Cadernera americana
Spinus tristis  | |
|---|---|
♂ | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Fringillidae |
| Gènere | Spinus |
| Espècie | Spinus tristis (Linnaeus, 1758) Spinus tristis |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Protònim | Fringilla tristis |
| Enregistrament | |
| |
| Distribució | |
 Zona de reproducció Tot l'any Zona d'hivernada | |
.svg){kind=icon}
La cadernera americana[1] (Spinus tristis) és un ocell nord-americà de la família dels fringíl·lids. És un ocell migratori, que s'estén del sud del Canadà fins a Carolina del Nord durant la temporada d'aparellament, i des de just al sud de la frontera canadenca amb els Estats Units fins a Mèxic durant l'hivern.[2]
La cadernera americana és l'únic membre de la subfamília dels Carduelins que experimenta una muda completa, i presenta dimorfisme sexual en la coloració; el mascle és d'un color groc vibrant a l'estiu i de color oliva a l'hivern, mentre que la femella té un color marró grogós mat que només esdevé una mica més clar durant l'estiu. El mascle té un plomatge molt acolorit durant la temporada d'aparellament per a atraure una parella.
La cadernera americana és granívora i està adaptada al consum llavors, amb el bec cònic per extreure les llavors i peus àgils per agafar els extrems de les tiges mentre s'alimenta. És un ocell social i s'agrupa en grans estols mentre s'alimenta i migra. Pot comportar-se territorialment durant la construcció del niu, però aquesta agressió és de curta durada. La temporada de cria està lligada al pic del subministrament d'aliments, que comença a finals de juliol, que és relativament tard a l'any per a un pinsà. Aquesta espècie és generalment monògama i produeix una cria cada any.
L'activitat humana ha beneficiat generalment la cadernera americana. Sovint es troba en zones residencials perquè se sent atreta per les menjadores d'ocells, cosa que augmenta la taxa de supervivència en aquestes zones. La desforestació també crea zones de prats oberts, que són l'hàbitat preferit.
Descripció
[modifica]
-Relic38.JPG)
La cadernera americana és un petit ocell d'11 a 14 cm de llarg, amb una envergadura de 19 a 22 cm. Pesa entre 11 i 20 g.[3] Entre les mesures estàndard, la corda de l'ala és de 6,5 a 7,8 cm , la cua és de 4,2 a 5,1 cm, el culmen és de 0,9 a 1,1 cm i el tars és d'1,2 a 1,4 cm.[4] El bec és petit, cònic i rosat durant la major part de l'any, però es torna taronja brillant amb la muda de primavera en ambdós sexes.[5] La forma i la mida del bec ajuden a extreure les llavors dels capítols dels cards, gira-sols i altres plantes.[6]
La cadernera americana muda a la primavera i a la tardor. És l'única cadernera fringíl·lida que muda dues vegades l'any.[7] Durant la muda d'hivern perd totes les plomes; A la primavera, perd totes les plomes excepte les de les ales i la cua, que són de color marró fosc a la femella i negres al mascle.[6] Les marques d'aquestes plomes romanen durant cada muda, amb barres a les ales i blanc a sota i a les vores de la cua curta i amb osques.[5] El dimorfisme sexual que es mostra en la coloració del plomatge és especialment pronunciat després de la muda de primavera, quan el color brillant del plomatge d'estiu del mascle atrau les femelles.[6]
Un cop completada la muda de primavera, el cos del mascle és d'un groc llimona brillant, un color produït pels pigments carotenoides dels materials vegetals de la dieta,[8] amb un cridaner casquet negre com el carbó i dors blanc que és visible durant el vol.[9] La femella és majoritàriament marró, més clara a la part inferior amb un pitet groc.[7] Després de la muda de tardor, les plomes brillants d'estiu són substituïdes per un plomatge més apagat, que es torna beix a la part inferior i marró oliva a la part superior, amb una cara i un pitet groc pàl·lids. El plomatge de tardor és gairebé idèntic en ambdós sexes, però el mascle té pegats grocs a les espatlles.[10]
L'ocell immadur té l'esquena marró apagat i la part inferior és de color groc pàl·lid. Les espatlles i la cua són d'un color negre apagat amb marques de color beix, en lloc de blanques, a les ales i la gropa. Aquesta coloració és la mateixa en ambdós sexes.[10]
El cant és una sèrie de trinats musicals i piulades, sovint acompanyats amb una nota llarga. Sovint fa una crida "tsiii-tsi-tsi-tsit" en vol; també es pot descriure com a "per-txic-o-rii".[5] Mentre la femella incuba els ous, crida la parella que li torna un so suau i continu de "ti-ti-ti-ti-ti". Les cries comencen a emetre un crit de "txick-kii" o "txick-uii" poc abans de sortir del niu, que utilitzen fins que han abandonat completament el niu.[6] Hi ha dos crits de defensa que fan els adults durant la nidificació; un crit dolç que fa per reunir altres caderneres al niu i distreure els depredadors, i un "bii biier" que s'usa per indicar als pollets que es calmin i s'ajupin al niu per ser menys visibles.[11]
Distribució i hàbitat
[modifica]
La cadernera americana prefereix camps oberts on prosperen les males herbes, com ara camps, prats, planes inundables, així com vores de carreteres, horts i jardins. També es pot trobar en boscos caducifolis i de ribera oberts i zones de creixement secundari.[12] Aquesta preferència d'hàbitat continua durant les migracions de primavera i tardor.[5]
L'àrea de cria d'estiu s'estén per Amèrica del Nord de costa a costa. Està limitada al nord per Saskatchewan i s'estén cap al sud a través d'Amèrica del Nord fins a Carolina del Nord a la costa est i el nord de Califòrnia a la costa oest.[5] La cadernera americana és un migrador de curta distància, que es mou cap al sud en resposta al clima més fred i a la disminució del subministrament d'aliments. Segons l'ornitòleg Marc Parnell, es creu que aquest patró migratori cap al sud comença a produir-se a mesura que les temperatures baixes diàries s'acosten a la congelació, i particularment quan aquestes temperatures s'acosten a 0 °F (-17,8 °C).[13] La migració es completa en estols compactes, que viatgen en un patró de vol erràtic i ondulat.[14]
L'àrea de distribució hivernal inclou el sud del Canadà i s'estén cap al sud a través dels Estats Units fins a parts de Mèxic. A l'hivern, a la part nord de l'àrea de distribució, pot apropar-se a les menjadores si n'hi ha de disponibles. A les zones de distribució meridionals, durant l'hivern, romanen en zones com camps i planes inundables on viuen durant els mesos d'estiu.[15]
Durant el segle XIX, es van fer intents d'introduir la cadernera americana a les Bermudesi a Tahití l'any 1938, però l'espècie no va aconseguir establir-se en cap dels dos llocs.[16]
Ecologia
[modifica]La cadernera americana vola en un patró ondulant distintiu, creant un camí en forma d'ona. Això normalment consisteix en una sèrie de batecs d'ales per aixecar l'ocell, després plegant les ales i planejant en un arc abans de repetir el patró. Els ocells sovint vocalitzen durant la fase de bateig del patró i més tard es queden en silenci durant la fase de desplaçament. El crit que fa durant el vol és "per-tuii-tuii-tuii", o "ti-di-di-di", interromput pels períodes de silenci.[15][17] Es comuniquen amb diverses vocalitzacions diferents, inclosa una que sona com "po-ta-to-xip" per a l'oient.[18]
Els ocells no actuen agressivament envers els depredadors dins del seu territori; l'única reacció és un crit d'alarma. Els depredadors poden ser serps, mosteles, esquirols i gaigs nord-americà (Cyanocitta cristata), que poden destruir els ous o matar les cries, i falcons i gats, que representen una amenaça tant per a les cries com per als adults. La cadernera americana més antiga coneguda tenia deu anys i cinc mesos.[19]
Sociabilitat
[modifica]La cadernera americana és gregària durant la temporada no reproductora, quan sovint es troba en grans estols, generalment amb altres caderneres.[20] La jerarquia social, mesurada per quantes trobades agressives guanya cada individu, tendeix cap al mascle dominant durant la temporada no reproductora.[21] Durant la temporada de cria, aquesta espècie viu en colònies disperses. Mentre es construeix el niu, el mascle actua agressivament cap a altres mascles que s'introdueixen al territori, allunyant-los, i la femella reacciona de la mateixa manera cap a altres femelles. Aquesta agressivitat disminueix un cop s'han post els ous.[20] La jerarquia social durant la temporada de cria generalment té la femella dominant sobre el mascle.[21] El domini pot canviar en funció del valor d'un recurs; un estudi publicat el 1987 va trobar que els ocells subordinats famolencs de vegades eren els dominants en competicions per l'accés a les menjadores.[22]
Els ocells indiquen el nivell d'agressivitat mitjançant una sèrie d'exhibicions. L'exhibició de cap amunt, on el coll i les potes estan lleugerament estesos, mostra una agressió lleu i sovint la comet el vencedor d'una trobada. L'exhibició amb els carps aixecats té el coll retractat i els carps aixecats; és probable que els exhibicionistes ataquin el seu oponent. L'exhibició de cap endavant és on les potes estan flexionades, el coll estès i el bec tancat. A intensitats més altes, el coll baixa, el bec apunta cap a l'oponent i s'aixequen desplegant una o ambdues ales. En casos extrems, el coll es retreu, el bec s'obre, les plomes del cos s'allisen i la cua s'obre i s'aixeca lleugerament. L'agressivitat també es mostra mostrant la part frontal del cos a un altre individu. Els atacs inclouen picotejar les plomes, suplantar l'oponent aterrant just al costat i volar verticalment amb les potes i els peus estesos, el bec obert i el coll estès. Els comportaments d'evitació inclouen mostrar només el costat del cos a un agressor, inclinar-se cap a un altre costat i flexionar les potes, retreure el coll i apuntar el bec cap avall.[21]
Reproducció
[modifica]_(cropped).jpg)
La temporada de reproducció comença més tard a l'any que per a qualsevol altre fringíl·lid i més tard que per a qualsevol altre ocell natiu d'Amèrica del Nord, a part ocasionalment del cargolet de plana septentrional (Cistothorus stellaris).[6][19] Això pot estar relacionat amb l'abundància de llavors els mesos de finals d'estiu, ja que les llavors representen la major part de la dieta.[20]
Els rituals de festeig inclouen maniobres aèries i cants dels mascles, que comencen el festeig a finals de juliol. Les exhibicions de vol comencen quan el mascle persegueix la femella, que vola en patrons evasius en ziga-zaga. El mascle pot indicar la seva qualitat i aptitud, tant a curt termini (condició corporal actual) com a llarg termini (gens), a través de l'ornamentació (color del bec i plomatge).[23] Si una femella accepta el mascle com a parella, la parella volarà en cercles amplis, mentre el mascle canta durant tot el vol.[6]
Un cop el mascle ha trobat parella, selecciona un territori, marcant els límits cantant mentre vola de perxa en perxa. Després de voltar el perímetre, realitza dues exhibicions de vol, primer repetint un vol baix i pla, després volant en una versió ornamentada del vol normal, acostant les ales al cos, caient en picat cap a terra i agafant-se mentre estén les ales per planar cap amunt en una sèrie de bucles. Dues o tres parelles poden agrupar els territoris en una colònia laxa, potser per ajudar en la defensa contra els depredadors.[6]
El niu el construeix la femella a finals d'estiu a les branques d'un arbust o arbre caducifoli a una alçada de fins a 10 m. La construcció del niu dura aproximadament sis dies, durant els quals la femella treballa en increments de 10 a 40 minuts. El mascle vola sovint amb la femella mentre recull materials per al niu, i tot i que pot portar alguns materials de tornada al niu, deixa la construcció a la femella. La part exterior del niu està construïda amb escorça, males herbes, lianes i herba.[14] El diàmetre interior del niu un cop acabat és d'uns 6,5 cm.[12] La vora està reforçada amb escorça lligada per teranyines i seda d'eruga, i la copa està folrada amb plomissol vegetal d'asclepias, card o boga. El niu està tan teixit que pot retenir aigua, i és possible que els pollets s'ofeguin després d'una tempesta si els pares no cobreixen el niu.[7]
.jpg)
La posta consisteix en quatre a sis ous de color blanc blavós, de forma ovalada i d'uns 16 mm × 12 mm, aproximadament de la mida d'un cacauet.[14] Es creu que els ponen durant la nit.[15] Els ous són incubats per la femella sola, tot i que el mascle li porta el menjar mentre fa el niu, i la majoria de les parelles que s'aparellen només fan una posta cada any.[14]
Els pollets neixen entre 12 i 14 dies després de l'inici de la incubació. Com tots els passeriformes, els pollets són altricials; neixen nus, amb el cos vermellós, plomissol gris pàl·lid i ulls tancats.[24] La femella alimenta les cries amb llavors i insectes regurgitats a mesura que creixen.[9] Les cries es desenvolupen ràpidament, obrint els ulls al cap de tres dies i completant el creixement del plomatge juvenil de color marró oliva al cap d'11-15 dies, moment en què comencen a practicar vols curts a prop del niu. Fins tres setmanes després del vol, encara són alimentats pel mascle, que els localitza escoltant el reclam de vol. Els pollets deixen de fer aquest crit quan es tornen completament independents.[6]
La cadernera americana ocasionalment és víctima del parasitisme de posta, en particular del vaquer capbrú (Molothrus ater). Un estudi va trobar que el 9% dels nius tenien ous de vaquer capbrú.[25] Tanmateix i probablement evadeix el parasitisme en part a causa de la seva temporada de cria tardana.[26] La cadernera americana també és un hoste molt deficient per als paràsits de posta, amb estudis que mostren baixes taxes d'eclosió d'ous de vaquer capbrú i cap èxit de vol. Això malgrat la manca d'adaptacions conductuals conegudes contra els paràsits de posta en aquesta espècie. Es creu que la incapacitat dels pollets de vaquer capbrú per sobreviure es deu a la manca de nutrició suficient; la dieta rica en llavors dels pollets de cadernera americana varia de la dieta habitual rica en insectes d'altres hostes.[27]
Alimentació
[modifica]La cadernera americana és una espècie d'alimentació diürna. Segons el Laboratori Cornell d'Ornitologia, l'espècie és una de les vegetarianes més estrictes del món dels ocells.[19] És principalment granívora, però ocasionalment menja insectes, que també alimenta les seves cries per proporcionar proteïnes. La dieta consisteix en les llavors d'una àmplia varietat de plantes, sovint de males herbes, herbes i arbres, com ara card marià, dent de lleó, ambrosia, herba blenera, cosmos, barba de cabra, gira-sol i vern.[12] Tanmateix, també consumeix brots d'arbres, saba d'auró i baies. Visita menjadores d'ocells proporcionades pels humans, sobretot durant els mesos d'hivern, preferint les llavors de níger (pipa negra, comunament i erròniament anomenades llavors de card).[28]
A diferència d'algunes espècies de fringíl·lids, la cadernera americana utilitza molt les potes per alimentar-se. Sovint es penja del capítols mentre s'alimenta per arribar a les llavors més fàcilment. A la primavera, la cadernera americana s'alimenta dels aments que pengen dels bedolls i els verns, estirant-ne un amb el bec i usant els dits dels peus per mantenir l'ament quiet contra la branca. Aquesta destresa li permet aprofitar fonts d'aliment relativament inaccessibles als possibles competidors, augmentant les possibilitats de supervivència.[6]
Estat de conservació
[modifica]La cadernera americana té una àmplia distribució, amb una extensió global estimada d'uns 11.300.000 km² i una població creixent. L'espècie està avaluada com en risc mínim a la Llista Vermella de la UICN del 2025.[29]
Taxonomia i etimologia
[modifica]La cadernera americana va ser una de les moltes espècies descrites originalment per Carl Linnaeus a la històrica 10a edició de 1758 de la seva obra, "Systema Naturae", on la va classificar en el gènere Fringilla.[30] Més tard es va col·locar en el gènere Spinus, un grup que conté caderneres i lluers del Nou Món. El 1976, Spinus es va fusionar amb el gènere Carduelis com a subgènere.[31] Estudis recents han ressuscitat el gènere Spinus. Els parents més propers són la cadernera menuda (S. psaltria), la cadernera de Lawrence (S. lawrencei) i els lluers.
Hi ha quatre subespècies reconegudes de la cadernera americana:[32]
- S. t. pallidus (Mearns, 1890) ─ des de la Colúmbia Britànica fins a l'oest d'Ontario, al sud fins a Colorado i a l'oest fins a Oregon. A l'hivern, la distribució s'estén des del sud del Canadà i el nord de Califòrnia, al sud fins a Mèxic.
- S. t. jewetti (van Rossem, 1943) ─ des del sud de la Colúmbia Britànica fins al centre de Califòrnia, superposant-se amb la distribució de S. t. pallidus.
- S. t. salicamans (Grinnell, 1897) ─ oest de la serralada de Sierra Nevada durant l'estiu i al centre i sud de la península de la Baixa Califòrnia fins al desert de Mojave i el desert del Colorado a l'hivern.
- S. t. tristis (Linnaeus, 1758) ─ des del sud del Canadà fins a Colorado, i a l'est fins a les Carolines. A l'hivern s'estén des del sud del Canadà fins al sud de Florida i el centre de Mèxic.
Tot i que comparteix nom amb la cadernera europea, tots dos es troben en gèneres separats i no estan estretament relacionats.[33] Carduelis deriva de «carduus», paraula llatina que significa “card”; el nom de l'espècie tristis és llatí que significa “trist”.[34]
Relació amb els humans
[modifica]
La cadernera americana es troba en zones residencials de tota la zona de distribució. Els observadors d'ocells de jardí l'atreuen utilitzant menjadores que contenen llavors de níger,[28] o plantant herbes i plantes perennes, com ara zinnia, cosmos, melissa o card globus, que produeixen els capítols de llavors preferits per aquesta espècie.[28]
La cadernera americana no està amenaçada per l'activitat humana i està molt estesa per tota la zona de distribució.[29][35] La tala de boscos per part dels humans, tot i que perjudicial per a moltes espècies, l'ha beneficiat. La tala de boscos provoca disminucions en el nombre de migrants neotropicals alhora que afavoreix els migrants de curta distància i els residents permanents.[36] Això beneficia la cadernera americana tant perquè és una migradora de curta distància com perquè les zones obertes creades són l'entorn preferit de l'ocell, on prosperen les males herbes que produeixen la principal font d'aliment de la cadernera americana.[7]
Ocell estatal
[modifica]La cadernera americana és l'ocell estatal d'Iowa i Nova Jersey, on s'anomena "cadernera oriental", i de Washington, on s'anomena "cadernera del salze".[37] Va ser escollida pels escolars de Washington el 1951.[38]
Referències
[modifica]- ↑ «Cadernera americana». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 10/04/2022(català)
- ↑ «2025 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 6 gener 2026].
- ↑ «GAWW: Species Description» (en anglès). The Georgia Museum of Natural History. Arxivat de l'original el 2009-07-03. [Consulta: 6 gener 2026].
- ↑ Clement, Peter; Harris, Alan. Finches & sparrows. Pb.- Ausg. Princeton: Princeton Univ. Press, 1999, p. 236–237. ISBN 978-0-691-04878-9.
- 1 2 3 4 5 «American Goldfinch». All About Birds. Cornell Lab of Ornithology, 2008. Arxivat de l'original el 2008-04-23. [Consulta: 7 gener 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Hayakawa, E. «Hinterland Who's Who - American Goldfinch». Hinterland Who's Who. Canadian Wildlife Service & Canadian Wildlife Federation, 2008. Arxivat de l'original el 2008-01-17. [Consulta: 7 gener 2026].
- 1 2 3 4 «American Goldfinch». Wild Birds Unlimited. Chipper Woods Bird Observatory, 2007. Arxivat de l'original el 2008-05-13. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ McGraw, Kevin J.; Hill, Geoffrey E.; Parker, Robert S. «The physiological costs of being colourful: nutritional control of carotenoid utilization in the American goldfinch, Carduelis tristis» (en anglès). Animal Behaviour, 69, 3, 3-2005, p. 653–660. DOI: 10.1016/j.anbehav.2004.05.018.
- 1 2 «American Goldfinch (Carduelis tristis)» (en anglès). Department of Natural Resources, 2007. Arxivat de l'original el 2007-12-24. [Consulta: 7 gener 2026].
- 1 2 Unitt, Philip. «SDNHM Focus on American, Lawrence's, and Lesser Goldfinches». Wrendering. Arxivat de l'original el 2007-12-19. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Knight, Richard L.; Temple, Stanley A. «Nest defence in the American goldfinch» (en anglès). Animal Behaviour, 34, 3, 6-1986, p. 887–897. DOI: 10.1016/S0003-3472(86)80075-6.
- 1 2 3 Terres, John K. The Audubon Society encyclopedia of North American birds. Nova York: Knopf : distributed by Random House, 1980, p. 329. ISBN 978-0-394-46651-4.
- ↑ Parnell, Marc. Birds of Greater Cleveland, Pittsburgh, and Buffalo. Cleveland, Ohio: Naturalist & Traveler Press, 2021, p. 262–263. ISBN 978-1-954228-00-9.
- 1 2 3 4 Bent, A. C.; Cleveland, Arthur; et al. «Birds, Familiar: American Goldfinch, Life Histories of North American Birds, A.C. Bent». vol.237 (1). Smithsonian Institution United States National Museum Bulletin, 1968. Arxivat de l'original el 2007-1-1. [Consulta: 7 gener 2026].
- 1 2 3 Dewey, T.; Roof, Roof, J. «Carduelis tristis» (en anglès). Animal Diversity Web. University of Michigan Museum of Zoology, 2007. Arxivat de l'original el 2008-02-08. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Long, John L. Introduced Birds of the World: The worldwide history, distribution and influence of birds introduced to new environments. Sydney: Reed: Terrey Hills, 1981, p. 449. ISBN 978-0-589-50260-7.
- ↑ «American Goldfinch» (en anglès). Animals. National Geographic. Arxivat de l'original el 2021-09-21.
- ↑ «American Goldfinch» (en anglès). National Geographic Kids, 07-01-2026. [Consulta: 7 gener 2026].
- 1 2 3 «American Goldfinch Overview» (en anglès). All About Birds. Cornell Lab of Ornithology. Arxivat de l'original el 2018-9-29. [Consulta: 7 gener 2026].
- 1 2 3 Sullivan, Jerry; Cassidy, Victor M. Hunting for frogs on Elston, and other tales from Field and street. Chicago: University of Chicago Press, 2004, p. 207. ISBN 978-0-226-77993-5.
- 1 2 3 Coutlee, Ellen «Agonistic Behavior in the American Goldfinch» (PDF). Wilson Bulletin, 79, 1, 01-03-1967.
- ↑ Popp, James W. «Resource Value and Dominance Among American Goldfinches» (en anglès). Bird Behavior, 7, 2, 01-12-1987, p. 73–77. DOI: 10.3727/015613887791918088.
- ↑ Rosen, Rafael F.; Tarvin, Keith A. «Sexual Signals of the Male American Goldfinch» (en anglès). Ethology, 112, 10, 10-2006, p. 1008–1019. DOI: 10.1111/j.1439-0310.2006.01257.x. ISSN: 0179-1613.
- ↑ Ehrlich, P.R.; D.S. Dobkin; D. Wheye. «Precocial and Atricial"». Birds of Stanford, 1988. Arxivat de l'original el 2016-04-11. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Middleton, Alex L. «Effect of cowbird parasitism on American Goldfinch nesting» (PDF). vol. (94). Auk, 1977. Arxivat de l'original el 2014-04-24. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Hauber, Mark E. The book of eggs: a lifesize guide to the eggs of six hundred of the world's bird species. Chicago ; London: The University of Chicago Press, 2014. ISBN 978-0-226-05778-1.
- ↑ Middleton, Alex L. «Failure of Brown-headed Cowbird parasitism in nests of the American Goldfinch» (PDF). vol.2 (62) p. 200–203. Journal of Field Ornithology, 1991. Arxivat de l'original el 2014-04-24. [Consulta: 7 gener 2026].
- 1 2 3 Hollis, Elece. «Helpful Advice for Attracting and Feeding the American Goldfinch». Garden and Hearth. Arxivat de l'original el 2007-05-29. [Consulta: 7 gener 2026].
- 1 2 «Spinus tristis: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2025, 08-04-2025. DOI: 10.2305/iucn.uk.2025-2.rlts.t22720407a137392792.en..
- ↑ Linnaeus, Carolus. Caroli a Linné equitis aur. de stella polari, ... Systema naturae, per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis... Holmiae: Laurentii Salvii, 1758, p. 320.
- ↑ «Thirty-third Supplement to the American Ornithologists' Union Check-list of North American Birds» (PDF). vol. 93 (4) p. 567-573. The Auk, 1976. Arxivat de l'original el 2016-3-4. [Consulta: 6 gener 2025].
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Finches, euphonias, longspurs, Thrush-tanager – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 6 gener 2026].
- ↑ Stang, David. «Carduelis tristis (American Goldfinch)» (en anglès). The Zipcode Zoo. BayScience Foundation, 28-01-2008. Arxivat de l'original el 2008-01-08. [Consulta: 6 gener 2026].
- ↑ Whitaker, William. «William Whitaker's Words Latin Dictionary» (en anglès). Arxivat de l'original el 2015-09-23. [Consulta: 6 gener 2026].
- ↑ «Report: Carduelis tristis». ITIS. [Consulta: 6 gener 2026].
- ↑ Droege, Sam. «Birds and Landscape Changes in Northeastern Forests». U.S. Geological Survey, Biological Resources Division, 2000. Arxivat de l'original el 2006-09-27. [Consulta: 7 gener 2026].
- ↑ Tveten, John L.; Tveten, Gloria A. Our life with birds: a nature trails book. College Station: Texas A&M University Press, 2004, p. 75. ISBN 978-1-58544-380-2.
- ↑ Washington Facts and Symbols.
