Vés al contingut

Cambrer (dignitat eclesiàstica)

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El cambrer era un eclesiàstic que tenia per missió, en les canòniques i en els monestirs, subministrar el vestuari als canonges, i de vegades també de l'arranjament de les habitacions. Tenia a la seva disposició una part de les rendes, anomenades «de la cambreria».[1] També s'anomena «camarer», segons el Diccionari català-valencià-balear.[2] L'origen del nom de la dignitat podria venir de què a les catedrals, el cambrer era el que custodiava la cambra on es guardaven els diners del capítol i tota la documentació.[3] Era la segona dignitat en el capítol, immediatament per sota del paborde.[4]

Els cambrers de la Seu de Tarragona

[modifica]

Es desconeix la data exacta de la institució del càrrec de cambrer a la Seu de Tarragona. L'any 1173 està documentat com a cambrer Joan de Sant Boi, que segurament havia accedit al càrrec durant la prelatura de l'arquebisbe Guillem de Torroja, que devia crear la Cambreria.[5]

L'arquebisbe de Tarragona era senyor de Reus i havia donat dos terços del govern de la ciutat al castlà,[6] fins que el 1159 va cedir la senyoria a la cambreria de la catedral, i va nomenar un cambrer, iniciant-se així la duplicitat del govern sobre la vila de Reus en la qual el cambrer tenia un terç i a més l'alta i baixa jurisdicció i el mer i mixt imperi, i la totalitat del seu terme parroquial.[4] Des de l'any 1171 està documentada l'existència del Castell del Cambrer a Reus.[7] Les dues autoritats que tenien jurisdicció a Reus van tenir constants conflictes pel cobrament de les rendes i per exercir el poder ja des del segle xiii sobretot a partir de l'any 1203, però Reus era un domini de l'església,[a] i el castlà poc hi podia fer.[4] Al segle xiv, es va construir un palau per al cambrer a Tarragona, integrat arquitectònicament amb la catedral, però segurament ja en època anterior el cambrer tenia una residència.[6]

Quan el Cambrer[8] va donar una carta de població a Reus, ja feia tres anys que el castlà Bernat de Bell-lloc n'havia concedit una a la vila.[9] El contingut de les cartes és força semblant: confirma tot allò que els veïns ja tenien, i tot allò que adquiririen més tard, ells i els seus descendents. Se'ls concedien les aigües, les terres, les pastures, les cases, els horts... i s'indiquen els impostos que s'han de pagar, pels forns i les ferreries, i en el cas del cambrer les imposicions parroquials. També fan referència a la construcció de la muralla i com s'havia de defensar Reus en cas d'atac.[4]

La fragmentació de la Cambreria

[modifica]

El Cambrer Guillem de Banyeres (1264 - 1274) es va enfrontar a l'arquebisbe Benet de Rocabertí a inicis de 1268, perquè volia imposar reformes al capítol dels canonges de la Seu de Tarragona però un sector majoritari s'hi oposava. Va enfrontar-se amb violència als atacs de l'arquebisbe, i fins i tot va deixar mal ferit l'oficial de la mitra, Ramon de Vilafranca. Per aquest fet va perdre la dignitat de Cambrer, i Ramon de Vilafranca va reclamar una indemnització sobre els béns de Guillem i es va donar sentència a favor del reclamant el 1269, però Guillem de Banyeres va recórrer la seva causa a la Cúria Romana i es va mantenir en el càrrec i en possessió dels seus béns fins a la decisió de la Cúria, que no es va donar fins al 1275. La cambreria de Reus rebia unes rendes força altes, i el càrrec era cobejat per altres canonges. Per això el mateix 1275, l'arquebisbe Bernat d'Olivella va repartir les rendes que fins aleshores havien correspost a la Cambreria. Les rendes de Reus van seguir en mans del cambrer, però va perdre les de Vila-seca i Tarragona, amb les quals l'arquebisbe va crear noves dignitats a la catedral: el Deganat i dos Ardiaconats (els de Vilaseca i de Sant Fructuós), i encara una part d'aquelles rendes havien de servir per millorar l'assignació del prior capitular. Ramon de Vilafranca, l'oficial ferit per Guillem de Banyeres, va ocupar la cambreria de Reus fins a la seva mort.[4]

Els orígens de la Comuna del Camp

[modifica]

En aquell temps es van produir al Camp de Tarragona una sèrie de fets violents que van culminar en temps del cambrer Bertran de Vilafranca. Alguns pobles es van negar a pagar els tributs imposats pel rei Pere el Gran i per l'arquebisbe Bernat d'Olivella, i van formar un cos armat que va assaltar el castell reial de Tarragona. Aquests fets passaven el 1274. El 1282 es va organitzar una força reial de càstig amb l'ordre d'anar a la Selva del Camp per fer als seus veïns «tot el mal que pogués», i als veïns de Tarragona, Reus, Riudoms i Mont-roig els prengués tots els béns que trobés. La repressió reial i de l'arquebisbe va durar uns anys. El 1285 els selvatans van donar al rei 2.000 sous que l'hi havien promès per no assaltar la vila i com a subsidi per les despeses de la guerra.[4] Les peticions de diners eren constants a les poblacions del Camp, i sembla que l'organització d'una mena de «caixa de resistència» i de grups armats d'homes per oposar-se als recaptadors, van ser l'origen de l'anomenada Comuna del Camp.[10]

Llista de Cambrers de Reus

[modifica]

La fi de la Cambreria. El Capítol de la Seu de Tarragona en pren el domini

[modifica]

Hi va haver un llarg plet entre Reus i el Capítol tarragoní per una part i Felip i Berenguer de Cervelló a l'altra, ja que el Capítol es va negar sempre a donar-li possessió del càrrec de Cambrer, tot i haver estat nomenat com a tal pel papa Climent VII. El conflicte va durar anys, i el 1531 es va intentar una reconciliació entre un Jurat de Reus i l'arquebisbe Lluís de Cardona per veure si se signava un conveni i es posava fi al plet. Però l'afer va continuar almenys fins al 1537, i el 1540 una butlla de Pau III va abolir la cambreria i el seu domini sobre la vila de Reus. Un Consell del 12 de gener de 1543 va fer un tractat «d'ajust i concòrdia» i es va entregar la vila i el terme de Reus al Capítol de Tarragona.[11][12] Va desaparèixer així la dignitat de Cambrer vinculada al senyoriu de Reus. Al llarg del segle xvi totes les rendes i drets que havien estat de la Cambreria van passar al Capítol dels canonges, que finalment les va vendre a l'arquebisbe Joan Terès, qui, quan en va prendre possessió el 1595, va incorporar definitivament Reus a la Mitra.[12]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Reus, Constantí i la Selva del Camp eren un alou de l'església.[4]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Cambrer». GEC. [Consulta: 16 març 2026].
  2. ↑ Alcover, A. M; Francesc de Borja Moll. «Camarer». DCVB. [Consulta: 16 març 2026].
  3. ↑ Mollat, Guillaume. La collation des bénéfices ecclésiastiques sous les papes d'Avignon (1305-1378). París: E. de Boccard, 1921, p. 11.
  4. 1 2 3 4 5 6 7 Gort, Ezequiel. La cambreria de la Seu de Tarragona. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1990, p. 15-16, 40, 54-55, 198-199, 240. ISBN 8440482035.
  5. ↑ Morera, Emili. Tarragona cristiana: vol. I. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV., 1981, p. XXV, doc. 22.
  6. 1 2 Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. 'Índex Vell', fol. 475r i 65r i 65v
  7. ↑ Vilà, Saldoni. Descripción de mi estimada patria la villa de Reus. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1955, p. 103.
  8. ↑ Arxiu Municipal de Reus, carpeta 'Cambrers', doc. núm. 27
  9. ↑ Arxiu Municipal de Reus. 'Pergamins', carpeta 'Castlans' doc. núm. 12
  10. ↑ Fort i Cogul, Eufemià. Notícia històrica d'una singular institució medieval: la comunitat de pobles del Camp de Tarragona. Barcelona: Rafael Dalmau, 1975, p. 32. ISBN 8423203182.
  11. ↑ Bofarull, Andreu de. Anales históricos de Reus desde su fundación hasta nuestros días: vol. I. Reus: Imprenta y Libreria de Pedro Sabater, 1845, p. 187-188.
  12. 1 2 Gort, Ezequiel. Els senyors feudals de Reus. Reus: Carrutxa, 1989, p. 71-72.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cambrer_(dignitat_eclesiàstica)&oldid=38319780»