Vés al contingut

Empirisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
John Locke, fundador de l'Empirisme britànic.

L'empirisme és un corrent filosòfic sorgit a les illes Britàniques al segle xviii que és tradicionalment considerat com a oposat al racionalisme.

S'inscriu dins de la filosofia moderna (segles xvii-xviii), que té com a principal problema l'estudi dels orígens i límits del coneixement (epistemologia). Segons els empiristes, aquest coneixement prové de l'experiència i està limitat per aquesta.

Alguns dels seus precedents més importants foren Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino, amb John Locke i David Hume com a principals representants de l'empirisme modern. Va ser especialment desenvolupat a les illes Britàniques, on esdevingué la tradició dominant. Posteriorment va influir en el positivisme.

Etimologia

[modifica]

El mot (empirisme) prové del grec empíria o empeireia, que significa experiència.

Història

[modifica]

Empirisme primerenc

[modifica]
Aristòtil

Entre el 600 i el 200 aC, l'escola Vaisheshika de filosofia hindú, fundada per l'antic filòsof indi Kanada, acceptava la percepció i la inferència com les dues úniques fonts fiables de coneixement.[1][2][3] Això s'enumera a la seva obra Vaiśeṣika Sūtra. L'escola Charvaka tenia creences similars, afirmant que la percepció és l'única font fiable de coneixement, mentre que la inferència obté coneixement amb incertesa.

Els primers protoempiristes occidentals van ser l'escola empírica de metges de l'antiga Grècia, fundada l'any 330 aC.[4] Els seus membres van rebutjar les doctrines de l'escola dogmàtica, preferint confiar en l'observació de phantasiai (és a dir, fenòmens, aparences).[5] L'escola empírica estava estretament aliada amb l'escola pirronista de filosofia, que va defensar filosòficament el seu protoempirisme.

La noció de tabula rasa ('tauleta en blanc') connota una visió de la ment com un enregistrador originalment en blanc o buit (Locke va utilitzar les paraules paper blanc) en el qual l'experiència deixa marques. Això nega que els humans tinguin idees innates. La noció es remunta a Aristòtil, c. 350 aC:

« Allò que la ment (nous) pensa ha d'estar-hi en el mateix sentit que les lletres ho estan en una tauleta (grammateion) que no porta cap escriptura real (grammenon); això és justament el que passa en el cas de la ment. (Aristòtil, Sobre l'ànima, 3.4.430a1) »
Un dibuix d'Ibn Sina (Avicena) de 1271

L'explicació d'Aristòtil de com això era possible no era estrictament empirista en un sentit modern, sinó que es basava en la seva teoria de la potencialitat i l'actualitat, i l'experiència de les percepcions sensorials encara requereix l'ajuda del nous actiu. Aquestes nocions contrastaven amb les nocions platòniques de la ment humana com una entitat que preexistia en algun lloc del cel, abans de ser enviada per unir-se a un cos a la Terra (vegeu el Fedó i l'Apologia de Plató, així com altres). Es considerava que Aristòtil donava una posició més important a la percepció sensorial que Plató, i els comentaristes de l'Edat Mitjana van resumir una de les seves posicions com nihil in intellectu nisi prius fuerit in sensu (llatí per a res a l'intel·lecte sense ser primer als sentits).

Aquesta idea va ser desenvolupada posteriorment en la filosofia antiga per l'escola estoica, a partir de l'any 330 aC aproximadament. L'epistemologia estoica generalment emfatitza que la ment comença en blanc, però adquireix coneixement a mesura que el món exterior s'hi imprimeix.[6] El doxògraf Aeci resumeix aquesta visió com «Quan un home neix, diuen els estoics, té la part dominant de la seva ànima com un full de paper a punt per escriure-hi».[7]

Edat d'Or islàmica i Prerenaixement (segles V al XV dC)

[modifica]

Durant l'Edat Mitjana (del segle V al XV dC), la teoria de la tabula rasa d'Aristòtil va ser desenvolupada per filòsofs islàmics, començant per Al Farabi ( c. 872 – c. 951 dC ), desenvolupant-se en una teoria elaborada per Avicenna (c. 980-1037 dC) [8] i demostrada com a experiment mental per Ibn Tufail.[9] Per a Avicenna (Ibn Sina), per exemple, la tabula rasa és una potencialitat pura que s'actualitza a través de l'educació, i el coneixement s'assoleix a través de la familiaritat empírica amb els objectes d'aquest món dels quals s'abstreuen conceptes universals desenvolupada a través d'un «mètode de raonament sil·logístic en què les observacions condueixen a afirmacions proposicionals que, quan es componen, condueixen a conceptes abstractes més importants». L'intel·lecte en si mateix es desenvolupa a partir d'un intel·lecte material (al-'aql al-hayulani), que és una potencialitat «que pot adquirir coneixement a l'intel·lecte actiu (al -'aql al-fa'il), l'estat de l'intel·lecte humà en conjunció amb la font perfecta de coneixement».[8] Per tant, l'«intel·lecte actiu» immaterial, separat de qualsevol persona individual, continua sent essencial perquè es produeixi la comprensió.

Al segle xii, el filòsof i novel·lista musulmà andalús Abu Bakr Ibn Tufail (conegut com a Abubacer o Ebu Tophail a Occident) va incloure la teoria de la tabula rasa com a experiment mental a la seva novel·la filosòfica àrab, Hayy ibn Yaqdhan, en què va descriure el desenvolupament de la ment d'un nen salvatge «des d'una tabula rasa fins a la d'un adult, en complet aïllament de la societat» en una illa deserta, només a través de l'experiència. La traducció llatina de la seva novel·la filosòfica, titulada Philosophus Autodidactus, publicada per Edward Pococke el Jove el 1671, va influir en la formulació de la tabula rasa per part de John Locke a An Essay Concerning Human Understanding.[10]

Una novel·la teològica islàmica similar, Theologus Autodidactus, va ser escrita pel teòleg i metge àrab Ibn al-Nafis al segle XIII. També tractava el tema de l'empirisme a través de la història d'un nen salvatge en una illa deserta, però es va allunyar de la seva predecessora representant el desenvolupament de la ment del protagonista a través del contacte amb la societat en lloc de l'aïllament d'aquesta.[11]

Durant el segle XIII, Tomàs d'Aquino va adoptar a l'escolàstica la posició aristotèlica que els sentits són essencials per a la ment. Bonaventura (1221–1274), un dels oponents intel·lectuals més ferms d'Aquino, va oferir alguns dels arguments més sòlids a favor de la idea platònica de la ment.

Itàlia renaixentista

[modifica]

A finals del Renaixement, diversos escriptors van començar a qüestionar la comprensió medieval i clàssica de l'adquisició del coneixement d'una manera més fonamental. En l'escriptura política i històrica , Niccolò Machiavelli i el seu amic Francesco Guicciardini van iniciar un nou estil d'escriptura realista. Maquiavel, en particular, menyspreava els escriptors sobre política que ho jutjaven tot en comparació amb els ideals mentals i exigia que la gent estudiés la veritat efectiva. El seu contemporani, Leonardo da Vinci (1452–1519), va dir: «Si trobes per la teva pròpia experiència que alguna cosa és un fet i contradiu el que alguna autoritat ha escrit, aleshores has d'abandonar l'autoritat i basar el teu raonament en les teves pròpies troballes».[12]

Significativament, el filòsof italià Bernardino Telesio va desenvolupar un sistema metafísic empíric que va tenir un impacte enorme en el desenvolupament de pensadors italians posteriors, inclosos els estudiants de Telesio Antonio Persio i Sertorio Quattromani, els seus contemporanis Thomas Campanella i Giordano Bruno, i posteriorment filòsofs britànics com Francis Bacon, que considerava Telesio com el primer dels moderns.[13] La influència de Telesio també es pot veure en els filòsofs francesos René Descartes i Pierre Gassendi.[13]

El teòric musical decididament antiaristotèlic i anticlerical Vincenzo Galilei (c. 1520-1591), pare de Galileu i inventor de la monodia, va utilitzar el mètode per resoldre amb èxit problemes musicals, primer, d'afinació com la relació entre el to i la tensió i la massa de les cordes en els instruments de corda, i amb el volum d'aire en els instruments de vent; i en segon lloc, per a la composició, mitjançant els seus diversos suggeriments als compositors al seu Dialogo della musica antica e moderna (Florència, 1581). La paraula italiana que va utilitzar per a experiment era esperimento. Se sap que va ser la influència pedagògica essencial sobre el jove Galileu, el seu fill gran (cf. Coelho, ed. Música i ciència a l'era de Galileo Galilei), possiblement un dels empiristes més influents de la història. Vincenzo, a través de la seva recerca sobre l'afinació, va trobar la veritat subjacent al cor del mite mal entès dels martells de Pitàgores (el quadrat dels nombres en qüestió donava aquests intervals musicals, no els nombres reals, com es creia), i a través d'aquest i altres descobriments que van demostrar la fal·libilitat de les autoritats tradicionals, es va desenvolupar una actitud radicalment empírica, transmesa a Galileu, que considerava l'experiència i la demostració com la condició sine qua non d'una investigació racional vàlida.

Empirisme britànic

[modifica]
Tomàs Hobbes

L'empirisme britànic, una caracterització retrospectiva, va sorgir durant el segle XVII com una aproximació a la filosofia moderna primerenca i a la ciència moderna. Tot i que ambdós van ser integrals a aquesta transició general, Francis Bacon, a Anglaterra, va defensar per primera vegada l'empirisme el 1620, mentre que René Descartes, a França, va establir les bases principals que van sostenir el racionalisme al voltant de 1640. (La filosofia natural de Bacon va ser influenciada pel filòsof italià Bernardino Telesio i pel metge suís Paracels).[14] Més tard al segle XVII, Thomas Hobbes i Baruch Spinoza van ser identificats retrospectivament també com a empiristes i racionalistes, respectivament. A la Il·lustració de finals del segle XVII, John Locke a Anglaterra, i al segle XVIII, tant George Berkeley a Irlanda com David Hume a Escòcia, es van convertir en els principals exponents de l'empirisme, d'aquí el domini de l'empirisme en la filosofia britànica. La distinció entre racionalisme i empirisme no es va fer formalment fins a Immanuel Kant, a Alemanya, cap al 1780, que va intentar fusionar els dos punts de vista.[15][16]

En resposta al racionalisme continental de principis i mitjans del segle XVII, John Locke (1632–1704) va proposar a An Essay Concerning Human Understanding (1689) una visió molt influent segons la qual l'únic coneixement que els humans poden tenir és a posteriori, és a dir, basat en l'experiència. A Locke se li atribueix famosament la idea que la ment humana és una tabula rasa, una tauleta en blanc, en paraules de Locke, paper blanc, en la qual s'escriuen les experiències derivades de les impressions sensorials a mesura que avança la vida d'una persona.

Hi ha dues fonts de les nostres idees: la sensació i la reflexió. En ambdós casos, es fa una distinció entre idees simples i complexes. Les primeres són inanalitzables i es divideixen en qualitats primàries i secundàries. Les qualitats primàries són essencials perquè l'objecte en qüestió sigui el que és. Sense qualitats primàries específiques, un objecte no seria el que és. Per exemple, una poma és una poma a causa de la disposició de la seva estructura atòmica. Si una poma estigués estructurada de manera diferent, deixaria de ser una poma. Les qualitats secundàries són la informació sensorial que podem percebre a partir de les seves qualitats primàries. Per exemple, una poma es pot percebre en diversos colors, mides i textures, però encara s'identifica com a poma. Per tant, les seves qualitats primàries dicten què és essencialment l'objecte, mentre que les seves qualitats secundàries defineixen els seus atributs. Les idees complexes combinen les simples i es divideixen en substàncies, modes i relacions. Segons Locke, el nostre coneixement de les coses és una percepció d'idees que estan d'acord o discordants entre si, cosa que és molt diferent de la recerca de la certesa de Descartes.

George Berkeley

Una generació més tard, el bisbe anglicà irlandès George Berkeley (1685–1753) va determinar que el punt de vista de Locke obria immediatament una porta que conduiria a l'ateisme eventual. En resposta a Locke, va plantejar al seu Tractat sobre els principis del coneixement humà (1710) un important desafiament a l'empirisme, en què les coses només existeixen o bé com a resultat de ser percebudes o bé en virtut del fet que són una entitat que fa la percepció. (Per a Berkeley, Déu substitueix els humans fent la percepció sempre que els humans no hi siguin per fer-ho.) En el seu text Alciphron, Berkeley sostenia que qualsevol ordre que els humans puguin veure a la natura és el llenguatge o l'escriptura de Déu.[17] L'enfocament de Berkeley a l'empirisme més tard s'anomenaria idealisme subjectiu.[18][19]

El filòsof escocès David Hume (1711–1776) va respondre a les crítiques de Berkeley a Locke, així com a altres diferències entre els primers filòsofs moderns, i va portar l'empirisme a un nou nivell d'escepticisme . Hume va argumentar d'acord amb la visió empirista que tot el coneixement deriva de l'experiència sensorial, però va acceptar que això té implicacions que normalment no són acceptables per als filòsofs. Va escriure, per exemple: «Locke divideix tots els arguments en demostratius i probables. Segons aquest punt de vista, hem de dir que només és probable que tots els homes hagin de morir o que el sol surti demà, perquè cap d'aquestes dues coses es pot demostrar. Però per adaptar el nostre llenguatge més a l'ús comú, hauríem de dividir els arguments en demostracions, proves i probabilitats; per 'proves' entenem arguments de l'experiència que no deixen lloc al dubte ni a l'oposició».[20] I,[21]

« Crec que l'explicació més general i popular d'aquest assumpte és dir [Vegeu Locke, capítol del poder], que descobrint per experiència que hi ha diverses produccions noves en la matèria, com ara els moviments i les variacions del cos, i concloent que hi ha d'haver en algun lloc un poder capaç de produir-les, arribem finalment amb aquest raonament a la idea de poder i eficàcia. Però per estar convençuts que aquesta explicació és més popular que filosòfica, només necessitem reflexionar sobre dos principis molt obvis. Primer, que la raó per si sola mai pot donar lloc a cap idea original, i segon, que la raó, a diferència de l'experiència, mai no ens pot fer concloure que una causa o qualitat productiva és absolutament necessària per a tot començament d'existència. Ambdues consideracions han estat prou explicades: i per tant, no s'hi insistirà més ara. »
— Hume, Secció XIV, De la idea de connexió necessària, a Un tractat de la naturalesa humana

Hume va dividir tot el coneixement humà en dues categories: relacions d'idees i qüestions de fet (vegeu també la distinció analítico-sintètica de Kant). Les proposicions matemàtiques i lògiques (per exemple, que el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels dos costats) són exemples de la primera, mentre que les proposicions que impliquen alguna observació contingent del món (per exemple, el sol surt per l'est) són exemples de la segona. Totes les idees de les persones, al seu torn, es deriven de les seves impressions. Per a Hume, una impressió es correspon aproximadament amb el que anomenem sensació. Recordar o imaginar aquestes impressions és tenir una idea. Les idees són, per tant, còpies febles de les sensacions.[22]

L'empirisme de David Hume va donar lloc a nombroses escoles filosòfiques.

Hume sostenia que cap coneixement, ni tan sols les creences més bàsiques sobre el món natural, es pot establir de manera concloent per la raó. Més aviat, sostenia que les nostres creences són més aviat el resultat d'hàbits acumulats, desenvolupats en resposta a experiències sensorials acumulades. Entre els seus molts arguments, Hume també va afegir un altre punt important al debat sobre el mètode científic: el del problema de la inducció. Hume va argumentar que es requereix un raonament inductiu per arribar a les premisses del principi del raonament inductiu i, per tant, la justificació del raonament inductiu és un argument circular. Entre les conclusions de Hume sobre el problema de la inducció hi ha que no hi ha certesa que el futur s'assembli al passat. Així, com a exemple simple plantejat per Hume, no podem saber amb certesa mitjançant el raonament inductiu que el sol continuarà sortint per l'est, sinó que esperem que ho faci perquè ho ha fet repetidament en el passat.[23]

Hume va concloure que coses com la creença en un món extern i la creença en l'existència del jo no eren racionalment justificables. Segons Hume, aquestes creences s'havien d'acceptar, tot i així, a causa de la seva profunda base en l'instint i el costum. El llegat perdurable de Hume, però, va ser el dubte que els seus arguments escèptics llançaven sobre la legitimitat del raonament inductiu, permetent que molts escèptics que el van seguir posessin en dubtes similars.

Fenomenalisme

[modifica]

La majoria dels seguidors de Hume no han estat d'acord amb la seva conclusió que la creença en un món extern és racionalment injustificable, sostenint que els propis principis de Hume contenien implícitament la justificació racional per a aquesta creença, és a dir, més enllà de conformar-se amb deixar que la qüestió es basi en l'instint humà, el costum i l'hàbit.[24] Segons una teoria empirista extrema coneguda com a fenomenalisme, anticipada pels arguments tant de Hume com de George Berkeley, un objecte físic és una mena de construcció a partir de les nostres experiències.[25]

El fenomenalisme és la visió que els objectes físics, les propietats, els esdeveniments (el que sigui físic) són reduïbles a objectes mentals, propietats, esdeveniments. En última instància, només existeixen objectes mentals, propietats, esdeveniments, d'aquí el terme estretament relacionat idealisme subjectiu. Segons la línia de pensament fenomenalista, tenir una experiència visual d'una cosa física real és tenir una experiència d'un cert tipus de grup d'experiències. Aquest tipus de conjunt d'experiències posseeix una constància i coherència que manca en el conjunt d'experiències de les quals les al·lucinacions, per exemple, formen part. Com va dir John Stuart Mill a mitjans del segle XIX, la matèria és la possibilitat permanent de sensació.[26] L'empirisme de Mill va anar un pas significatiu més enllà de Hume en un altre aspecte: en mantenir que la inducció és necessària per a tot coneixement significatiu, incloses les matemàtiques. Tal com ho resumeix DW Hamlin:

« [Mill] afirmava que les veritats matemàtiques eren simplement generalitzacions molt altament confirmades a partir de l'experiència; la inferència matemàtica, generalment concebuda com a deductiva [i "a priori") per naturalesa, Mill la va establir com a basada en la inducció. Així, en la filosofia de Mill no hi havia un lloc real per al coneixement basat en relacions d'idees. Segons la seva opinió, la necessitat lògica i matemàtica és psicològica; simplement no podem concebre cap altra possibilitat que les que afirmen les proposicions lògiques i matemàtiques. Aquesta és potser la versió més extrema de l'empirisme coneguda, però no ha trobat molts defensors. »

L'empirisme de Mill sostenia, doncs, que el coneixement de qualsevol tipus no prové de l'experiència directa, sinó d'una inferència inductiva a partir de l'experiència directa.[27] Els problemes que altres filòsofs han tingut amb la posició de Mill se centren en les següents qüestions: en primer lloc, la formulació de Mill troba dificultats quan descriu què és l'experiència directa diferenciant només entre sensacions reals i possibles. Això passa per alt una discussió clau sobre les condicions en què aquests grups de possibilitats permanents de sensació podrien existir en primer lloc. Berkeley va posar Déu en aquest buit; els fenomenistes, inclòs Mill, essencialment van deixar la pregunta sense resposta.

Al final, sense reconèixer un aspecte de la realitat que vagi més enllà de les meres possibilitats de sensació, aquesta posició condueix a una versió de l'idealisme subjectiu. Les preguntes de com les bigues del terra continuen sostenint un terra sense ser observades, com els arbres continuen creixent sense ser observats i no tocats per mans humanes, etc., romanen sense resposta, i potser sense resposta en aquests termes.[28][29] En segon lloc, la formulació de Mill deixa oberta la inquietant possibilitat que les entitats que omplen buits siguin purament possibilitats i no realitats en absolut.[29] En tercer lloc, la posició de Mill, en anomenar les matemàtiques simplement una altra espècie d'inferència inductiva, malinterpreta les matemàtiques. No considera completament l'estructura i el mètode de la ciència matemàtica, els productes de la qual s'arriba a través d'un conjunt de procediments deductius internament coherents que, ni avui ni en el moment en què Mill va escriure, no entren dins del significat acordat d'inducció.[28][29][30]

La fase fenomenalista de l'empirisme posthumià va acabar a la dècada del 1940, ja que en aquell moment ja s'havia fet evident que les afirmacions sobre coses físiques no es podien traduir en afirmacions sobre dades sensorials reals i possibles.[31] Si una afirmació d'objecte físic ha de ser traduïble en una afirmació de dades sensorials, la primera ha de ser com a mínim deduïble de la segona. Però es va arribar a adonar que no hi ha cap conjunt finit d'afirmacions sobre dades sensorials reals i possibles de les quals puguem deduir ni tan sols una sola afirmació d'objecte físic. L'afirmació de traducció o parafraseig s'ha de formular en termes d'observadors normals en condicions normals d'observació.

Tanmateix, no hi ha un conjunt finit d'afirmacions que estiguin expressades en termes purament sensorials i que puguin expressar la satisfacció de la condició de la presència d'un observador normal. Segons el fenomenalisme, dir que hi ha un observador normal és fer l'afirmació hipotètica que si un metge inspeccionés l'observador, l'observador li semblaria normal al metge. Però, és clar, el mateix metge ha de ser un observador normal. Si hem d'especificar la normalitat d'aquest metge en termes sensorials, hem de fer referència a un segon metge que, en inspeccionar els òrgans sensorials del primer metge, hauria de tenir ell mateix les dades sensorials que té un observador normal en inspeccionar els òrgans sensorials d'un subjecte que és un observador normal. I si hem d'especificar en termes sensorials que el segon metge és un observador normal, hem de referir-nos a un tercer metge, i així successivament (vegeu també el tercer home ).[32][33]

Empirisme lògic

[modifica]

L'empirisme lògic (també positivisme lògic o neopositivisme) va ser un intent de principis del segle XX de sintetitzar les idees essencials de l'empirisme britànic (per exemple, una forta èmfasi en l'experiència sensorial com a base del coneixement) amb certes idees de la lògica matemàtica que havien estat desenvolupades per Gottlob Frege i Ludwig Wittgenstein. Algunes de les figures clau d'aquest moviment van ser Otto Neurath, Moritz Schlick i la resta del Cercle de Viena, juntament amb A. J. Ayer, Rudolf Carnap i Hans Reichenbach.

Els neopositivistes es van adherir a una noció de filosofia com a aclariment conceptual dels mètodes, les idees i els descobriments de les ciències. Veien en el simbolisme lògic elaborat per Frege (1848–1925) i Bertrand Russell (1872–1970) un instrument poderós que podia reconstruir racionalment tot el discurs científic en un llenguatge ideal, lògicament perfecte, que estaria lliure de les ambigüitats i deformacions del llenguatge natural. Això va donar lloc al que consideraven pseudoproblemes metafísics i altres confusions conceptuals. En combinar la tesi de Frege que totes les veritats matemàtiques són lògiques amb la idea del primer Wittgenstein que totes les veritats lògiques són meres tautologies lingüístiques, van arribar a una classificació doble de totes les proposicions: l'analítica (a priori) i la sintètica (a posteriori).[34] Sobre aquesta base, van formular un fort principi de demarcació entre les oracions que tenen sentit i les que no en tenen: l'anomenat principi de verificació. Qualsevol oració que no sigui purament lògica, o que no sigui verificable, està mancada de sentit. Com a resultat, la majoria de problemes metafísics, ètics, estètics i altres problemes filosòfics tradicionals van passar a ser considerats pseudoproblemes.[35]

En l'empirisme extrem dels neopositivistes —almenys abans de la dècada de 1930— qualsevol afirmació genuïnament sintètica havia de ser reduïble a una afirmació última (o conjunt d'afirmacions últimes) que expressés observacions o percepcions directes. Anys posteriors, Carnap i Neurath van abandonar aquest tipus de fenomenalisme en favor d'una reconstrucció racional del coneixement al llenguatge d'una física espaciotemporal objectiva. És a dir, en lloc de traduir frases sobre objectes físics a dades sensorials, aquestes frases s'havien de traduir a les anomenades frases protocol·làries, per exemple, X a la ubicació Y i en el temps T observa tal i tal cosa.[36] Les tesis centrals del positivisme lògic (verificacionisme, la distinció analítico-sintètica, reduccionisme, etc.) van ser atacades durament després de la Segona Guerra Mundial per pensadors com Nelson Goodman, WV Quine, Hilary Putnam, Karl Popper i Richard Rorty. A finals de la dècada de 1960, s'havia fet evident per a la majoria filòsofs que el moviment ja havia arribat pràcticament al seu punt de partida, tot i que la seva influència encara és significativa entre els filòsofs analítics contemporanis com Michael Dummett i altres antirealistes.

Pragmatisme

[modifica]
Carles Sanders Peirce

A finals del segle XIX i principis del xx, van sorgir diverses formes de filosofia pragmàtica. Les idees del pragmatisme, en les seves diverses formes, es van desenvolupar principalment a partir de discussions entre Charles Sanders Peirce i William James quan tots dos eren a Harvard a la dècada de 1870. James va popularitzar el terme pragmatisme, donant a Peirce tot el mèrit del seu patrimoni, però Peirce més tard es va apartar de les tangents que estava prenent el moviment i va rebatejar el que considerava la idea original amb el nom de pragmatisme. Juntament amb la seva teoria pragmàtica de la veritat, aquesta perspectiva integra les idees bàsiques del pensament empíric (basat en l'experiència) i racional (basat en conceptes).

William James

Charles Peirce (1839–1914) va tenir una gran influència a l'hora d'establir les bases del mètode científic empíric actual.[37] Tot i que Peirce va criticar severament molts elements del peculiar racionalisme de Descartes, no el va rebutjar completament. De fet, estava d'acord amb les idees principals del racionalisme, sobretot amb la idea que els conceptes racionals poden tenir sentit i la idea que els conceptes racionals necessàriament van més enllà de les dades proporcionades per l'observació empírica. En anys posteriors, fins i tot va emfatitzar el costat impulsat pels conceptes del debat en curs entre l'empirisme estricte i el racionalisme estricte, en part per contrarestar els excessos als quals alguns dels seus cohorts havien portat el pragmatisme sota la visió empírica estricte impulsada per les dades.

Entre les principals contribucions de Peirce hi va haver la de situar el raonament inductiu i el raonament deductiu en un mode complementari en lloc de competitiu, aquest últim havent estat la tendència principal entre els cultes des que David Hume va escriure un segle abans. A això, Peirce va afegir el concepte de raonament abductiu. Les tres formes combinades de raonament serveixen com a fonament conceptual principal per al mètode científic empíricament basat actual. L'enfocament de Peirce «pressuposa que (1) els objectes de coneixement són coses reals, (2) els caràcters (propietats) de les coses reals no depenen de les nostres percepcions d'elles, i (3) tothom que tingui prou experiència de les coses reals estarà d'acord amb la veritat sobre elles. Segons la doctrina del fal·libilisme de Peirce, les conclusions de la ciència són sempre provisionals. La racionalitat del mètode científic no depèn de la certesa de les seves conclusions, sinó del seu caràcter autocorrectiu: mitjançant l'aplicació contínua del mètode, la ciència pot detectar i corregir els seus propis errors i, per tant, finalment conduir al descobriment de la veritat».[38]

A les seves Lliçons sobre pragmatisme de Harvard (1903), Peirce va enumerar el que va anomenar les tres proposicions cotàries del pragmatisme , dient que posen avantatge a la màxima del pragmatisme. En primer lloc, va enumerar l'observació itinerant-tomista esmentada anteriorment, però va observar a més que aquest vincle entre la percepció sensorial i la concepció intel·lectual és un carrer de doble sentit. És a dir, es pot entendre que tot allò que trobem a l'intel·lecte també ho és incipientment als sentits. Per tant, si les teories estan carregades de teoria, els sentits també ho estan, i la percepció mateixa es pot veure com una espècie d'inferència abductiva, amb la diferència que està fora de control i, per tant, fora de la crítica; en una paraula, incorregible. Això no entra en cap conflicte amb la fal·libilitat i la revisabilitat dels conceptes científics, ja que només la percepció immediata en la seva individualitat única o això —el que els escolàstics anomenaven la seva ecceïtat— està fora del control i la correcció. Els conceptes científics, en canvi, són de naturalesa general, i les sensacions transitòries sí que troben correcció en un altre sentit. Aquesta noció de percepció com a abducció ha rebut renaixements periòdics en la investigació de la intel·ligència artificial i les ciències cognitives, més recentment, per exemple, amb el treball d'Irvin Rock sobre la percepció indirecta.[39][40]

A principis del segle XX, William James (1842–1910) va encunyar el terme empirisme radical per descriure una branca de la seva forma de pragmatisme, que ell argumentava que es podia tractar per separat del seu pragmatisme, tot i que, de fet, els dos conceptes estan entrellaçats a les conferències publicades de James. James sostenia que l'«univers directament compresos observat empíricament no necessita... cap suport connectiu transempíric extern»,[41] amb la qual cosa volia descartar la percepció que hi pot haver cap valor afegit buscant explicacions sobrenaturals per als fenòmens naturals . L'empirisme radical de James, per tant, no és radical en el context del terme empirisme, sinó que és força coherent amb l'ús modern del terme empíric. El seu mètode d'argumentació per arribar a aquest punt de vista, però, encara avui dia es troba fàcilment en debat dins de la filosofia.

John Dewey (1859–1952) va modificar el pragmatisme de James per formar una teoria coneguda com a instrumentalisme. El paper de l'experiència sensorial en la teoria de Dewey és crucial, ja que veia l'experiència com una totalitat unificada de coses a través de la qual tot el demés està interrelacionat. El pensament bàsic de Dewey, d'acord amb l'empirisme, era que la realitat està determinada per l'experiència passada. Per tant, els humans adapten les seves experiències passades de les coses per realitzar experiments i provar els valors pragmàtics d'aquesta experiència. El valor d'aquesta experiència es mesura experiencialment i científicament, i els resultats d'aquestes proves generen idees que serveixen com a instruments per a futures experimentacions,[42] en ciències físiques com en ètica.[43] Així, les idees del sistema de Dewey conserven el seu sabor empirista, ja que només es coneixen a posteriori.

Tesis

[modifica]

El coneixement es basa en l'experiència, que s'obté de la percepció o les dades que els sentits poden extreure del món exterior al cos humà i que després la ment configura en forma d'idees. Tot allò que excedeixi als límits dels sentits no és cognoscible, incloent-hi les idees metafísiques com la de Déu. La percepció actua com a font i garantia de veritat, ja que allò veritable serà allò que concordi amb la informació que aporten els sentits (l'anomenat criteri de correspondència).

En conseqüència, els empiristes rebutgen el concepte d'idees innates (innatisme), perquè les idees són sempre secundàries o derivades de l'experiència i la racionalitat és solament el mecanisme per gestionar-les, ja que per ella mateixa no pot arribar al coneixement. Com que el món extern pot canviar a cada percepció, és necessari anar comprovant l'adequació de les afirmacions sobre la realitat amb les dades de l'experiència, fet que constitueix el fonament de la ciència.

Les ciències empíriques

[modifica]

El coneixement empíric és el coneixement basat en l'experiència i, en últim terme, en l'observació, car ens diu què és el que existeix i quines són les seves característiques, però no ens diu si aquesta cosa és necessàriament així i no d'una altra forma; tampoc ens dona una veritat universal.

El coneixement empíric té un caràcter:

  • Particular: Quan no es pot garantir que la cosa coneguda es compleixi sempre i en tots els casos, com succeeix amb el coneixement: A la tardor, els arbres perden les seves fulles.
  • Contingent: L'objecte al qual li atribuïm una propietat o característica que es pot pensar que no la tingui: fins i tot si fins ara els arbres sempre han perdut les seves fulles a la tardor, es pot pensar que en un temps futur no les perdin.

L'empirisme considera que tot coneixement de la Naturalesa és a posteriori, no obstant això Kant va creure que una part d'aquest coneixement era a priori (universal i necessari), i això partint de la base que tot coneixement comença amb l'experiència, però no per això tot ell procedeix de l'experiència.

Les ciències empíriques s'ocupen de la realitat, dels fets i esdeveniments que passen en el món, i de les seves relacions. Tenen contingut empíric, que sorgeix de l'observació i l'experiència. A més les seves afirmacions han de ser comprovades per recurs a l'experiència. N'hi ha de tipus:

Referències

[modifica]
  1. ↑ DPS Bhawuk (2011), Spirituality and Indian Psychology (Editor: Anthony J. Marsella), Springer, ISBN 978-1-4419-8109-7, page 172
  2. ↑ Eliott Deutsche (2000), in Philosophy of Religion : Indian Philosophy Vol 4 (Editor: Roy Perrett), Routledge, ISBN 978-0815336112, pages 245-248
  3. ↑ John A. Grimes, A Concise Dictionary of Indian Philosophy: Sanskrit Terms Defined in English, State University of New York Press, ISBN 978-0791430675, page 238
  4. ↑ «Greek Medicine: Alexander the Great». www.greekmedicine.net.
  5. ↑ Sini, Carlo (2004), "Empirismo", in Gianni Vattimo et al. (eds.), Enciclopedia Garzanti della Filosofia.
  6. ↑ Bardzell, Jeffrey. Speculative Grammar and Stoic Language Theory in Medieval Allegorical Narrative: From Prudentius to Alan of Lille. Routledge, June 11, 2014, p. 18–19.
  7. ↑ Diels-Kranz 4.11 translated by Long, A. A.. The Hellenistic Philosophers: Vol. 1. Cambridge, Ma: Cambridge, 1987, p. 238.
  8. 1 2 Sajjad H. Rizvi (2006), Avicenna/Ibn Sina (c. 980–1037), Internet Encyclopedia of Philosophy
  9. ↑ G. A. Russell (1994), The 'Arabick' Interest of the Natural Philosophers in Seventeenth-Century England, p. 224–62, Brill Publishers, ISBN 90-04-09459-8
  10. ↑ G. A. Russell (1994), The 'Arabick' Interest of the Natural Philosophers in Seventeenth-Century England, p. 224–62, Brill Publishers, ISBN 90-04-09459-8
  11. ↑ Dr. Abu Shadi Al-Roubi (1982), "Ibn Al-Nafis as a philosopher", Symposium on Ibn al-Nafis, Second International Conference on Islamic Medicine: Islamic Medical Organization, Kuwait (cf. Ibn al-Nafis As a Philosopher Arxivat February 6, 2008, a Wayback Machine., Encyclopedia of Islamic World)
  12. ↑ "Seeing the Body: The Divergence of Ancient Chineseand Western Medical Illustration", Camillia Matuk, Journal of Biocommunication, Vol. 32, No. 1, 2006, «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2017-01-24. [Consulta: 24 maig 2026].
  13. 1 2 Boenke, Michaela, "Bernardino Telesio", The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2018 Edition), Edward N. Zalta (ed.), URL = https://plato.stanford.edu/archives/win2018/entries/telesio/.
  14. ↑ Boenke, Michaela, "Bernardino Telesio", The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2018 Edition), Edward N. Zalta (ed.), URL = https://plato.stanford.edu/archives/win2018/entries/telesio/.
  15. ↑ Markie, Peter. «Rationalism vs. Empiricism». Stanford Encyclopedia of Philosophy, 19-08-2004. [Consulta: 27 agost 2024].
  16. ↑ Vanzo, Alberto History of Philosophy Quarterly, 30, 1, 1-2013, p. 53–74. JSTOR: 43488058 [Consulta: 27 agost 2024].
  17. ↑ Thornton, Stephen (1987) "Berkeley's Theory of Reality" in The Journal of the Limerick Philosophical Society, UL.ie Arxivat 2011-09-18 a Wayback Machine.
  18. ↑ Macmillan Encyclopedia of Philosophy (1969), "George Berkeley", vol. 1, p. 297.
  19. ↑ Macmillan Encyclopedia of Philosophy (1969), "Empiricism", vol. 2, p. 503.
  20. ↑ Hume. «Of Probability». A: Enquiries Concerning the Human Understanding and Concerning the Principles of Morals.
  21. ↑ Hume. «Of the Idea of a Necessary Connexion». A: Enquiries Concerning the Human Understanding and Concerning the Principles of Morals.
  22. ↑ Hume, D. "An Enquiry Concerning Human Understanding", in Enquiries Concerning the Human Understanding and Concerning the Principles of Morals, 2nd edition, L.A. Selby-Bigge (ed.), Oxford University Press, Oxford, UK, 1902 [1748].[Pàgina?]
  23. ↑ Hume, D. "An Enquiry Concerning Human Understanding", in Enquiries Concerning the Human Understanding and Concerning the Principles of Morals, 2nd edition, L.A. Selby-Bigge (ed.), Oxford University Press, Oxford, UK, 1902 [1748].[Pàgina?]
  24. ↑ Morick, H. (1980), Challenges to Empiricism, Hackett Publishing, Indianapolis, IN.
  25. ↑ Marconi, Diego (2004), "Fenomenismo"', in Gianni Vattimo and Gaetano Chiurazzi (eds.), L'Enciclopedia Garzanti di Filosofia, 3rd edition, Garzanti, Milan, Italy.
  26. ↑ Mill, J.S., "An Examination of Sir William Rowan Hamilton's Philosophy", in A.J. Ayer and Ramond Winch (eds.), British Empirical Philosophers, Simon and Schuster, New York, NY, 1968.[Pàgina?]
  27. ↑ Wilson, Fred (2005), "John Stuart Mill", in Edward N. Zalta (ed.), Stanford Encyclopedia of Philosophy.
  28. 1 2 Macmillan Encyclopedia of Philosophy (1969), "Empiricism", vol. 2, p. 503.
  29. 1 2 3 Macmillan Encyclopedia of Philosophy (1969), "Phenomenalism", vol. 6, p. 131.
  30. ↑ Macmillan Encyclopedia of Philosophy (1969), "Axiomatic Method", vol. 5, p. 188–89, 191ff.
  31. ↑ Bolender, John (1998), "Factual Phenomenalism: A Supervenience Theory"', Sorites, no. 9, p. 16–31.
  32. ↑ Berlin, Isaiah (2004), The Refutation of Phenomenalism, Isaiah Berlin Virtual Library.
  33. ↑ Chisholm, Roderick M. The Journal of Philosophy, 45, 19, 09-09-1948, p. 512–17. DOI: 10.2307/2019108. JSTOR: 2019108.
  34. ↑ Achinstein, Peter, and Barker, Stephen F. (1969), The Legacy of Logical Positivism: Studies in the Philosophy of Science, Johns Hopkins University Press, Baltimore, MD.[Pàgina?]
  35. ↑ Barone, Francesco (1986), Il neopositivismo logico, Laterza, Roma Bari.[Pàgina?]
  36. ↑ Rescher, Nicholas (1985), The Heritage of Logical Positivism, University Press of America, Lanham, MD.
  37. ↑ Burch, Robert. Zalta. The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Fall 2017. Metaphysics Research Lab, Stanford University, 2017.
  38. ↑ Ward, Teddy (n.d.), "Empiricism", Eprint Arxivat 2012-07-14 at Archive.is.
  39. ↑ Rock, Irvin (1983), The Logic of Perception, MIT Press, Cambridge, Massachusetts.[Pàgina?]
  40. ↑ Rock, Irvin, (1997) Indirect Perception, MIT Press, Cambridge, Massachusetts.[Pàgina?]
  41. ↑ James, William (1911), The Meaning of Truth.
  42. ↑ Dewey, John (1906), Studies in Logical Theory.[Pàgina?]
  43. ↑ Weber, Eric Thomas The Journal of Speculative Philosophy, 25, 1, 2011, p. 98–115. DOI: 10.1353/jsp.2011.0000.

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Empirisme&oldid=38407007»