció de Clementi i els Charakteristische Studien Op. 95 (1836-37) de Moscheles, la situació va començar a canviar, i ambdós compositors s'esforçaven per crear música que agradés al públic en concert i que servís com a bona eina d'ensenyament. Aquesta combinació de valor didàctic i musical en un estudi de vegades es coneix com a estudi de concert.

La tècnica necessària per interpretar els Estudis de Chopin, Op. 10 (1833) i Op. 25 (1837), era extremadament nova en el moment de la seva publicació; el primer intèrpret que va aconseguir dominar les peces va ser el reconegut compositor virtuós Franz Liszt (a qui Chopin va dedicar l'Op. 10). El mateix Liszt va compondre diversos estudis més extensos i fins i tot més complexos que els de Chopin. Entre aquests, el més conegut és la col·lecció Études d'Execution Transcendante (versió final publicada el 1852). Tanmateix, aquests no van conservar l'aspecte didàctic de l'obra de Chopin, ja que la dificultat i la tècnica utilitzada varien dins d'una peça determinada. Cadascun dels estudis té un caràcter diferent, designat pel seu nom: Preludio; Molto Vivace; Paysage [Paisatge]; Mazeppa; Feux Follets [Irrlichter/Feu follet]; Vision; Eroica [Heroica]; Wilde Jagd [caça salvatge]; Ricordança; Allegro Molto Agitato; Harmonies du Soir [Harmonies del vespre]; i Chasse-neige [Remolins de neu].

Violoncel

[modifica]

Tot i que no es coneix una data específica de composició, el violoncel·lista i compositor Friedrich Dotzauer va compondre un conjunt de 113 estudis durant el segle xix, els 113 estudis per a violoncel sol. Dotzauer va compondre moltes formes musicals diferents, des d'òpera i simfonies fins a peces de cambra. La major part de la seva música ha estat oblidada fa temps, amb l'excepció dels seus 113 estudis. Els dos primers volums (estudis 1-62) són per a intèrprets de nivell intermedi, mentre que els dos últims volums (estudis 63-113) són per a intèrprets avançats.[5]

Friedrich Grützmacher va compondre diverses obres per a grups instrumentals més petits, així com un llibre d'estudis per a violoncel sol, 24 Estudis per a violoncel. El llibre està dividit en dos volums, cadascun amb 12 estudis. El primer volum és generalment per a intèrprets intermedis, ja que no implica l'ús de la posició del polze, mentre que el segon volum, que inclou l'ús de la posició del polze així com altres tècniques avançades, és per a intèrprets més avançats.[5] Els estudis posteriors d'aquest llibre són principalment una mostra de virtuosisme, com ara harmònics dobles artificials i pizzicato amb la mà esporàdica.

Grützmacher també va compondre un conjunt de 12 estudis titulat Elite-Etüden. Cada estudi d'aquest llibre va ser compost a l'estil d'un violoncel·lista famós, generalment destacant alguna tècnica per la qual el violoncel·lista era famós o el seu estil de tocar únic. Alguns d'aquests violoncel·listes inclouen Bernhard Romberg, Luigi Boccherini i Jean-Louis Duport.[6]

Sebastian Lee va ser violoncel·lista i va compondre diverses obres per a violoncel. El 1842, va compondre el seu propi llibre d'estudis: Forty Melodic and Progressive Etudes for Violoncello. Sebastian Lee era conegut principalment com a intèrpret virtuós i no tant com a professor; no va ensenyar directament a ningú els estudis d'aquest llibre. Lee va aconsellar no mantenir la mà en una posició estrictament bloquejada quan es tocava amb el polze i va suggerir mantenir el polze mòbil i lliure, que és com toquen regularment els violoncel·listes avui dia.[7]

Lee va ser un compositor bastant prolífic d'estudis de violoncel. A part dels seus Quaranta estudis melòdics i progressius per a violoncel, com s'ha esmentat anteriorment, també va compondre 50 Etüden für den Anfang (Primers passos per tocar el violí) [8], 40 leichte Etüden in der ersten Lage (40 estudis fàcils per a violoncel) [9] 12 Études mèdiques (mélodiques) Estudis) [10], entre altres conjunts més petits d'estudis.

Altres instruments

[modifica]

El segle xix també va veure diverses col·leccions d'estudis i estudis per a instruments diferents del piano. El compositor i guitarrista Fernando Sor va publicar els seus 12 Estudis, op. 6 per a guitarra a Londres ja el 1815. Totes aquestes obres s'ajusten a la definició estàndard d'estudi del segle xix, ja que són composicions curtes, cadascuna de les quals explota una sola faceta de la tècnica. Ernesto Köhler, Wilhelm Popp i Adolf Terschak van publicar col·leccions d'estudis per a flauta durant la segona meitat del segle xix.

Segle XX

[modifica]

A principis del segle xx es van publicar diverses col·leccions importants d'estudis. Els Estudis per a piano de Claude Debussy (1915) s'ajusten a la regla d'una faceta de la tècnica per peça, però presenten estructures poc ortodoxes amb molts contrastos marcats, i molts es concentren en sonoritats i timbres peculiars del piano, en lloc de punts tècnics. Els 53 Estudis sobre els Estudis de Chopin (1894–1914) de Leopold Godowsky es basen en els estudis de Chopin: les addicions i els canvis de Godowsky van elevar la música de Chopin a nous nivells de dificultat, fins ara desconeguts. Altres estudis importants d'aquest període inclouen els virtuosos 12 Estudis per a guitarra (1929) d'Heitor Villa-Lobos i peces de compositors russos: els Études-Tableaux (1911, 1917) de Sergei Rakhmàninov i diverses col·leccions d'Alexander Scriabin (totes per a piano).

A mitjans de segle, la vella tradició dels estudis va ser abandonada en gran part. Els Quatre études de rythme ('Quatre estudis en ritme', 1949-50) d'Olivier Messiaen no eren composicions didàctiques, sinó experiments amb escales de durada, així com amb dinàmiques, figuracions, coloració i tons. Els estudis de John Cage —Études Australes (1974-75) per a piano, Études Boreales (1978) per a violoncel i/o piano i Freeman Études (1977-80, 1989-90) per a violí— són peces indeterminades basades en mapes estel·lars i algunes de les obres més difícils del repertori. Els tres llibres d’Études de György Ligeti (1985, 1988-94, 1995) són potser els més propers a la vella tradició, ja que també es concentren cadascun en una tècnica particular. Els 100 Estudis Transcendentals (1940–44) de Kaikhosru Shapurji Sorabji, que prenen Godowsky i Liszt com a punt de partida, se centren sovint en elements tècnics particulars, així com en diverses dificultats rítmiques.[11][12] William Bolcom va ser guardonat amb el Premi Pulitzer pels seus Dotze Nous Estudis per a piano el 1988.

Violoncel

[modifica]

De tots els estudis per a violoncel que s'han fet mai, el conjunt de 40 estudis, Hohe Schule des Violoncello-Spiels ('Escola Superior de Violoncel'), escrits pel violoncel·lista i compositor David Popper, són probablement els més coneguts i utilitzats. Popper es va reunir amb molts dels compositors famosos de l'època, com Wagner, Berlioz i Liszt, per tal de fer estudis que ajudessin els violoncel·listes a tocar no només material solístic, sinó també material orquestral. El 19è estudi, per exemple, té el subtítol Estudi de Lohengrin, ja que està escrit utilitzant música del tercer acte, escena tres de l'òpera Lohengrin de Wagner.[13]

Després de la creació del seu llibre High School of Cello Playing, Popper va crear dos conjunts més d'estudis dirigits a un públic més novell i intermedi. El primer, Zehn mittelschwere grosse Etüden; Als Vorstudien zur Hohen Schule des Violoncellspieles (0 estudis preparatoris per a l'Escola Superior de Violoncel'), es va publicar un any després. Aquest conjunt de 10 estudis estava dirigit a intèrprets de nivell intermedi per estudiar-lo abans de treballar en el llibre més avançat High School of Cello Playing.[14] Aproximadament cinc anys després, Popper va publicar el seu conjunt final d'estudis, 15 Leichte Etüden in der ersten Lage (15 estudis fàcils en primera posició). Com indica el títol, aquest conjunt d'estudis es va escriure perquè l'intèrpret pogués mantenir-se en primera posició, cosa que el fa molt més accessible per als principiants.[15]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 «Estudi (música)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ «Étude | music | Britannica» (en anglès). Arxivat de l'original el 2023-07-02. [Consulta: 2 juliol 2023].
  3. ↑ «stùdio in Vocabolario - Treccani» (en italià). Arxivat de l'original el 2023-05-31. [Consulta: 5 juliol 2023].
  4. ↑ «What does Etude mean?». Arxivat de l'original el 2023-07-05. [Consulta: 5 juliol 2023].
  5. 1 2 Il-hee, Hwang. «A Synthesis of the Advanced Etudes by Dotzauer, Grützmacher, and Popper». OhioLINK, 04-05-2006. [Consulta: 18 octubre 2023].
  6. ↑ «Elite-Etüden (Grützmacher, Friedrich)». Arxivat de l'original el 2025-03-30. [Consulta: 23 octubre 2023].
  7. ↑ Venturini, Adriana. «The Dresden School Of Violoncello In The Nineteenth Century». University of Central Florida, 2009. Arxivat de l'original el 2025-08-21. [Consulta: 18 octubre 2023].
  8. ↑ «50 Etüden für den Anfang, Op.101 (Lee, Sebastian)». Arxivat de l'original el 2025-08-06. [Consulta: 23 octubre 2023].
  9. ↑ «40 Easy Etudes for Cello, Op.70 (Lee, Sebastian)». Arxivat de l'original el 2025-08-06. [Consulta: 23 octubre 2023].
  10. ↑ «12 Études mélodiques, Op.113 (Lee, Sebastian)». Arxivat de l'original el 2025-01-28. [Consulta: 23 octubre 2023].
  11. ↑ Fredrik Ullén. «100 Transcendental Etudes (1940–44)». The Sorabji Archive. Arxivat de l'original el 2014-03-06. [Consulta: 1r agost 2013].
  12. ↑ Marc-André Roberge. «Notes on the Études transcendantes». Sorabji Resource Site. Arxivat de l'original el 2013-10-30. [Consulta: 1r agost 2013].
  13. ↑ Brown, Loralee. «The Importance of Technical Studies for Cello Performance». California State University, Northridge, 01-05-2021. Arxivat de l'original el 2025-01-28. [Consulta: 18 octubre 2023].
  14. ↑ «10 Mittelschwere grosse Etüden, Op.76 (Popper, David)». Arxivat de l'original el 2025-08-06. [Consulta: 23 octubre 2023].
  15. ↑ «15 Leichte Etüden in der ersten Lage, Op.76a (Popper, David)». [Consulta: 23 octubre 2023].

Bibliografia addicional

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estudi

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Estudi_(música)&oldid=38132132»